Del Moll de la Fusta al Passeig Lluís Companys ha estat el canvi d’emplaçament, a més a més de les dates, de l’edició d’enguany de La Setmana del llibre en català. I hem passat del descontentament inicial a la satisfacció final. La pluja intensa de l’arrencada ens feia notar que l’estiu s’acaba; i, amb el curs començat, que la normalitat s’assenta. És amb l’inici del curs que torna, perenne, una nova edició de La Setmana del llibre en català, que vol dir novetats editorials al mercat. Llibres que demanen de ser llegits. I si de llegir és de què es tracta, sempre fa de bon tornar a l’entrada dedicada a la lectura al Diccionari per a ociosos. Hi diu que en el món aquest que ens ha tocat de viure tenim tendència a l’evasió, a la fuga, per mirar d’evitar la cara menys amable de la realitat immediata. Però la realitat que enguany viu el món, tot ell, no podem pas evitar-la: de Putin a Trump i de Netanyahu a Hamàs i a Hezbollah.
En segons quin dels tipus de lectura, llegir n’és una, d’evasió: lectura per formació, lectura per informació i lectura per oci. Llibres per a tots tres tipus de lectura que les editorials ens presentaven a la Fira del Llibre del Pirineu a Organyà, a Sant Miquel de les Lletres a Lleida, a La Setmana o a Lo crit. És cert que hi ha lectors que defugen les novetats, que es refugien en els clàssics i els defensen com un valor segur, i és que si la cultura, acceptada com a patrimoni, i els clàssics, consagrats com a valor innegable, continuen tenint sentit és per la permanència en l’ordre de les vigències actuals. El clàssic no és clàssic per ser antic, sinó perquè segueix sent modern, és a dir, actual.
Llegim per comprendre’ns nosaltres mateixos, comprendre els altres i per comprendre el nostre temps. I a aquest llegir hi respon [In]comunicats, d’Helena Guasch, obra guanyadora de la darrera edició del premi d’assaig Josep Vallverdú, justament la de l’Any que en celebràvem el centenari. Una reflexió, que tothom hauria de llegir, sobre la revolució i l’evolució del llenguatge en aquest nostre present que ja no coneix la vida, la paraula i la comunicació sense els entorns digitals.
"Acudim a l’obra literària a la recerca de noves o millors dades, d’opinions, de coratge, respecte al món que ens envolta" diu Joan Fuster. Però és ben cert que en aquest comprendre no tothom li demana el mateix, a la literatura. Per això distingim dos tipus de lectors: el que busca en el llibre de creació un viatge al món de les grans fantasies humanes i que el que pretén, a través del llibre, acostar-se a un enteniment més subtil del món. Però també hem de comptar amb el lector professional: el que llegeix per obligació. Els altres dos tipus de lectors difereixen de qui llegeix per obligació en el que és el vessant lúdic de l’acte de llegir, que constitueix el gran ressort del mecanisme normal de la lectura literària.
Llegim per distreure’ns, per divertir-nos i per aprendre: la lectura literària s’intercala en les nostres obligacions com una pausa confortadora. Hi ha plaer i gaudi estètic, en la literatura, bellesa que comparteix amb les altres arts, amb la particularitat, però, que el llibre fa referència constant a l’esdeveniment humà en la seva cara més explícita. La poesia i la novel·la viuen dels nostres sentiments, es lliguen a les il·lusions o als problemes i és per això que els lectors, alhora que ens enfrontem amb el fenomen estètic, ens comprometem amb el fragment d’humanitat que el llibre ens ofereix. Madame Bovary, per exemple.
Cadascú tria les seves lectures segons les seves necessitats. I gustos. Cada lector prolonga en la lectura el fil de les seves preocupacions habituals. Els uns, diu Fuster, tractaran de trobar en la literatura un suplement de somni; els altres, un suplement de vida. Els uns voldran escapar, amb el llibre, de la urgència dolorosa amb què els assalta la vida; d’altres li demanaran un contacte més ampli amb l'amargor inevitable, voraç i temptadora d’aquesta mateixa vida. I com que, al capdavall, llegir és seguir vivint, cadascú ho fa a la seva manera. Per això entre els tants de títols d’aquest començament de curs hi trobem sorpreses dolces i amargues, com A la ratlla del desig. Cinquanta anys de crítica cultural d’Els Marges, amb els celebrats manifestos: “Una nació sense estat, un poble sense llengua?” i “Objecció de llengua”. Tan actuals, encara, ai!