No sabem si el ministre de l'Interior espanyol en funcions s'ha descarregat Telegram al mòbil. Però Fernando Grande-Marlaska faria bé de sumar-se al degoteig de persones que en els darrers dies –alguns, en les darreres hores: aneu una mica tard!– s'han unit a l'aplicació. Potser així entendria que l'important del Tsunami Democràtic no és tant "qui hi ha al darrere", com ha assegurat que investigaria en declaracions a Televisió Espanyola, sinó la quantitat de gent decidida a sumar-s'hi. El ministre ha posat en marxa, ha dit, els seus "serveis d'intel·ligència i d'informació realment eficaços" [inserteu aquí la vostra broma preferida] per desactivar el moviment.
El que hauria de preocupar realment a Marlaska, si vol arreglar alguna cosa, és que una part molt important de la societat catalana n'està farta. Si no és un tsunami, serà un terratrèmol, però la sentència d'ahir ha creat una nova fractura emocional per a moltes persones i ha encès l'espurna que faltava per tornar als carrers. I aquest cop, de manera massiva, líquida, imprevisible i intermitent.
Aquest nou cicle social i polític que ha començat amb la sentència difícilment s'aturarà amb càrregues dels Mossos i de la policia espanyola. El que Marlaska –i el conseller de l'Interior Miquel Buch– haurien d'investigar és com és que una protesta pacífica de milers de persones acaba amb un jove que perd un ull, un altre que perd un testicle, agents disparant bales de goma prohibides pel Parlament, porres pegant per sobre de la cintura, una dotzena de periodistes ferits per evitar que informin i corredisses com en una ratera contra els vidres de l'aeroport.
Mentrestant, el govern català bascula entre fer crides genèriques a la protesta, mirar de no travessar cap línia vermella que posi en risc l'autogovern i enviar a l'aeroport una Brimo incontrolada que ha deixat imatges d'agressions als manifestants absolutament intolerables. Només hi faltava la portaveu Meritxell Budó afirmant aquest dimarts que els Mossos van reprimir les protestes per "evitar que acusin els manifestants de sedició". Si l'estratègia dels partits del govern és, tal com sembla, calcular la retòrica al mil·límetre per no donar motius per a una suspensió de l'autonomia, com a mínim que no vulguin infantilitzar la societat amb retòrica buida. A l'hort i a la vinya no s'hi pot ser.
El Tsunami Democràtic va demostrar ahir capacitat de bloqueig, domini del factor sorpresa, sentit de l'humor –el troleig amb les targetes d'embarcament falses va despertar alguns dels pocs somriures del dia– i, sobretot, horitzontalitat i anonimat. Dos elements, aquests darrers, imprescindibles en un context de criminalització de la protesta i en què els líders socials pacífics han estat empresonats. I que, tot sigui dit, aporten aire fresc en unes mobilitzacions independentistes fins ara necessàries i ben intencionades, però sovint molt rígides –concentrem-nos aquí, sentim els concerts que fan a l'escenari, aplaudim els parlaments, tornem a casa– i que han explotat fins a la saturació l'star system català de "famosos compromesos".
Estrelles de Twitter –poc rutilants, si són astres que fan llum només dins del micromón nostrat d'aquesta xarxa– havien subestimat els últims dies la capacitat i la força d'aquest moviment. Confesso que d'altres, sense buscar els likes gratificants a les xarxes, sinó comentant-ho en privat amb amics, havíem aixecat una cella en veure que llançaven l'enèsima cançó d'aires festius i metàfores autoreferencials a favor de la independència i, per acabar-ho d'adobar, fins i tot marxandatge –en un canal que, finalment, va resultar ser idea d'uns oportunistes i no pas oficial del moviment. Que bé reconèixer que estàvem equivocats.
El que hauria de preocupar realment a Marlaska, si vol arreglar alguna cosa, és que una part molt important de la societat catalana n'està farta. Si no és un tsunami, serà un terratrèmol, però la sentència d'ahir ha creat una nova fractura emocional per a moltes persones i ha encès l'espurna que faltava per tornar als carrers. I aquest cop, de manera massiva, líquida, imprevisible i intermitent.
Aquest nou cicle social i polític que ha començat amb la sentència difícilment s'aturarà amb càrregues dels Mossos i de la policia espanyola. El que Marlaska –i el conseller de l'Interior Miquel Buch– haurien d'investigar és com és que una protesta pacífica de milers de persones acaba amb un jove que perd un ull, un altre que perd un testicle, agents disparant bales de goma prohibides pel Parlament, porres pegant per sobre de la cintura, una dotzena de periodistes ferits per evitar que informin i corredisses com en una ratera contra els vidres de l'aeroport.
Mentrestant, el govern català bascula entre fer crides genèriques a la protesta, mirar de no travessar cap línia vermella que posi en risc l'autogovern i enviar a l'aeroport una Brimo incontrolada que ha deixat imatges d'agressions als manifestants absolutament intolerables. Només hi faltava la portaveu Meritxell Budó afirmant aquest dimarts que els Mossos van reprimir les protestes per "evitar que acusin els manifestants de sedició". Si l'estratègia dels partits del govern és, tal com sembla, calcular la retòrica al mil·límetre per no donar motius per a una suspensió de l'autonomia, com a mínim que no vulguin infantilitzar la societat amb retòrica buida. A l'hort i a la vinya no s'hi pot ser.
El Tsunami Democràtic va demostrar ahir capacitat de bloqueig, domini del factor sorpresa, sentit de l'humor –el troleig amb les targetes d'embarcament falses va despertar alguns dels pocs somriures del dia– i, sobretot, horitzontalitat i anonimat. Dos elements, aquests darrers, imprescindibles en un context de criminalització de la protesta i en què els líders socials pacífics han estat empresonats. I que, tot sigui dit, aporten aire fresc en unes mobilitzacions independentistes fins ara necessàries i ben intencionades, però sovint molt rígides –concentrem-nos aquí, sentim els concerts que fan a l'escenari, aplaudim els parlaments, tornem a casa– i que han explotat fins a la saturació l'star system català de "famosos compromesos".
Estrelles de Twitter –poc rutilants, si són astres que fan llum només dins del micromón nostrat d'aquesta xarxa– havien subestimat els últims dies la capacitat i la força d'aquest moviment. Confesso que d'altres, sense buscar els likes gratificants a les xarxes, sinó comentant-ho en privat amb amics, havíem aixecat una cella en veure que llançaven l'enèsima cançó d'aires festius i metàfores autoreferencials a favor de la independència i, per acabar-ho d'adobar, fins i tot marxandatge –en un canal que, finalment, va resultar ser idea d'uns oportunistes i no pas oficial del moviment. Que bé reconèixer que estàvem equivocats.