Hi ha un factor molt important de la batalla entre l’independentisme i els poders de l’Estat que s’escapa de les previsions de tots els actors implicats: l’efecte de les querelles i les inhabilitacions (i altres mesures punitives) sobre l’estat d’ànim i la voluntat de les bases del moviment sobiranista, la qual cosa inclou les militàncies del PDECat, ERC i la CUP a més de moltíssima gent sense cap adscripció partidista, que se sent vinculada a entitats com l’ANC i Òmnium. Què val en presència independentista al carrer, per exemple, la querella contra la consellera Borràs que ha presentat el fiscal general de l’Estat espanyol?

Ara van contra la titular de Governació. Com han anat contra Forcadell i diversos membres de la mesa del Parlament. Com han anat contra Homs, Rigau, Ortega i el president Mas. Com aniran contra tots aquells polítics i funcionaris que facin qualsevol pas perquè se celebri un referèndum. És una estratègia que es basa en dos conceptes: atemorir i desgastar.

Sobre atemorir, s’ha escrit i s’ha parlat molt. Quan tens el monopoli de la força suposadament legítima, intentes fer por, saps que és un mecanisme tan primari com efectiu. Qui voldrà arriscar “la hacienda y la vida”, per dir-ho com Calderón de la Barca i Margallo? Alguns sí, d’altres segurament que no. Sobre el que significa desgastar, hi hem reflexionat menys. Madrid vol desgastar l’independentisme per tal que quedi frenat des de dins, i perdi la capacitat de mobilització massiva. L’equip de la Moncloa que coordina totes les accions contra el procés sap que no s’enfronta a una insurrecció violenta sinó a una protesta pacífica, protagonitzada per sectors mesocràtics, proclius a l’entusiasme però també a la fatiga i a una gran ingenuïtat sobre l’eficàcia de l’adversari. De moment, les sentències dels tribunals contra Mas i altres dirigents pel 9-N han provocat una resposta al carrer perfectament digerible des del punt de vista de l’Estat espanyol. Condemnen un ex-president de la Generalitat però la vida continua amb total normalitat. És un èxit de la seva estratègia, cal admetre-ho.

Si el referèndum finalment no es pot fer, les bases independentistes sortiran al carrer, això és segur. Quants dies ho faran? Amb quin format s’expressarà el col·lapse democràtic? Les masses amb l’estelada a la mà són la darrera foto del procés, segons diuen tots els que remenen les cireres. Seran masses menys alegres que altres vegades, òbviament. L’equip de crisi que coordina el popular Jorge Moragas parteix d’una premissa: sense referèndum i assetjats judicialment, els independentistes es radicalitzaran i es trencaran. És el que esperen des de fa molts mesos. És el que arriba de fonts ben coneixedores dels despatxos de la capital espanyola. En aquest context, Puigdemont i Junqueras haurien de fer tot el possible per desmentir el guió que ja tenen escrit al govern espanyol. També hi tenen molt a dir l’ANC i Òmnium, entitats expertes en treure persones al carrer cada 11 de Setembre, però poc acostumades a fer-ho en un ambient que no serà gaire festiu.

Els poders de l’Estat –formals i informals- volen un independentisme radicalitzat, trencat, desanimat i escapçat. Posaran tota mena de trampes perquè les coses es desenvolupin en aquest sentit. A Barcelona, hi ha qui ho veu i també hi ha qui no sembla adonar-se’n. Pagaria la pena que algunes coses bàsiques –elementals- fossin compartides per tots aquells que diuen saber cap on anem.