L'altre dia vaig sentir Jordi Sánchez a Catalunya Ràdio: "No volem res dels convergents", més o menys, va dir. Res de res, ni drets electorals. És a dir, Jordi Sánchez va dir a tots els convergents, càrrecs convergents, alcaldes convergents, diputats convergents, senadors convergents, regidors convergents, militants convergents i simpatitzants convergents que no vol absolutament res d'ells. Res, que fan pudor, vaja. Pudor de corrupció, suposo.

I què fan alguns convergents? Doncs, en lloc de preguntar-se qui és Jordi Sánchez per dir el que diu, s'apressen a anar on suposen que se'ls pot garantir millor les seves ambicions i el sou, si s'escau. I ho dic així clarament, perquè quan una persona adulta permet que se la humiliï d'aquesta manera, només hi pot haver una explicació: l'econòmica, que, dit d'una altra manera, ve a ser també la sensació de no saber com seria el futur personal si, per exemple, s'ha estat vivint de la política des que alguns van entrar a militar a la JNC.

N'estic ben segur: tots els que fugen del PDECat han fet càlculs. La ideologia no importa. El que has estat fent i defensant no importa. Els 40 anys de patrimoni polític no importa. Si ahir érem de dretes, avui som d'esquerres, es diuen, bé, perdoneu, de "centre esquerre progressista". On són els valors que han estat defensant durant tot aquest temps? Eren mentida? Què eren, doncs, una banda? No havia vist mai una cosa igual. Aquests que avui fugen no entenen que els cèsars algun dia deixen de ser-ho.

Els que no practiquen l'arribisme, els que encara creuen que no militaven en una banda, sinó en una organització política que, es vulgui o no es vulgui, ha conformat la Catalunya que avui coneixem, han decidit, pel que es desprèn dels seus argumentaris que ha publicat La Vanguardia, plantar cara, no dissoldre's en el magma de Waterloo. Si això és així, si finalment es fa realitat el que hi diuen com que se'ls pretén convertir en gent d'esquerres quan no ho són, un servidor només pot que aplaudir-los, perquè crec que sóc dels pocs que des del primer moment em vaig mostrar contrari a la desaparició de CDC i a totes les maniobres d'embolicar-se amb l'estelada i amb la sacrosanta unitat per aconseguir frenar ERC, que no pas la independència.

Catalunya necessita una CDC, evidentment, sense corrupció. Un país normal necessita diferents opcions ideològiques com, per exemple, les que ofereix la dreta àmplia. Dreta europea, civilitzada, oberta i liberal. No pot ser, perquè a més és mentida, que a Catalunya el catalanisme sigui tot d'esquerres, com l'independentisme. En l'independentisme, fins i tot, hi ha grupets que flirtegen amb el feixisme, com en l'esquerra hi ha grupets que flirtegen amb les dictadures del proletariat.

Per tant, si els últims de Filipines del PDECat no es fan enrere, Waterloo continuarà endavant amb l'estratègia de trencar-ho tot, però haurà rebut el no d'un grup de persones que hauran valorat molt més els valors que han estat defensant durant molts anys que els sous que els puguin garantir. I, a més, hauran estat conseqüents amb el seu passat, cosa que és d'agrair en aquests temps on els mots ja han perdut el seu significat i tot és líquid.

És possible que sigui així, que els mots hagin perdut el seu significat, però els aniversaris romanen intactes. Per exemple, us en dic un: dissabte és Sant Jaume, 25 de juliol. És el sisè aniversari de la confessiò d'una deixa i el dia escollit per Waterloo per fundar un nou partit. Però no sigueu malpensats: és només una coincidència, no? De veritat?

Per anar obrint la gana, els defensors de les retallades, que avui han mutat en el "centre esquerra progressista", han de saber que el seu portaveu podria ser l'amic Toni Comín que, de moment, ja ha passat per Ciutadans pel Canvi, pel PSC i per ERC, encara que no n'era militant. No hi fa res. Tot sigui per JuntsXPuigdemont, que no és el mateix que JxCAT, o sí?