Durant els tres anys que vaig treballar al Programa de Coeducació de l'Institut de Ciències de l'Educació de la UAB, dirigit per Marina Subirats i Xavier Bonal, vam desenvolupar diversos projectes de recerca-acció a les escoles de Catalunya i de tot l'estat espanyol. Devien ser les primeres vegades que s'observava el pati de jocs com un espai susceptible d'intervenció coeducativa. Eren els darrers anys noranta i principis dels 2000. En podeu trobar alguns resultats a la col·lecció Quaderns de Coeducació.
El patró de comportament de nens i nenes que observàvem aleshores, però, encara es manté: els nens jugant a futbol i ocupant tot el centre del patí, mentre les nenes conversen o juguen a altres coses en els marges del mateix espai. En moltes escoles s'ha decidit prescindir de la pilota per tal d'afavorir altres jocs. Però aquesta decisió beneficia sobretot l'educació dels nens, que tal com constatàvem aleshores a través de les nostres investigacions, adquireixen habitualment un ventall de jocs més restringit que les nenes.
Però què passa quan les nenes intenten entrar en l'espai dominat per activitats d'ells? En observacions que vaig poder fer en escoles i instituts de secundària en les meves visites de recerca o d'assessorament, el que em trobava és que en el moment que les nenes eren majoritàriament presents en algun àmbit, els nens se'n desentenien. Per exemple, quan les nenes començaven a ser majoria com a delegades de classe, o quan les noies dominaven un partit de bàsquet a l'institut, els nois tendien a quedar-se al marge del joc. Aquestes eren reaccions inconscients, no meditades.
Quan les meves filles d'entre 10 i 12 anys es van posar a jugar a futbol en un equip federat, vam viure realment una situació molt més complexa. Per una banda, el club de futbol local que creava de cop i volta un equip femení, fent una aposta arriscada aleshores, fa més de 10 anys, quan encara no hi havia gaires equips femenins, tot i que ja començaven a créixer exponencialment. Per altra banda, l'ambient masclista dels camps de futbol, amb pares demanant a la dona que feia d'àrbitre que anés a fregar, en un partit de nenes! Però el pitjor per mi va ser que el club digués que no tenia espai per als entrenaments de l'equip femení just després que aquest equip de futbol infantil hagués quedat subcampió de Catalunya. Gràcies a la intervenció de l'ajuntament, el club va reconsiderar la seva decisió i va continuar tenint equip femení de futbol.
La victòria del F.C. Barcelona femení a la Champions no és només una fita esportiva insuperable. És també la millor bandera per a normalitzar el futbol femení. Els clubs de futbol femení han crescut exponencialment a Catalunya en els darrers anys i per això ara disposem de jugadores de primer nivell que juguen al Barça i a altres equips, com l'Ona Batlle, fitxada pel Manchester United el 2020. Però aquests equips encara són tractats com una cosa excepcional, o fins i tot com quelcom que fa nosa. A altres països hi ha equips mixtos i molts més equips de dones competint que no pas a Catalunya. I aquí encara ens falta molt camí per recórrer per tenir un futbol femení de base prou normalitzat.
La victòria del Barça femení a Europa hauria de ser un revulsiu perquè tots aquests clubs de futbol que tenen equip femení comencin a tractar amb més igualtat les necessitats de les jugadores i de l'equip, començant pel mateix Barça. I anar reduint així la discriminació cap als equips femenins respecte dels horaris, les facilitats per al transport, els equipaments, etc. Les noies que juguen a futbol troben sovint resistències pel fet d'intentar ocupar un espai que els equips masculins consideren com el seu espai "natural". I us ben asseguro que les reaccions sovint no són gaire amables. Han hagut d'arribar al cim de la competició esportiva perquè les noies se sentin finalment legitimades, com deia la Victòria Pagès en un tuit, per agafar la pilota al pati i ocupar l'espai.
El patró de comportament de nens i nenes que observàvem aleshores, però, encara es manté: els nens jugant a futbol i ocupant tot el centre del patí, mentre les nenes conversen o juguen a altres coses en els marges del mateix espai. En moltes escoles s'ha decidit prescindir de la pilota per tal d'afavorir altres jocs. Però aquesta decisió beneficia sobretot l'educació dels nens, que tal com constatàvem aleshores a través de les nostres investigacions, adquireixen habitualment un ventall de jocs més restringit que les nenes.
Però què passa quan les nenes intenten entrar en l'espai dominat per activitats d'ells? En observacions que vaig poder fer en escoles i instituts de secundària en les meves visites de recerca o d'assessorament, el que em trobava és que en el moment que les nenes eren majoritàriament presents en algun àmbit, els nens se'n desentenien. Per exemple, quan les nenes començaven a ser majoria com a delegades de classe, o quan les noies dominaven un partit de bàsquet a l'institut, els nois tendien a quedar-se al marge del joc. Aquestes eren reaccions inconscients, no meditades.
Quan les meves filles d'entre 10 i 12 anys es van posar a jugar a futbol en un equip federat, vam viure realment una situació molt més complexa. Per una banda, el club de futbol local que creava de cop i volta un equip femení, fent una aposta arriscada aleshores, fa més de 10 anys, quan encara no hi havia gaires equips femenins, tot i que ja començaven a créixer exponencialment. Per altra banda, l'ambient masclista dels camps de futbol, amb pares demanant a la dona que feia d'àrbitre que anés a fregar, en un partit de nenes! Però el pitjor per mi va ser que el club digués que no tenia espai per als entrenaments de l'equip femení just després que aquest equip de futbol infantil hagués quedat subcampió de Catalunya. Gràcies a la intervenció de l'ajuntament, el club va reconsiderar la seva decisió i va continuar tenint equip femení de futbol.
La victòria del F.C. Barcelona femení a la Champions no és només una fita esportiva insuperable. És també la millor bandera per a normalitzar el futbol femení. Els clubs de futbol femení han crescut exponencialment a Catalunya en els darrers anys i per això ara disposem de jugadores de primer nivell que juguen al Barça i a altres equips, com l'Ona Batlle, fitxada pel Manchester United el 2020. Però aquests equips encara són tractats com una cosa excepcional, o fins i tot com quelcom que fa nosa. A altres països hi ha equips mixtos i molts més equips de dones competint que no pas a Catalunya. I aquí encara ens falta molt camí per recórrer per tenir un futbol femení de base prou normalitzat.
La victòria del Barça femení a Europa hauria de ser un revulsiu perquè tots aquests clubs de futbol que tenen equip femení comencin a tractar amb més igualtat les necessitats de les jugadores i de l'equip, començant pel mateix Barça. I anar reduint així la discriminació cap als equips femenins respecte dels horaris, les facilitats per al transport, els equipaments, etc. Les noies que juguen a futbol troben sovint resistències pel fet d'intentar ocupar un espai que els equips masculins consideren com el seu espai "natural". I us ben asseguro que les reaccions sovint no són gaire amables. Han hagut d'arribar al cim de la competició esportiva perquè les noies se sentin finalment legitimades, com deia la Victòria Pagès en un tuit, per agafar la pilota al pati i ocupar l'espai.