L'anunci de la retirada de l'exèrcit d'Israel del sud de Gaza és un senyal rellevant que les coses s'estan movent, finalment, en el cor de l'elit política de Tel Aviv. L'anunci s'ha fet amb l'argument que es preparen noves operacions, sempre amb l'amenaça d'una ofensiva contra Rafah, a tocar de la frontera egípcia. Però la decisió ve de la mà de declaracions sobre un intercanvi d'ostatges per presos i un probable alto el foc, en el marc de les converses entre Tel Aviv i Hamàs que tenen lloc al Caire,amb Egipte i Qatar com a mediadors. El moviment no es pot desvincular dels canvis produïts en el front diplomàtic en les darreres setmanes, especialment pel que fa a les relacions entre Washington i Israel.
Sota les runes de Gaza, han quedat segellades per sempre les vides de més de 33.307 persones, segons la darrera informació del ministeri de Sanitat de la franja. Val a dir que són xifres avalades per Nacions Unides i representen l'1,3% de la població de Gaza. L'historiador Adrià Fortet assegurava en un entrevista a Nació l'octubre passat: "El cost de les imatges que veurem serà elevat per Israel, però crec que les elits israelianes estan disposades a pagar-lo". Així ha estat fins ara. Sis mesos després, però, elcost ja comença a ser excessiu i en la modulació del llenguatge de diversos ministres israelians les darreres hores s'intueixen inflexions d'abast. Aquestes són les claus del que pot ser un alto el foc imminent.
Fregant l'aïllament: xoc sense precedents amb l'ONU
Aquest cop, Israel ha sentit més que mai una situació propera a l'aïllament. Després d'unes primeres setmanes en què l'atac de Hamàs (7 d'octubre) va donar una mena de carta blanca als governants israelians, la brutalitat de la resposta de l'exèrcit ha anat esquerdant la coalició de suport a Tel Aviv. La condemna radical d'António Guterres, secretari general de l'ONU, va irritar l'executiu de Beniamin Netanyahu, que va respondre a les acusacions de "crims de guerra" de Guterres reclamant la seva dimissió. Un canvi sensible es va produir el 25 de març passat, quan els EUA es van cansar de la inflexibilitat de Netanyahu i van abstenir-se (no van vetar) quan el Consell de Seguretat va exigir "un alto el foc immediat". Les coses començaven a virar.
El front intern també s'obre contra Netanyahu
La plaça de la Democràcia de Tel Aviv s'ha convertit en un lloc de trobada de l'oposició a Netanyahu. Aquests dies torna a estar concorreguda per manifestacions que clamen per la dimissió del primer ministre. Si l'atac de Hamàs va obrir un període d'unió nacional, cada cop són més els qui creuen que el líder del Likud, elpartit conservador de Netanyahu, ha de convocar eleccions i que la guerra s'allarga per mantenir el seu líder al poder. Però Netanyahu també ha de mirar al seu costat dret. Itamar Ben-Gvir, ministre del seu govern, membre de la coalició ultra Sionisme Religiós, ha amenaçat de fer caure el primer ministre si aquest renuncia a la invasió de Rafah. Netanyahu, que és un gran supervivent, dirigeix una guerra sense estratègia on l'únic objectiu és resistir com sigui. I ara se li acaben les cartes.
El factor José Andrés
L'atac despietat contra un comboi de l'organització humanitària World Central Kitchen, impulsada pel xef espanyol José Andrés, que va causar la mort de set cooperants, va obrir un altre front per Netanyahu. La comitiva havia informat dels seus moviments, però això no va impedir l'atac, que va afegir més pressió sobre Tel Aviv. La rellevància mediàtica del cuiner -que ha acusat Israel de fer la guerra "a la mateixa humanitat"- ha estat un element que ha contribuït que Israel hagi perdut una important batalla comunicativa. També caldria reflexionar sobre com gira un món en què l'atac contra l'ONG d'un conegut cuiner té més impacte que 33.000 vides perdudes.
De Gaza a Michigan
Un dels factors -potser el més inesperat- que ha generat la guerra a Gaza ha estat el canvi produït en l'opinió pública nord-americana. Fins ara, el suport a Israel era un element intocable del consens a Washington. Però fa temps que molts consensos han saltat pela aires als EUA. Un potent sector esquerra en el Partit Demòcrata pressiona de fa mesos Joe Biden perquè pari els peus a Netanyahu. A les eleccions primàries, aquest moviment s'ha expressat en alguns estats. A Michigan, 101.000 demòcrates (el 13% del partit) va optar per un vot no declarat, similar a votar en blanc després d'una intensa campanya. En altres estats va passar el mateix. En el cas de Michigan, Biden va guanyar el 2020 per 150.000 vots i els sondejos apunten a un quasi empat.
Ja no és només l'ala esquerra la que s'allunya de l'Israel de Netanyahu. Ho han fet també alguns senadors de l'establishment, com el novaiorquès Chuck Schummer. Aquests dies, la secretaria d'Estat parla molt amb els dirigents de l'oposició centrista israeliana: Benny Gantz, que és dins del gabinet de guerra, o Yair Lapid, que està fora. Encara més: Donald Trump, amb olfacte fi en tot el que es mou a l'opinió pública, ha criticat l'ofensiva israeliana. Si veu que la de la guerra a Gaza és una carta incòmoda, Trump no la defensarà.
El poder d'una trucada
Què ha passat perquè Israel estigui disposat a fer un gir? Fa uns dies, el veterà Tomás Alcoverro escrivia: "Arafat sabia que només els dirigents nord-americans eren capaços d'influir sobre Israel. Que ningú ho oblidi". L'Administració Biden ha de gestionar un mapa enrevessat fins a les eleccions de novembre. Els fons per a Kíiv resten bloquejats al Congrés mentre Rússia somriu. La bonança econòmica, que els grans índexs corroboren, encara no és percebuda als suburbis que decidiran la sort de Joe Biden. En aquest context, una guerra sense fi a Gaza és demolidora. Biden necessita tots els vots demòcrates i alguns més. També ha de demostrar que té autoritat. Netanyahu és un destorb. La guerra a la franja, per Washington, és una distracció fatal. D'aquí la trucada del president nord-americà al líder israelià de dijous, que devia tenir elements d'ultimàtum. Anthony Blinken, el secretari d'Estat, va dir el mateix dia: "Si Israel no canvia, haurem de fer-ho nosaltres". Arafat ho sabia. Netanyahu també.