El procés sobiranista català ha alterat el mapa polític català i espanyol. A la política espanyola ha falcat l’hegemonia del nacionalisme aznarista en el bloc de dretes. L’aznarisme ha facilitat la irrupció de Vox, així com l’establiment d’una política de blocs en la que l’extrema dreta arrossega el PP a posicions neoconservadores molt dures. La principal beneficiària és una política de perfil populista i neocon com Ayuso. En aquestes condicions, el “reformisme espanyol” (PSOE-UP) no té altra alternativa que pactar amb les minories nacionals per articular blocs democràtics que facin possibles majories de govern més o menys estables. Política frontista.
Per contra, a Catalunya l'heterogeneïtat ideològica i política de l'independentisme fa que la seva majoria parlamentària no es pugui traduir en un govern estrictament independentista que pugui excloure de la negociació política els diputats no independentistes. Pot semblar paradoxal, però no és una mala notícia. Al cap i a la fi, la societat catalana és internament plural i diversa. Amb un centre de gravetat clarament progressista i sobiranista, però de composició plural i diversa. Només la dreta nacionalista espanyolista (Vox-PP-Cs) es manté al marge del terreny del diàleg i de la negociació política. La diferència és que mentre a Espanya aquesta dreta suma quasi la meitat de la representació parlamentària, a Catalunya no arriba al 15%. Aquí la quantitat esdevé qualitat.
La política democràtica és impracticable sense diàleg, negociació i pactes. Un esquema de diàleg i de construcció d’acords en el que la majoria sempre ha de respectar a minoria. I Això avui és molt més fàcil en una Catalunya, suposadament fracturada pel debat independentista, que a Espanya. En poc més de mig any el president Aragonés ha aconseguit fer un pacte de legislatura amb la CUP, un pacte de govern amb Junts, un pacte de pressupostos amb els Comuns i un pacte de renovació d’organismes de dependència parlamentària amb PSC i Junts. Només el bloc unionista neoconservador s’ha autoexclòs d'aquest esquema de pactes. En termes parlamentaris, són una opció marginal.
Aquesta diferència entre la geometria variable catalana i el frontisme espanyol és la que delimita el terreny de la política a Madrid i a Barcelona. No sembla que aquest esquema s’hagi de veure modificat en els pròxims dos anys, com a mínim. A Madrid les coses no poden canviar gaire. El projecte del PP és reforçar el seu control del Deep State (particularment el judicial, però no només), sense que cap negociació parlamentària alteri unes relacions de poder actualment favorables. I atacar el bloc reformista retraient-los els seus pactes “antipatriòtics” amb “etarras” (Bildu...) i separatistes (ERC)... És a dir, erosionar electoralment el govern de coalició reformista amb discursos nacionalistes per tal de recuperar el poder amb una fórmula de govern basada en la coalició entre PP i VOX.
A Catalunya tampoc són previsibles canvis sensibles en l’esquema de governança basada en la geometria variable. En primer lloc, perquè l’estratègia de la CUP fa impossible consolidar un govern estrictament independentista. I, en segon lloc, i més important, perquè la qüestió de l’impuls de la llengua catalana, l’actualització i potencialment del model educatiu i sanitari, o la renovació de l'econòmic requereix acords transversals que van més enllà de l’independentisme estricte.
En altres articles he parlat de la necessitat de polítiques pujolistes sobiranistes d’esquerres. O de maragallisme independentista. El fet és que la Catalunya políticament i electoralment dual ja ha passat a la història. El centre de gravetat de la política catalana està en la confluència sobiranista i progressista de maragallisme i pujolisme. Qui sàpiga fer-se intèrpret d’aquesta síntesi podrà gestionar la política de geometria variable que marcarà la política catalana dels pròxims anys.
Amb quin objectiu? Reforçar la cohesió social, la unitat civil i una identitat de projecte compartit. Com més millor. Entre altres raons, perquè ningú no pot garantir que no sigui possible que en dos, quatre o sis anys PP i Vox no arribin al poder amb un programa fortament autoritari i uniformista. En el terreny de la política tangible, real, aquest és l’embat imaginable. I per guanyar el torcebraç caldrà molta unitat civil, molta força democràtica i moltes complicitats internes i externes. És una qüestió d’hegemonia cultural, ideològica i política. Tots sabem que hi ha molta feina a fer en tots tres àmbits. Feina que només es podrà fer satisfactòriament si treballen de forma complementària les institucions i la societat civil.
Les dues primeres accepcions del concepte “embat” recollides pel DIEC són: “Cop que dona l’onada a la riba, a la nau” i “Impuls del vent”. I, en tercer lloc, es refereix de forma extensiva a “Atac, envestida, escomesa”. D’acord amb el seu sentit preferent, els embats no es programen. Tampoc s’anuncien. Els embats s’han de preveure per tal de crear les condicions que permetin superar-los satisfactòriament de l’única forma intel·ligent: aprofitar la seva força en benefici propi.
Per contra, a Catalunya l'heterogeneïtat ideològica i política de l'independentisme fa que la seva majoria parlamentària no es pugui traduir en un govern estrictament independentista que pugui excloure de la negociació política els diputats no independentistes. Pot semblar paradoxal, però no és una mala notícia. Al cap i a la fi, la societat catalana és internament plural i diversa. Amb un centre de gravetat clarament progressista i sobiranista, però de composició plural i diversa. Només la dreta nacionalista espanyolista (Vox-PP-Cs) es manté al marge del terreny del diàleg i de la negociació política. La diferència és que mentre a Espanya aquesta dreta suma quasi la meitat de la representació parlamentària, a Catalunya no arriba al 15%. Aquí la quantitat esdevé qualitat.
La política democràtica és impracticable sense diàleg, negociació i pactes. Un esquema de diàleg i de construcció d’acords en el que la majoria sempre ha de respectar a minoria. I Això avui és molt més fàcil en una Catalunya, suposadament fracturada pel debat independentista, que a Espanya. En poc més de mig any el president Aragonés ha aconseguit fer un pacte de legislatura amb la CUP, un pacte de govern amb Junts, un pacte de pressupostos amb els Comuns i un pacte de renovació d’organismes de dependència parlamentària amb PSC i Junts. Només el bloc unionista neoconservador s’ha autoexclòs d'aquest esquema de pactes. En termes parlamentaris, són una opció marginal.
Aquesta diferència entre la geometria variable catalana i el frontisme espanyol és la que delimita el terreny de la política a Madrid i a Barcelona. No sembla que aquest esquema s’hagi de veure modificat en els pròxims dos anys, com a mínim. A Madrid les coses no poden canviar gaire. El projecte del PP és reforçar el seu control del Deep State (particularment el judicial, però no només), sense que cap negociació parlamentària alteri unes relacions de poder actualment favorables. I atacar el bloc reformista retraient-los els seus pactes “antipatriòtics” amb “etarras” (Bildu...) i separatistes (ERC)... És a dir, erosionar electoralment el govern de coalició reformista amb discursos nacionalistes per tal de recuperar el poder amb una fórmula de govern basada en la coalició entre PP i VOX.
A Catalunya tampoc són previsibles canvis sensibles en l’esquema de governança basada en la geometria variable. En primer lloc, perquè l’estratègia de la CUP fa impossible consolidar un govern estrictament independentista. I, en segon lloc, i més important, perquè la qüestió de l’impuls de la llengua catalana, l’actualització i potencialment del model educatiu i sanitari, o la renovació de l'econòmic requereix acords transversals que van més enllà de l’independentisme estricte.
En altres articles he parlat de la necessitat de polítiques pujolistes sobiranistes d’esquerres. O de maragallisme independentista. El fet és que la Catalunya políticament i electoralment dual ja ha passat a la història. El centre de gravetat de la política catalana està en la confluència sobiranista i progressista de maragallisme i pujolisme. Qui sàpiga fer-se intèrpret d’aquesta síntesi podrà gestionar la política de geometria variable que marcarà la política catalana dels pròxims anys.
Amb quin objectiu? Reforçar la cohesió social, la unitat civil i una identitat de projecte compartit. Com més millor. Entre altres raons, perquè ningú no pot garantir que no sigui possible que en dos, quatre o sis anys PP i Vox no arribin al poder amb un programa fortament autoritari i uniformista. En el terreny de la política tangible, real, aquest és l’embat imaginable. I per guanyar el torcebraç caldrà molta unitat civil, molta força democràtica i moltes complicitats internes i externes. És una qüestió d’hegemonia cultural, ideològica i política. Tots sabem que hi ha molta feina a fer en tots tres àmbits. Feina que només es podrà fer satisfactòriament si treballen de forma complementària les institucions i la societat civil.
Les dues primeres accepcions del concepte “embat” recollides pel DIEC són: “Cop que dona l’onada a la riba, a la nau” i “Impuls del vent”. I, en tercer lloc, es refereix de forma extensiva a “Atac, envestida, escomesa”. D’acord amb el seu sentit preferent, els embats no es programen. Tampoc s’anuncien. Els embats s’han de preveure per tal de crear les condicions que permetin superar-los satisfactòriament de l’única forma intel·ligent: aprofitar la seva força en benefici propi.