Adrià Fortet: «Les elits israelianes estan disposades a pagar el preu per les imatges que veurem»

Adrià Fortet (Terrassa, 1994) s'ha format com a historiador al costat del professor Joan B. Culla, a qui vam entrevistar recentment. Llicenciat i doctor a la Universitat Autònoma de Barcelona, on imparteix classes, és un expert en l'Orient Mitjà i un profund coneixedor de la política israeliana. La seva visió és molt interessant enmig dela guerra desfermada a Israel. 

La tesi de Fortet es titula La terra i la pau. Dilemes de la dreta revisionista davant del conflicte de Palestina (1977-2009). L'entrevistem perquè expliqui com s'ha arribat fins aquí, què pot passar a Gaza i quin Israel sorgirà de les cendres d'aquesta guerra. Fortet també explica com han anat algunes de les negociacions entre Israel i Palestina, una mirada històrica que ajuda a entendre la tragèdia d'avui.

Algú ha definit l'atac de Hamàs com l'11-S d'Israel. És exagerat?

A Israel s'ha viscut d'aquesta manera. Tinguem en compte que des que Israel es va retirar de la franja de Gaza el 2005, hi ha hagut moltes operacions militars contra Hamàs, guerres controlades en què Hamàs mostra la seva capacitat per desafiar Israel per aconseguir millorar les condicions a Gaza o refermar el seu lideratge davant l'Autoritat Nacional Palestina (ANP) de Mahmud Abbas. Israel es limita a la destrucció d'algunes infraestructures o a assassinats selectius sense pretendre derrocar Hamàs, el que suposaria un cost que el dissuadeix de fer-ho. 

Però ara les coses han canviat.

És interessant de veure els canvis en l'estratègia de seguretat d'Israel. Els anys 80 i 90, Israel pensa en una solució de dos estats, però s'adona després del 2000 i la segona intifada que les concessions que està disposat a fer són molt inferiors a les que els palestins reclamen. Les elits israelianes pensen en una alternativa, que és la unilateralitat. Israel diu: ens retirem dels territoris de majoria palestina que són difícils de gestionar, preservem uns territori fàcil de defensar i on tinguem una clara majoria jueva. És el que practiquen amb la retirada del Líban el 2000 i ho tornen a fer amb la retirada de Gaza el 2006. 
 
Però això tampoc funciona.

Perquè el 2006 hi ha una guerra generalitzada tant al Líban amb Hezbol·là com amb l'ANP a Gaza perquè aquestes milícies, Hamàs i Hezbol·là, s'alcen contra Israel. I Tel Aviv entén que retirar-se d'un territori sense arribar a un acord de pau no és una bona idea perquè aquests territoris es converteixen en bases d'atacs contra Israel. I Beniamin Netanyahu, que torna al poder el 2009, opta per la gestió del conflicte: aprofitar la seva superioritat militar, fer operacions puntuals quan calgui i vigilar els grups armats. I a partir del 2018, Netanyahu troba una manera de canviar aquestes condicions.

"Israel creia haver trobat una manera de resoldre el conflicte, la pau a través de la força. Però Hamas ho ha desbaratat de forma significativa"

Quin factor nou apareix?

Creu que ha trobat una manera de resoldre el conflicte, que és la pau a través de la força. L'Iran és vist com un element desestabilitzador per Israel, però també per molts països sunnites perquè aspira a l'hegemonia a la regió. El capdavanter d'aquests estats sunnites és l'Aràbia Saudita i Netanyahu planteja una aliança per fer front a l'Iran que impliqui normalitzar les relacions diplomàtiques amb aquests països. Un cop això s'hagi assolit, els palestins acceptaran les nostres condicions i potser acceptaran el nostre plantejament per anar cap a dos estats. Això és el que pensa Netanyahu, no pas altres socis de la seva coalició. Amb els Acords d'Abraham, els Emirats Àrabs Units i Bahrein acorden relacions amb Tel Aviv, però Riad dubta perquè no està segur que Israel o els EUA surtin en la seva defensa en cas de crisi. Molt més quan veu que Washington negocia amb l'Iran per coronar un acord nuclear. Aleshores, el març de l'any passat plantegen una alternativa: garanteix a l'Aràbia Saudita que vetllarà perquè l'Iran no l'amenaci a canvi d'un acord estratègic amb Pequín. I els xinesos aconsegueixen que Riad i Teheran obrin relacions diplomàtiques.   

Complex i interessant. I com reaccionen els Estats Units?

S'espavilen. L'Administració Biden planteja una mena d'OTAN a l'Orient Mitjà en què els EUA garanteixen la seguretat saudita mentre l'Aràbia Saudita normalitza relacions amb Israel. Així es farà realitat la pau a través de la força. 

Però l'atac de Hamàs ho trastoca.

Ho desbarata de manera significativa. Hamàs ha demostrat la vulnerabilitat d'Israel. Veurem si Israel pot acabar amb Hamàs, però si no pot, demostrarà que Israel no pot garantir no ja la seguretat dels saudites, ni tan sols la seguretat pròpia. I Hamàs, i tot l'eix que formen l'Iran, Síria i Hezbol·là volen deixar clar que Israel no podrà aconseguir la pau per aquesta via de burlar les negociacions amb els palestins. Si això acaba sent així dependrà del resultat de la guerra.       

A banda de si Israel acaba destruint Hamàs o no, veurem imatges devastadores i molta població civil de Gaza arrasada. Això no pot acabar sent contraproduent per la mateixa causa d'Israel.

Totalment. De fet, el que passi es determina aquí perquè de força militar, Israel en té. El problema és: Israel vol acabar amb Hamàs per demostrar que no és vulnerable i que altres països poden confiar en ell per contenir l'Iran. I Hamàs vol demostrar tot el contrari. Si Hamàs resisteix, la pressió internacional sobre Israel per deixar d'actuar així, i també per la pressió interna davant el nombre de baixes, pot ser elevada. El tema és si pot acabar havent un alto el foc que deixi Hamàs al poder. En aquesta pregunta, avui sense resposta, hi ha la clau de si Israel serà el vencedor. El cost de les imatges que veurem serà elevat per Israel, però crec que les elits israelianes estan disposades a pagar-lo.
    

Vostè ha estudiat en la seva tesi doctoral la dreta sionista, Com s'explica el gir brusc a la dreta donat per la societat israeliana? 

Hi ha hagut un desplaçament de la societat israeliana a la dreta en termes de seguretat. Quan hi ha la primera intifada, el 1987, una revolta espontània als territoris ocupats, la percepció general a la societat israeliana és que la responsabilitat és israeliana per haver decidit el 1967 conquerir aquests territoris i mantenir la seva gent en situació d'inferioritat. La solució passaria per concedir-los el dret d'autodeterminació amb la via de dos estats. Això arriba als Acords d'Oslo i després, el 2000, amb les negociacions entre Arafat i Ehud Barak el 2000, que fracassen.

"Israel vol acabar amb Hamàs per demostrar que no és vulnerable i que altres països poden confiar en ell per contenir l'Iran. I Hamàs vol demostrar tot el contrari"

Aquest va ser un moment important. Expliqui què proposava el govern d'Israel i perquè els palestins no ho van acceptar.

Barak, aleshores primer ministre laborista, ofereix el 97% de Cisjordània, acceptant de compensar l'altre 3% amb intercanvis de terreny a l'interior d'Israel. El 3% de territori que Israel no volia tornar era perquè estava ocupat per colons que era difícil desplaçar. Barak ofereix també la totalitat de Gaza i la partició de la ciutat vella de Jerusalem cedint el control del Mont del Temple, l'Esplanada de les Mesquites, però no el Mur de la Lamentacions. 
 Fortet és expert en política israeliana. Foto: Hugo Fernández

Això obria la porta a la partició de Jerusalem.

Obria la porta, però Arafat es mostra intransigent en un tema que és el que farà fracassar les negociacions: el dels refugiats. Per una raó: el territori que l'ONU proposa com a Estat d'Israel té la meitat de població jueva i la meitat àrab. Quan Israel emergeix vencedor a la Guerra de la Independència el 1949, aquest territori està poblat en un 90% per jueus. Hi ha 750.000 palestins que van fugir. El retorn dels refugiats i dels seus familiars podia capgirar la demografia. Els dirigents palestins asseguren que la majoria de refugiats tornaria a la zona palestina, però el tema s'encalla aquí.  

Cisjordània és una part clau. Quantes parts té?

Cisjordània està dividida en tres parts: la zona A, on hi ha les grans ciutats, que estan en mans de les autoritats civils palestines, que tenen també el control militar; una zona B, amb àrees i pobles menors, sota l'autoritat civil palestina però sota control militar israelià, i la resta, que és la més despoblada però on estan tots els assentaments de colons i que es troba sota autoritat israeliana. Aquesta és una partició que ve dels Acords d'Oslo. Abans tenien una ocupació israeliana de tot el territori.   

Estàvem parlant abans del gir a la dreta a Israel. Les decepcions de les converses de pau hi devien tenir un paper. 

- A partir d'aquest moment, la societat israeliana comença a veure el moviment palestí d'una altra manera. S'estén la percepció que la part palestina no vol dos estats sinó substituir Israel i que s'està davant d'un tema existencial. Això s'obre pas i se sol equiparar amb l'oposició de la dreta israeliana. 
 Nascut el 1994, és deixeble de Joan B. Culla. Foto: Hugo Fernández

Aquest és un tema que vostè coneix bé perquè la seva tesi doctoral és precisament sobre la dreta sionista. Un bloc que, en un magma tan enrevessat com el d'Israel-Palestina, no deu ser tampoc monolític. 

No, i és important fer notar que la dreta israeliana està dividida en tres posicions. Una és la posició de Netanyahu, que és l'anomenada revisionista perquè prové d'un sector del sionisme liderat per Jabotinsky que es va separar del bloc majoritari fundador d'Israel i es va qualificar coma revisionista. És el que representa el Likud. No accepten la independència palestina, però no per un tema filosòfic sinó perquè no veuen un interlocutor clar palestí. En alguna ocasió, Netanyahu ha admès que es podria acceptar un estat palestí desmilitaritzat que garantís la seguretat d'Israel. Per això accepten el pla de Donald Trump, que inclou un estat palestí, això sí, molt petit: una part de Cisjordània i una àrea fronterera amb el Sinaí.

I quins són els altres corrents conservadors?

Hi ha el nacional-religiós, el més radical en el conflicte amb els àrabs. Sosté que la creació d'Israel va ser un acte impulsat per Déu. Veuen la Guerra dels Sis Dies com un miracle. Està representat per la coalició Sionisme Religiós dels ministres Bezalel Smotrich i Itamar Ben-Gvir. I en tercer lloc hi ha el corrent ultraortodox, que molta gent no ho sap però que no es defineixen com a sionistes. Perquè consideren que la destrucció d'Israel va ser un càstig de Déu, que amb l'enviament del Messies ha d'establir un nou Estat. Mentre no ho faci, creu que no s'ha de ser tan arrogant com per esmenar els plans de Déu. Els ultraortodoxos estan al marge de la creació d'Israel i fins i tot la van veure amb certa hostilitat. Després de l'Holocaust, no s'oposen a l'Estat però a canvi que els garanteixi seguir vivint com ho fan ells: l'Estat santificarà el Shabat, no faran el servei militar i volen que l'Estat els subvencioni.

Quines forces els representen?

Bàsicament, la Unió del Judaisme de la Torà i el Shaas, que formen part de la coalició de Netanyahu. Els ultraortodoxos, però, finalment s'han compromès amb la dreta i amb l'estratègia colonitzadora. I en part gràcies a Menahem Begin, que era molt hàbil i va entendre que podien afegir-se al bloc de dretes. Ells creuen que sostenen l'Estat gràcies a la seva pregària i viure a la seva manera. Se'ls subvenciona en base a ajudes a la natalitat. Viuen de manera humil, majoritàriament no tenen cotxe i els cal un habitatge barat. La idea de Begin per lligar-los a l'aventura colonitzadora, que ells no veuen bé d'entrada, és subvencionar-los habitatge barat a Cisjordània. I molts s'hi desplacen.     

Anem cap a un gran conflicte regional?

Jo calibro en un 30-40% de possibilitats que la guerra s'estengui al nord. L'Iran no crec que tingui interès directe en una guerra oberta amb Israel, ni tampoc que Israel vulgui un xoc obert amb Hezbol·là, que té 150.000 míssils apuntant Israel. 

Perdó, quants diu?

150.000. Ni l'Iran hi Hezbol·là no volen tampoc la destrucció de Hamàs i en un moment de desesperació podrien tenir la temptació d'atacar Israel. Ara, Hezbol·là el que sí que vol és mostrar la seva solidaritat amb el poble palestí i està disposada a llançar coets, algun míssil, sobretot en àrees obertes que no generin moltes víctimes. Que mostrin aquesta solidaritat i alhora no forcin Israel a entrar en guerra amb ells.  

"No crec que l'Iran tingui interès en una guerra oberta amb Israel, ni que aquest vulgui un xoc obert amb Hezbol·là, amb  150.000 míssils apuntant Israel"

Quin Israel creu que sorgirà d'aquesta guerra?

Venim d'una gran polarització política, amb coses que no s'havien vist abans, per decisions molt controvertides d'aquest govern, amb una oposició que ha sortit al carrer, amb amenaces de no presentar-se al servei militar. Ara el que tenim és un gran fracàs estratègic, amb un Hamàs que ha hagut de planificar això durant mesos i amb uns serveis d'intel·ligència als quals això els ha passat per alt. Acabada la guerra, fins i tot en el cas que anés molt bé per Israel, els 1.300 morts del primer moment i la manca de protecció de la població civil, i ja no diguem si les coses no van tan bé, hi haurà una lluita pel relat sobre què ha passat aquí. El relat de l'oposició serà que l'executiu ha estat incompetent, va alimentar Hamàs per no negociar amb l'ANP, ha lliurat una guerra contra els propis israelians amb la seva reforma judicial. El govern intentarà dir que l'Estat profund, les velles elits de l'esquerra que romanen a l'exèrcit i la judicatura, han descuidat la seguretat israeliana i han traït el govern. Però la responsabilitat última serà del govern, que té mala peça al teler. 
 Fortet assenyala que la guerra no serà tan llarga com la d'Ucraïna. Foto: Hugo Fernández

Com creu que serà la incursió terrestre?

La durada de l'operació determinarà el resultat. Si l'operació s'allarga, pitjor per Israel, que necessita derrotar Hamàs en un termini relativament breu. Serà una guerra d'unes setmanes, potser d'algunes, però no crec que sigui una guerra llarguíssima. No serà una guerra tan llarga com la d'Ucraïna.

Per què n'està tan segur?

Per una raó: Gaza té 345 quilòmetres quadrats. Té l'extensió del Maresme. No és com envair l'Iraq o Ucraína, o una gran operació a l'Afganistan. Una altra cosa és que el preu a pagar amb vides sigui tan alt que la pressió internacional i la interna davant les baixes faci que Israel rectifiqui. Aquí es decidirà qui guanya. Però no serà una guerra llarguíssima. Si s'obre un nou front al nord, ja és una altra cosa.  

Hamàs deu haver previst la resposta d'Israel.

Qui ataca sol preveure la resposta. Gaza és un camp de mines, amb túnels, Hamàs controla el territori, ha tingut temps per preparar-se. A més, Israel fa aquesta operació de forma precipitada. Hamàs, com he dit abans, ha volgut enviar un missatge a la població palestina pensant també en la successió d'Abbas, que té 87 anys, transmetre a Israel que sense ells, l'acord amb l'Aràbia Saudita no pot funcionar, i fer saber que a Riad li convé més un pacte amb la Xina que passi per una normalització amb l'Iran. Un fet que seria un gran canvi a la regió i tindria efectes geopolítics a nivell mundial.      

Hi ha alguna figura rellevant a l'oposició israeliana?

Hi ha dues figures del centre esquerra que són Yair Lapid, exprimer ministre, que s'ha negat a entrar en el govern d'emergència. Lidera el partit Yesh Atid, molt laic. L'altre partit d'aquest espai és la Unió Nacional, del general Benny Gantz, que vol ser un líder d'Estat. Va ser cap de l'estat major. El discurs de Gantz és que l'Estat està en perill. Ho està per part de l'esquerra radical, que descuida la seguretat, però també per la dreta, on hi ha massa gent messiànica. Gantz es presenta com el líder assenyat. Està en contra de Netanyahu pels seus pactes amb extremistes, però davant el conflicte s'hi ha unit.   

Com es va sentir atret pel tema de l'Orient Mitjà?

Vaig estudiar Història aquí a l'Autònoma. Tenia interès en fer temes de relacions internacionals i qui ha estat el meu mestre, en Joan B. Culla, és un expert en l'Orient Mitjà i em va permetre aprofundir-hi. S'havia estudiat molt la posició de l'esquerra israeliana i del costat palestí, però molt menys de la dreta israeliana i m'hi vaig posar.