Arran d’aquell Primer d’Octubre, Pep Martí Vallverdú feia, per a aquest diari, una entrevista a Daniel Innerarity i li preguntava si la formació dels nous governs, aquí i allà, la veia com una oportunitat per resoldre’l, el conflicte entre Catalunya i l’Espanya. I el catedràtic de Filosofia Política de la Universitat del País Basc li responia que, arribats fins on havien arribat, probablement, les dues parts, l’Estat i el sobiranisme, haurien descobert que les seves forces són suficients per plantejar batalla, però insuficients per guanyar-la de manera rotunda, i que l’altra part és irreductible.
Feta aquesta constatació, acabava dient que ja es podien preparar per passar a una fase ulterior, que és la negociació. I és justament de negociació de què es tracta, llavors i ara, si una formació d’obediència espanyola, com ha estat el cas del PSC, arran de les darreres eleccions al Parlament, vol els vots de l’independentisme per a la presidència de la Generalitat. Totes les cessions i les concessions negociades amb el govern d’Espanya, des que Pedro Sánchez n’és president, Catalunya les aconsegueix perquè el suport de l’independentisme li és imprescindible. Altrament, ai! Ja ho hem tastat.
L’independentisme, malgrat l’espantada de Junts de sortir del Govern, contra la voluntat de la meitat dels seus consellers, i de no donar suport a la llei de pressupostos, deixant-lo caure, el Govern, ha estat capaç d’escollir Josep Rull president del Parlament. Els diputats d’Esquerra, tot i que tenien el suport del PSC per a un seu candidat, demostraven, sense retrets, un gest de generositat, que es tradueix en demostrar els seus convenciments: l’obediència catalana per a la segona autoritat política del país. Un encert, ser generós per a la unitat de l’independentisme.
Però aquesta legislatura, l’independentisme no és majoritari a l’hemicicle del president Rull. I els candidats a la presidència de la Generalitat són, l’un, d’obediència espanyola, Salvador Illa, guanyador dels comicis; l’altre, d’obediència catalana, Carles Puigdemont. Esquerra i la CUP, amb tots els mutatis mutandis de rigor, són els dos únics partits de la Cambra que en la seva línia política tenen els dos eixos per donar suport a cadascun dels candidats: les polítiques de progrés, pel que fa a l’eix social, com el PSC; l’independentisme, pel que fa a l’eix nacional, com Junts. D’aquí que Josep Rull n’hagi sortit president. Amb el benentès que l’eix nacional i l’eix social són indissociables.
Li passa, però, semblantment al PSC, que, pel que fa a l’eix nacional, pot tenir el suport de comuns i del PP; però també de comuns, d’ERC i de la CUP pel que fa a l’eix social. Aquest darrer va ser el pacte dels dos governs d’Entesa (PSC, ERC i ICV) del 2003 al 2010, que ens han portat, de fet, a posar urnes per saber si ens volíem independents, lliures i sobirans.
Qui ha de moure fitxa per al Ple de dimarts 25 és Salvador Illa, si vol governar i en tant que primera força per resultat d’urnes. I el que ha de fer l’independentisme és acabar, d’una vegada per totes, amb els recels personals que repercuteixen en la governança d’un país que ja han deixat prou malmès. Es fa de necessitat imperiosa la unitat per al ple que ha d’escollir candidat per formar govern, si és que realment hi creuen per convenciment ideològic, en el projecte d’una Catalunya lliure i sobirana, perquè el tacticisme només respon a conveniències pràctiques. A què responen, si no, els milers i milers i milers de vots perduts?