Ara fa un any, Hamàs, que va guanyar les úniques eleccions celebrades a Gaza el 2006 i és considerada una organització terrorista pels EUA, la UE i Israel, però que controla i gaudia d’un ampli suport entre la població de la Franja, duia a terme l’atac més important que havia fet mai contra Israel. En el rerefons, els Acords d’Abraham propiciats per Donald Trump el 2020, que van suposar l’establiment de relacions diplomàtiques dels Emirats Àrabs Units i de Bahrain amb Israel, i amb el consentiment de Riad, del Marroc i el Sudan; l’anunci un mes abans d’un imminent acord de pau entre Israel i l’Aràbia Saudita; i la sensació que els països àrabs i el món s’oblidaven progressivament de les reivindicacionspalestines.
Un any després, la situació a Gaza i al Líban interpel·la la comunitat internacional i les Nacions Unides, que fins ara han estat incapaces d’aturar la desproporcionada resposta de Benjamin Netanyhau i de les Forces de Defensa d’Israel (FDI) que han provocat ja més de 42.000 víctimes directes a Gaza i unes 2.000 al Líban. Els crims de guerra de Hamàs del 7 d’octubre de 2023, que van fer prop de 1.200 morts i el segrest de 250 ostatges, no poden ser mai, en un país que es pretén democràtic, una carta blanca per la impunitat i per cometre també crims de guerra com els bombardeigs massius contra les infraestructures (es calcula que han estat destruïdes entre el 70 i el 80%, inclosos hospitals, escoles, centres de refugiats de la UNRWA...) i contra la poblaciócivil, els desplaçaments forçats o induïts del 100% de la població. La barbàrie no es pot respondre mai amb la barbàrie i perquè, com advertia el passat mes de maig el secretari general de Nacions Unides António Guterres, "fins i tot les guerres tenen normes, que prohibeixen els atacs indiscriminats a civils i propietats".
Uns mesos abans ja havia recordat "la importància de respectar el dret internacional humanitari, [i que] la protecció dels civils és primordial en qualsevol conflicte armat [i] no pot significar utilitzar-los com a escuts humans [ni] ordenar més d'un milió de persones que evacuïn cap al sud, on no hi ha refugi ni aliments ni aigua ni medicines ni combustible i després continuar bombardejant el mateix sud", talment com està succeint també ara al Líban. Poc abans, el ministre d’Afers Exteriors israelià, Israel Katz, acusava Guterres d’haver convertit Nacions Unides en una organització "antisemita" que "protegeix el terrorisme" palestí. Ras i curt: o amb mi -el govern més radicalment d’extrema dreta de la història d’Israel- o contra mi i antisemita.
La incapacitat o inutilitat de Nacions Unides per posar fi a una situació que amenaça d'incendiar l’Orient Mitjà l'assenyalava el president de l’Autoritat Nacional Palestina, Mahmud Abbas, quan en el seu discurs a l’Assemblea General, després d’afirmar que "no ens n'anirem, no ens n'anirem. Palestina és la nostra terra, és la terra dels nostres pares, dels nostres avis, continuarà sent nostra", demanava als països membres "pareu aquesta guerra, pareu aquest crim, pareu-lo ara. Pareu la matança de nens i dones. Pareu d’enviar armes a Israel. El món sencer és responsable del que està passant a Gaza i Cisjordània" i apuntava directament els Estats Units. També el primer ministre libanès Najib Mikati esmentava les responsabilitats internacionals pel que està succeint al seu país.
Com a colofó de què va donar de si l’assemblea de l’ONU després d’un any de guerra, la intervenció de Benjamin Netanyahu. Un discurs farcit de cinisme, en afirmar que el govern d’Israel vol la pau, lluita per la pau, i de menyspreu per la proposta dels EUA, el seu aliat incondicional, i de França d’aturar els combats al Líban durant 21 dies per permetre actuar a la diplomàcia. Proposta que ni tan sols va mencionar. I deia aquestes paraules després de donar el vistiplau per bombardejar la seu de Hezbollah al sud de Beirut amb l’objectiu, aconseguit, d’acabar amb Hassan Nasral·là i escapçar així la milícia xiïta. Aquest grup és l'únic capaç de fer front a les FDI sobre el terreny -com va passar durant l’ocupació del sud del Líban entre el 1985 i el 2000 i en l’intent del 2006- i el principal proxy de l’Iran a la regió.
Situació desbordada
Després d’un any de guerra la situació amenaça de desbordar-se totalment i l’ONU i els Estats Units, en plena campanya per les eleccions presidencials, són incapaços d’imposar un alto el foc i, encara menys, un acord per posar fi al conflicte. Podem resumir la situació actual de la següent manera.
En primer lloc, Netanyahu, malgrat la carnisseria que està fent a Gaza, no està guanyant la guerra, perquè ni ha acabat amb Hamàs ni ha alliberat els ostatges, excepte quan va negociar el retorn d’alguns d’ells a canvi d’alliberar presos palestins, que són els objectius que s’havia proposat després del 7 d’octubre. I, tanmateix, sí que està obtenint una important victòria política interna personal: han desaparegut les protestes per la reforma del Tribunal Suprem contrària a l’estat de dret que volia dur a terme, ha aconseguit que ningú recordi ja les acusacions per corrupció que pesen sobre ell, ha compromès a la cúpula militar en una guerra que conculca el dret internacional humanitari (una part de les protestes eren promogudes per l’estament militar que, si desapareixia la separació de poders, temia ser acusat en organismes internacionals per actuacions contràries als drets humans dutes a terme contra els palestins); i ha incrementat la seva popularitat amb l’operació de les explosions dels busques i dels walkie-talkies, que denoten un important nivell d’infiltració i de penetració del Mossad en l’estructura de Hezbol·là, i, sobretot, amb l’execució de Nasral·là, considerat un dels principals enemics d’Israel.
Netanyahu ha fet de la continuació de la guerra la seva supervivència política i per això intenta implicar l’Iran amb diverses execucions-provocacions: 1 d’abril, bombardeig del consolat de l’Iran a Damasc en què resulta mort Mohamed Reza Zahedi, comandant de la Guàrdia Revolucionària i alt comandant de la Força Kuds a Síria i Líban, Teheran respon el 12-13 d’abril amb un bombardeig anunciat de drons i míssils de creuer i balístics que no van tenir efectes importants; 30 de juliol, un dron israelià mata a Beirut al número dos de Hezbol·là Fuad Shuk; 31 de juliol assassinat a Teheran del líder de Hamàs Ismail Haniyeh.
En resposta als assassinats de Haniyeh i Nasral·là i coincidint amb la invasió terrestre del Líban, l’1 d’octubre Teheran, per mantenir la imatge de lideratge sobre les milícies xiïtes de la regió (el 28 de setembre Israel també va bombardejar bases de les milícies houthis al Iemen), el guia suprem iranià, Ali Khamenei, ordena llançar cent vuitanta míssils balístics contra Israel, que en gran part van ser interceptats per les defenses israelianes i de les forces estatunidenques desplaçades a la regió.
Això no obstant, si la resposta israeliana no busca una escalada del conflicte que seria insensata, és difícil que el règim dels aiatol·làs s’impliqui en una guerra que perdria i que destruiria el seu programa nuclear i el seu arsenal militar en uns moments en què la contestació interna ha anat en augment. Ha passat arran de la mort el setembre de 2022 a mans de la policia de la moral de la jove kurda Mahsa Amini, la qual cosa es va reflectir en la primera volta de les eleccions presidencials del passat mes de juny quan la participació no va arribar al 40%. I en uns moments en què la guerra d’Ucraïna ha obert a Teheran la possibilitat de refer un marc de relacions internacionals a través de Rússia, a qui subministra material de guerra, i de la Xina. a qui subministra hidrocarburs, per compensar l’aïllament i l’embargament impulsats pels EUA.
El buit americà
En segon lloc, el primer ministre israelià ha sabut aprofitar molt bé el buit de poder momentani provocat per la campanya electoral als Estats Units. Ho ha fet fins a l’extrem que s’ha permès menysprear la nova oportunitat que li ha ofert Joe Biden, un president a qui considera amortitzat, per intentar un acord que permeti el retorn dels ostatges i la fi de les hostilitats. L’actual situació perjudica les aspiracions electorals de Kamala Harris, en la mesura que el suport a Israel de l’actual president i la seva incapacitat per imposar-se a Netanyahu retreu el vot demòcrata dels joves i dels musulmans estatunidencs (inclosa una part de la minoria afroamericana), la qual cosa, és obvi, beneficia de retruc a un Trump que després de perdre el debat del passat setembre semblava en hores baixes.
Finalment, l’actual govern d’extrema dreta d’Israel sorgit de les eleccions de novembre de 2022 presenta algunes pautes i contradiccions que cal subratllar. D’una banda, ha dut a terme un procés de deshumanització dels palestins -i dels àrabs al Líban-, que no és nou ni ha començat ara i del qual trobaríem precedents en els règims totalitàries del període d’entreguerres del segle passat a Europa. Només així es poden bombardejar sense càrrecs de consciència poblacions senceres amb un resultat de víctimes insuportable. És clar que també d’això hi ha precedents en els bombardeigs feixistes a la Guerra Civil espanyola, en els de la Segona Guerra Mundial i en els més recents de l’aviació russa a Grozni i Alep.
D’altra banda, està contribuint al desprestigi de Nacions Unides, de l’ordre liberal i d’una inexistent governança global en la mesura que deixa al descobert la seva incapacitat per posar fi a la crisi actual i a les accions militars (prèvies a la invasió terrestre del passat dia 1 d’octubre, que posa de manifest la irrellevància de la Força Provisional de les Nacions Unides per al Líban, també amb soldats espanyols) contra un país independent que celebra eleccions multipartidistes regularment. Les fa encara que siguin amb fort biaix comunitari en la distribució del poder i és membre de Nacions Unides, la qual cosa objectivament afavoreix la visió del sistema internacional que tenen Rússia, la Xina i l’extrema dreta d’Europa i Amèrica davant la seva inacció.
Per acabar, i dedicat a alguns comentaristes a qui la ignorància fa atrevits, és clar que l’atac de Hamàs del 7 d’octubre va ser d’una violència extrema contra civils i que llançar projectils des del sud del Líban cap al nord d’Israel és una acció que genera inseguretat a les poblacions del nord d’Israel. Ningú ho posa en dubte i és condemnable. Però també és veritat tot el contrari i així la població de Gaza viu captiva entre el fonamentalisme dels uns i les bombes i el bloqueig de Gaza, que es tradueix en una crisi humanitària permanent. Sense oblidar que els colons israelians estan aprofitant que els mitjans se centren en la guerra per assetjar moltes famílies palestines i fer-se amb les terres a Cisjordània on s’han produït ja mig miler de víctimes.
No va ser un esdeveniment únic
I és clar que, encara que es facin tot els possibles per ignorar-ho i oblidar-ho, aquesta crisi no va començar el 7 d’octubre de 2023. S'explica també, com deia en un article lúcid i valent Yossi Klein en el diari israelià Haaretz l’11 de desembre de 2023 ("Israelis Have Forgotten About the Occupation") no es pot pretendre, com insisteix el govern i els mitjans d’Israel, veure el 7 d'octubre com "un esdeveniment sense res que el precedís", "un esdeveniment únic". És, com diu ell, "un capítol d'una història que va començar fa un segle".
En suma, no es pot oblidar "l’ocupació" si es vol entendre l’abast real del que està succeint ara. De la mateixa manera que cal entendre que aquest és un conflicte secular que no té una solució militar, ni tan sols amb el pla de "fam, trasllat i genocidi" defensat per l’excap del Consell de Seguretat Nacional d’Israel, el general retirat Giora Eiland, com denunciava el mateix Klein fa una setmana ("This Israeli Army General Has a Plan for Gaza: Starvation, Transfer and Genocide", Haaretz, 29 de setembre de 2024). També és cert que l'única solució política, basada avui necessàriament en els dos estats amb mediació i implicació internacional i garanties de seguretat i independència tant per Israel com per Palestina, sembla ara per ara impossible d’implementar. No té opcions en un escenari amarat de violència, de fonamentalismes, de militarització i dretanització de la societat israeliana per una banda, i de mort i desesperació en la societat palestina per l'altra.
President del CIDOB, Catedràtic d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona (UB) i exdirector del Centre d'Estudis Històrics Internacionals (CEHI)