"Hi ha moltíssimes més coses que ens uneixen que no pas les que ens separen". El secretari general de Junts, Jordi Turull, es va expressar així el 24 de novembre a Radio Euskadi per definir la relació recuperada amb el PNB, un retrobament solemnitzat amb una reunió a Bilbao després d'haver avalat la investidura de Pedro Sánchez. Les dues formacions ja s'havien coordinat abans de concedir el "sí" al PSOE per encetar la legislatura espanyola -va haver-hi almenys dues trobades durant el període de negociació- i tenen la intenció que, després de la distància exhibida el 2017, el nou escenari a Madrid afavoreixi la discussió d'interessos comuns.
El PNB mai ha desaparegut del mercadeig de la política espanyola, terme gens pejoratiu si es poden exhibir contrapartides sucoses. El partit era al costat de Mariano Rajoy negociant els pressupostos quan la moció del censura liderada per Pedro Sánchez el va fer gruar, per després exercir com a aliat circumstancial del PSOE, en favor dels interessos del nacionalisme basc. I els jetzales tampoc haurien dubtat a explorar un aliança tàctica amb Alberto Núñez Feijóo si el company de viatge del PP no hagués estat Vox, però van saber mantenir la posició per firmar el darrer pacte de la investidura de Sánchez, mirant de reüll Bildu, en una competició aferrissada a Euskadi entre dreta i esquerra que té una expressió equiparable Catalunya.
Junts ha refet la mirada sobre el PNB perquè també ha virat posicions amb l'aterratge a la negociació. Un retorn a la centralitat del tauler espanyol que alimenta les temptacions del sector de tradició convergent d'actualitzar les actituds més pragmàtiques, ben vistes per l'empresariat català. I, com els col·legues bascos, també té una pugna domèstica per alimentar, el duel permanent amb ERC, que guanyarà intensitat a mesura que s'acostin les eleccions al Parlament. Una batalla infinita de regust electoral que ha tingut pes en el vot en contra als tres decrets del govern de Sánchez, la primera derrota del president espanyol aquest curs.
Entre l'ànima pragmàtica, que aconsellava començar a construir una imatge de fiabilitat en la primera cruïlla de la legislatura -sempre del gust del poder-, i l'esperit de confrontació que ha guiat Junts en els darrers temps, encara no hi ha un guanyador clar, per bé que les amenaces no s'hagin concretat en una votació estrambòtica al Senat. La formació de Carles Puigdemont té un propòsit lloable quan transmet que els seus vots són cars -afermat ja el retorn clar al peix al cove- i no es poden donar per descomptats -un relat que ERC no sap projectar amb la mateixa solvència-, però serials com els d'aquest dimecres no ajuden els qui creuen que el partit té recorregut si sap atendre un cert electorat d'ordre. L'únic camí transitable, pensen els més possibilistes, si es té en compte que el referèndum no serà objecte de debat en els propers quatre anys i el discurs octubrista envellirà amb dificultats.
El problema de la legislatura no el té Junts; els maldecaps seran cosa del PSOE. És el govern espanyol qui haurà de trobar la manera de gestionar la nova majoria parlamentària. Però, tot i les contrapartides d'encaix estrictament autonomista -de la immigració a les balances fiscals, de reminiscències pujolianes-, Junts ha deixat escapar la primera oportunitat per transmetre que sap tornar a fer negocis com el PNB. Com deia al novembre, Turull continua pensant que amb els nacionalistes bascos els uneixen més coses que no pas les que els separen. Però el PNB, que és més a prop que fa un temps, encara és molt lluny.
El PNB mai ha desaparegut del mercadeig de la política espanyola, terme gens pejoratiu si es poden exhibir contrapartides sucoses. El partit era al costat de Mariano Rajoy negociant els pressupostos quan la moció del censura liderada per Pedro Sánchez el va fer gruar, per després exercir com a aliat circumstancial del PSOE, en favor dels interessos del nacionalisme basc. I els jetzales tampoc haurien dubtat a explorar un aliança tàctica amb Alberto Núñez Feijóo si el company de viatge del PP no hagués estat Vox, però van saber mantenir la posició per firmar el darrer pacte de la investidura de Sánchez, mirant de reüll Bildu, en una competició aferrissada a Euskadi entre dreta i esquerra que té una expressió equiparable Catalunya.
Junts ha refet la mirada sobre el PNB perquè també ha virat posicions amb l'aterratge a la negociació. Un retorn a la centralitat del tauler espanyol que alimenta les temptacions del sector de tradició convergent d'actualitzar les actituds més pragmàtiques, ben vistes per l'empresariat català. I, com els col·legues bascos, també té una pugna domèstica per alimentar, el duel permanent amb ERC, que guanyarà intensitat a mesura que s'acostin les eleccions al Parlament. Una batalla infinita de regust electoral que ha tingut pes en el vot en contra als tres decrets del govern de Sánchez, la primera derrota del president espanyol aquest curs.
Entre l'ànima pragmàtica, que aconsellava començar a construir una imatge de fiabilitat en la primera cruïlla de la legislatura -sempre del gust del poder-, i l'esperit de confrontació que ha guiat Junts en els darrers temps, encara no hi ha un guanyador clar, per bé que les amenaces no s'hagin concretat en una votació estrambòtica al Senat. La formació de Carles Puigdemont té un propòsit lloable quan transmet que els seus vots són cars -afermat ja el retorn clar al peix al cove- i no es poden donar per descomptats -un relat que ERC no sap projectar amb la mateixa solvència-, però serials com els d'aquest dimecres no ajuden els qui creuen que el partit té recorregut si sap atendre un cert electorat d'ordre. L'únic camí transitable, pensen els més possibilistes, si es té en compte que el referèndum no serà objecte de debat en els propers quatre anys i el discurs octubrista envellirà amb dificultats.
El problema de la legislatura no el té Junts; els maldecaps seran cosa del PSOE. És el govern espanyol qui haurà de trobar la manera de gestionar la nova majoria parlamentària. Però, tot i les contrapartides d'encaix estrictament autonomista -de la immigració a les balances fiscals, de reminiscències pujolianes-, Junts ha deixat escapar la primera oportunitat per transmetre que sap tornar a fer negocis com el PNB. Com deia al novembre, Turull continua pensant que amb els nacionalistes bascos els uneixen més coses que no pas les que els separen. Però el PNB, que és més a prop que fa un temps, encara és molt lluny.