Els Estats Units i Israel estan jugant una enrevessada partida d'escacs amb el Líban com a víctima dels xocs cada cop més virulents entre Tel Aviv i l'Eix de la Resistència, que té en Hezbollah un dels seus braços més potents. Els coets llançats per la milícia xiïta, que han demostrat capacitat per atacar Tel Aviv, ha desfermat una ofensiva de bombardejos contra el Líban, amb amenaça inclosa d'invasió. Divendres, Israel va bombardejar el quarter general de Hezbollah a Beirut i assegura haver donat mort el seu cap màxim, Hassan Nasrallah, el que implicarà un salt en el conflicte. Ahir, l'Iran va advertir Israel que intervindrà en cas d'una "guerra oberta".
Una ofensiva terrestre del Líban estendria l'incendi de la guerra per tota la regió. És el que tem la comunitat internacional, que es veu impotent per rebaixar la crisi. Però, a hores d'ara, quan s'acosta el primer aniversari de l'atac de Hamàs del 7 d'octubre passat, han quedat en evidència les limitacions de les pressions exteriors sobre el govern de Benjamin Netanyahu. A les portes de la que seria la quarta invasió del Líban, els Estats Units i França han presentat una proposta d'alto el foc de 21 dies entre Tel Aviv i Hezbollah. Però qui pot aturar realment Israel?
La voluntat de ferro del líder del Likud
Netanyahu ha demostrat al llarg de la seva carrera que és dur de pelar, desmentint tots els molts pronòstics de la seva mort política. Després de l'atac de Hamàs sí que semblava que se li havia acabat la corda. Un any després, continua al davant del govern. Les darreres hores ha tornat a demostrar l'habilitat del gran tacticista que és. Un dia abans de volar a Nova York per intervenir davant l'assemblea general de les Nacions Unides, Netanyahu va deixar entreveure que no atendria la petició de Washington, refermant que un objectiu clar d'Israel és el retorn a casa dels prop de 60.000 jueus que viuen al nord del país i han hagut de fugir pels atacs de Hezbollah.
Només aterrat a Nova York, ha reconegut que està treballant amb els nord-americans per estudiar un alto el foc. Però en el discurs davant Nacions Unides, el líder israelià ha afirmat que el seu país "està lluitant per la seva supervivència". "Mentre Hezbollah opti per la guerra, no ens aturarem", ha exclamat, tot qualificant l'Iran i la milícia xiïta de "salvatges" i "assassins".
L'amenaça de Ben-Gvir
Netanyahu té dues grans cartes. L'una és fer del retorn dels habitants al nord del país la seva nova bandera. De l'altra, utilitza el suport de l'extrema dreta per no cedir. Però, alhora, el suport ultra al conservador Likud també el condiciona. Itamar Ben-Gvir, ministre de Seguretat nacional, ja ha advertit que acceptar un alto el foc significarà una crisi de govern. Ben-Gvir lidera el partit Poder Jueu, sorgit del moviment Kach (Així), un corrent extremista fundat pel rabí Kahane que va ser il·legalitzat fa anys per racista. Els Estats Units havien etiquetat una de les organitzacions kahanistes com a terrorista.
Una Unió Europea dividida
La UE coincideix força amb el discurs de les Nacions Unides sobre la legalitat internacional i la necessitat de preservar l'autoritat de les institucions multilaterals. Però el conflicte entre Israel i Palestina divideix els estats membre. Fet que s'evidencia en cada votació significativa a l'ONU. Es va poder comprovar el 18 de setembre passat. L'ONU acabava d'atorgar a Palestina -que no n'és estat membre- la capacitat de presentar resolucions. L'assemblea general va votar molt majoritàriament en favor de reclamar a Israel l'abandonament de tots els territoris ocupats en un any. Una simple declaració de voluntat. Però només uns pocs estats de la Unió van donar suport a la moció, entre ells Espanya i França. La República Txeca i Hongria s'hi van oposar. Alemanya es va abstenir. Però també Itàlia, Suècia i Polònia.
Sense una posició cohesionada, la capacitat d'incidir sobre Israel és descriptible. Aquesta setmana, s'ha produït un fet sensible. Després que el Tribunal Internacional de Justícia de Nacions Unides dictaminés que no s'ha de donar cap assistència a Israel que pugui ajudar a mantenir els territoris ocupats, la UE va demanar als seus serveis jurídics un informe per estudiar si calia adoptar mesures més enèrgiques contra la política d'assentaments. Els serveis jurídics van aconsellar no prendre més mesures, com podrien ser embargament d'armes o fre a les importacions.
L'enduriment de l'Aràbia Saudita
Va generar interès la declaració, a mitjan setembre, del príncep hereu de l'Aràbia Saudita i veritable home fort del règim, Mohamed ben Salman, tot advertint Israel que no pensa establir-hi relacions diplomàtiques mentre l'estat palestí no sigui una realitat. Salman condemnava de nou els bombardejos a Gaza. Possiblement, Riad no està interessat en una extensió de la guerra, que pot obrir massa interrogants. L'estratègia dels saudites ha estat -d'acord amb el que apuntaven els Acords d'Abraham- d'acostar-se a una normalització amb Tel Aviv. L'atac de Hamàs i la reacció israeliana ho van desbaratar. Però també cal tenir present que, malgrat la retòrica, els enemics principals d'Israel són els mateixos que els de Riad: l'Iran xiïta, Hezbollah i els hutis, també xiïtes i que, formats per Hezbollah, continuen llançant coets contra sòl israelià. El darrer divendres passat.
Una Administració nord-americana fràgil
Netanyahu ha aterrat a uns Estats Units en plena campanya presidencial. El 5 de novembre, els nord-americans elegiran entre Kamala Harris i Donald Trump. La majoria d'analistes consideren que les preferències de Tel Aviv per Trump són evidents. Netanyahu ja va deixar veure les seves simpaties en una anterior visita, quan va ser rebut al Congrés i va elogiar el candidat republicà en el seu discurs. Però Israel vol preservar l'aliança estratègica amb els Estats Units i tindrà cura de les formes.
En tot cas, l'Administració Biden s'oposa a una extensió de la guerra a l'Orient Mitjà, però Joe Biden està en una posició de fragilitat, a la qual s'afegeix la incertesa electoral, que li treu capacitat de pressió. Alhora, els demòcrates han de calcular molt els seus moviments. L'ala més esquerrana del partit exigeix endurir la política envers Israel, però Harris no farà res per jugar-se el vot decisiu de la comunitat jueva. En tot cas, i malgrat les dificultats de l'actual posició de Washington, com recordava Tomás Alcoverro fa uns mesos: "Només els dirigents nord-americans són capaços d'influir sobre Israel. Que ningú ho oblidi".