El trencament del silenci de l'expresident Artur Mas ha mostrat que el trencament entre JxCat i el PDECat no pot sortir de franc. Té o tindrà un cost més alt del que els promotors del nou patit construït al voltant de la figura de l'expresident Puigdemont semblen haver calculat. No només per la imatge de divorci poc amistós o els drets electorals. Sobretot perquè les explicacions i anàlisis de Mas situen el debat en el camp de les propostes polítiques concretes. Com més pulcra i educada és l'expressió de Mas, més demolidors són els seus efectes. Com quan diu que caldria explicar de manera concreta i precisa què significa l'expressió "confrontació intel·ligent".
És sabut que la política catalana s'articula al voltant de dos eixos: el de la identificació nacional (catalanitat/espanyolitat) i el de la identificació ideològica (esquerra/dreta). I que el quadrant més freqüentat és de la intersecció entre els valors més català que espanyol o només català i centre-esquerra o esquerra. Tenint en compte aquest fet, fins ara el projecte polític liderat per Puigdemont s'expressa nítidament i radicalment independentista però molt inconcret i ambigu en la caracterització de l'estratègia independentista. L'única concreció és el menysteniment sistemàtic de les propostes d'ERC. Però l'ambigüitat ja és absoluta en l'eix esquerra/dreta. Se suggereix una definició de centre-esquerra, però es viu amb indissimulable incomoditat el suport a mesures clàssicament socialdemòcrates tendents a la regulació dels mercats o l'establiment d'una fiscalitat realment redistributiva.
Sense massa manies, Mas trenca aquestes ambigüitats i condueix el debat al terreny de la concreció. No necessita demostrar el seu independentisme. Al cap i a la fi va ser ell qui va liderar el trànsit cap a l'independentisme de la CDC en la qual militaven una bona part dels actuals dirigents de JxCat. Partint d'aquesta posició, Mas proposa una estratègia independentista que parteix de la situació real, fugint de miratges voluntaristes. Una estratègia que té més punts de contacte amb les propostes formulades en el llibre de Junqueras i Rovira que amb allò que sembla que potser es vol suggerir amb la idea de "confrontació intel·ligent".
Si anem a l'eix esquerra/dreta, Artur Mas tampoc té cap problema per definir-se amb precisió i concreció. Les idees que defensa són les que en el context de la política europea corresponen a opcions ideològiques de centre o centre-dreta. No sembla una mala notícia. Que potser no hi ha independentistes de centre i centre-dreta? Intentant la màxima distància objectiva, jo no donaria a Artur Mas com políticament amortitzat. No necessàriament. Al cap i a la fi, ningú té més autoritat política que ell en una part significativa de la mesocràcia independentista ideològicament centrista. Si Puigdemont fracassa en l'intent de conquerir l'hegemonia de l'independentisme, Artur Mas pot tenir un paper en la reorganització d'una part de l'espai que havia ocupat CDC.
A diferència de Torra o Puigdemont, Mas demostra entendre que, independentment de la definició política i ideològica, un polític que ambicioni liderar un país ha de saber adreçar-se a tota la societat. A tota. No només als propis. I també ha d'estar en condicions d'arribar a acords amb altres forces polítiques. I aquí també hi ha una coincidència evidentment no buscada amb els dirigents d'ERC. No buscada però real.
Com era previsible, aquestes coincidències circumstancials amb el partit republicà havien de ser compensades amb expressions de distància. Entrevistat per la directora del diari ARA, Mas es va referir a ERC amb la dita castellana "la cabra siempre tira al monte". Va explicar la frase referint-se al suposat caràcter imprevisible de les bases del partit republicà.
No és una expressió molt amable, certament, però connecta amb la idea d'un partit d'inspiració assembleària amb unes bases actives i participatives. També és cert, però, que l'apreciació de Mas sembla ignorar quina és la fesomia actual ERC i com s'ha anat definint en el darrer quart de segle. Quina fesomia? Simplificant molt, ho podem resumir dient que un cop afirmat com a partit d'esquerra independentista, el lideratge de Carod-Rovira va accelerar la introducció d'un discurs social nítidament esquerrà i d'una concepció nacional inclusiva i no essencialista. Uns plantejaments que Heribert Barrera va viure amb evident incomoditat. Però aquesta transformació cultural no es consolidaria del tot fins a la plena digestió del traumàtic congrés del 2008.
En un context de gran complexitat interna i externa, el congrés del 2008 va fragmentar ERC en quatre parts amb un pes quasi idèntic. Quatre fraccions liderades per Puigcercós, Carod-Rovira, Joan Carretero i Uriel Bertran. Carretero i Bertran, que representaven els sectors més identitaris i nacionalistes, acabarien marxant creant marques com Reagrupament Independentista o Solidaritat Catalana per la Independència, i fent aproximacions electorals a Joan Laporta o al projecte liderat per Artur Mas. El cas és que els electors no perdonen les divisions internes, i els resultats electorals del 2010 van premiar a CiU i van castigar severament ERC.
La crisi del partit degà de la política catalana va ser monumental. Una situació que convidava al tot o res: o liquidació o reconstrucció. No era el moment de posar pedaços. La generositat de Puigcercós va fer possible confiar a un "extern" com Oriol Junqueras la reconversió del projecte a partir de les restes del naufragi. Junqueras i el seu equip van activar la revolució ideològica i cultural que havia liderat Carod-Rovira i van dinamitzar l'organització. Pot agradar o incomodar, però nou anys més tard el partit republicà és l'única formació política catalana que manté una representació equilibrada a tot el territori. Si fem la mitjana de les darreres convocatòries electorals, ERC és el partit que ja representa una centralitat encara imperfecta o incompleta del sistema polític català.
La cabra a la qual es referia Artur Mas troba els ecosistemes més favorables en espais com la garriga o el bosc alt. Paisatges carlins. Per això és molt més fàcil trobar-la pasturant en territoris agrestament identitaris que en els espais en els quals es defineixen identitats de projecte des de projectes socials inclusius. La cabra no freqüenta les planúries de les majories socials; es troba més còmoda en els debats puristes de minories pretesament avantguardistes. Minories autistes.
És sabut que la política catalana s'articula al voltant de dos eixos: el de la identificació nacional (catalanitat/espanyolitat) i el de la identificació ideològica (esquerra/dreta). I que el quadrant més freqüentat és de la intersecció entre els valors més català que espanyol o només català i centre-esquerra o esquerra. Tenint en compte aquest fet, fins ara el projecte polític liderat per Puigdemont s'expressa nítidament i radicalment independentista però molt inconcret i ambigu en la caracterització de l'estratègia independentista. L'única concreció és el menysteniment sistemàtic de les propostes d'ERC. Però l'ambigüitat ja és absoluta en l'eix esquerra/dreta. Se suggereix una definició de centre-esquerra, però es viu amb indissimulable incomoditat el suport a mesures clàssicament socialdemòcrates tendents a la regulació dels mercats o l'establiment d'una fiscalitat realment redistributiva.
Sense massa manies, Mas trenca aquestes ambigüitats i condueix el debat al terreny de la concreció. No necessita demostrar el seu independentisme. Al cap i a la fi va ser ell qui va liderar el trànsit cap a l'independentisme de la CDC en la qual militaven una bona part dels actuals dirigents de JxCat. Partint d'aquesta posició, Mas proposa una estratègia independentista que parteix de la situació real, fugint de miratges voluntaristes. Una estratègia que té més punts de contacte amb les propostes formulades en el llibre de Junqueras i Rovira que amb allò que sembla que potser es vol suggerir amb la idea de "confrontació intel·ligent".
Si anem a l'eix esquerra/dreta, Artur Mas tampoc té cap problema per definir-se amb precisió i concreció. Les idees que defensa són les que en el context de la política europea corresponen a opcions ideològiques de centre o centre-dreta. No sembla una mala notícia. Que potser no hi ha independentistes de centre i centre-dreta? Intentant la màxima distància objectiva, jo no donaria a Artur Mas com políticament amortitzat. No necessàriament. Al cap i a la fi, ningú té més autoritat política que ell en una part significativa de la mesocràcia independentista ideològicament centrista. Si Puigdemont fracassa en l'intent de conquerir l'hegemonia de l'independentisme, Artur Mas pot tenir un paper en la reorganització d'una part de l'espai que havia ocupat CDC.
A diferència de Torra o Puigdemont, Mas demostra entendre que, independentment de la definició política i ideològica, un polític que ambicioni liderar un país ha de saber adreçar-se a tota la societat. A tota. No només als propis. I també ha d'estar en condicions d'arribar a acords amb altres forces polítiques. I aquí també hi ha una coincidència evidentment no buscada amb els dirigents d'ERC. No buscada però real.
Com era previsible, aquestes coincidències circumstancials amb el partit republicà havien de ser compensades amb expressions de distància. Entrevistat per la directora del diari ARA, Mas es va referir a ERC amb la dita castellana "la cabra siempre tira al monte". Va explicar la frase referint-se al suposat caràcter imprevisible de les bases del partit republicà.
No és una expressió molt amable, certament, però connecta amb la idea d'un partit d'inspiració assembleària amb unes bases actives i participatives. També és cert, però, que l'apreciació de Mas sembla ignorar quina és la fesomia actual ERC i com s'ha anat definint en el darrer quart de segle. Quina fesomia? Simplificant molt, ho podem resumir dient que un cop afirmat com a partit d'esquerra independentista, el lideratge de Carod-Rovira va accelerar la introducció d'un discurs social nítidament esquerrà i d'una concepció nacional inclusiva i no essencialista. Uns plantejaments que Heribert Barrera va viure amb evident incomoditat. Però aquesta transformació cultural no es consolidaria del tot fins a la plena digestió del traumàtic congrés del 2008.
En un context de gran complexitat interna i externa, el congrés del 2008 va fragmentar ERC en quatre parts amb un pes quasi idèntic. Quatre fraccions liderades per Puigcercós, Carod-Rovira, Joan Carretero i Uriel Bertran. Carretero i Bertran, que representaven els sectors més identitaris i nacionalistes, acabarien marxant creant marques com Reagrupament Independentista o Solidaritat Catalana per la Independència, i fent aproximacions electorals a Joan Laporta o al projecte liderat per Artur Mas. El cas és que els electors no perdonen les divisions internes, i els resultats electorals del 2010 van premiar a CiU i van castigar severament ERC.
La crisi del partit degà de la política catalana va ser monumental. Una situació que convidava al tot o res: o liquidació o reconstrucció. No era el moment de posar pedaços. La generositat de Puigcercós va fer possible confiar a un "extern" com Oriol Junqueras la reconversió del projecte a partir de les restes del naufragi. Junqueras i el seu equip van activar la revolució ideològica i cultural que havia liderat Carod-Rovira i van dinamitzar l'organització. Pot agradar o incomodar, però nou anys més tard el partit republicà és l'única formació política catalana que manté una representació equilibrada a tot el territori. Si fem la mitjana de les darreres convocatòries electorals, ERC és el partit que ja representa una centralitat encara imperfecta o incompleta del sistema polític català.
La cabra a la qual es referia Artur Mas troba els ecosistemes més favorables en espais com la garriga o el bosc alt. Paisatges carlins. Per això és molt més fàcil trobar-la pasturant en territoris agrestament identitaris que en els espais en els quals es defineixen identitats de projecte des de projectes socials inclusius. La cabra no freqüenta les planúries de les majories socials; es troba més còmoda en els debats puristes de minories pretesament avantguardistes. Minories autistes.