La Catalunya "silenciosa" es va manifestar aquest cap de setmana per Barcelona, amb l’èxit de convocatòria d’un llibre de poesia hongaresa decimonònica i el ressò d’un best-seller universal. La Catalunya silenciosa. Ahà. Parlem-ne.
L’adjectiu se l’han anat posant ells mateixos, que consti, i l’han fet circular per aquí i per allà amb la certesa (creuen) que les mil repeticions duen a construir la realitat. Però per què silenciosos?
Per què se senten silenciats? De debò? Tenint en compte el cas que els fan els mitjans de comunicació, que és tot i més, no sembla que la cosa vingui d’aquí. Si de debò estiguessin silenciats, una concentració de 6.500 persones no ocuparia tantes portades (El Periódico, El País, l’ABC, El Mundo...), ni es donaria veu tan sovint a una entitat com Societat Civil Catalana, amb un nombre reduït de socis, i amb uns caps visibles que ens fem farts de sentir arreu.
Però no els traguem la raó, encara. Potser s’autoanomenen "silenciosos" perquè s’expressen sempre en cercles reduïts i en veu baixa. Casumdena!, diria que tampoc va per aquí, la qüestió. Han estat capaços de tenir una branca més arrauxada (que flirteja sense manies amb el feixisme... i de silenciosos, res!), i una altra més ben vestida, que s’asseu al Parlament, on s’esplaien a cor què vols. Sense manies, sense vergonyes, i de tant en tant, sense educació. No són, doncs, ni cercles reduïts ni xiuxiuejos, sinó hegemonia i crits. Ves que l’adjectiu aquest que es reclamen no vingui d’un altre lloc, i que no sigui encertat i tot. M’explico. La Catalunya "silenciosa" (diguem-ne, per no confondre’ns, la Catalunya espanyolista) ha omplert de silenci un debat encès de la societat catalana. No és l’únic debat que tenim damunt de la taula (per sort!), però sí que és un dels fonamentals per entendre la política contemporània, i és ben estrany que els "silenciosos" no hi vulguin dir la seva. Per això es diuen silenciosos, coi! Ja ho tenim!
El debat que ho mou tot avui dia (que ha trastocat aritmètiques parlamentàries, ha sacsejat partits polítics i ha omplert carrers i avingudes) és si estaria bé que Catalunya fos independent d’Espanya o, per contra, si és millor que en continuï formant part. Des del cantó dels independentistes s’han exposat arguments per donar i per vendre. Han aparegut les raons econòmiques, les culturals, les històriques, les de supervivència, les lingüístiques... i un llarg etcètera. Cadascú té les seves i, és clar, no tot l’independentisme les comparteix totes, però hi són i s’han explicat.
I a l’altra banda, què? A l’altra banda, un silenci sepulcral. El silenci de la Catalunya "silenciosa". El silenci de tenir la Constitució Espanyola com a tallafocs, d’usar com a armadura la unitat indivisible de la (seva) pàtria, d’emprar com a tòtem l’argument inalterable de l’"això no es pot discutir". I com que no es pot discutir, com que no es pot debatre, com que no es pot negociar, silenci. Quina pena, eh, perquè mira que seria instructiu i enriquidor escoltar atentament arguments que convèncer-nos que quedar-se a Espanya és la panacea.
L’adjectiu se l’han anat posant ells mateixos, que consti, i l’han fet circular per aquí i per allà amb la certesa (creuen) que les mil repeticions duen a construir la realitat. Però per què silenciosos?
Per què se senten silenciats? De debò? Tenint en compte el cas que els fan els mitjans de comunicació, que és tot i més, no sembla que la cosa vingui d’aquí. Si de debò estiguessin silenciats, una concentració de 6.500 persones no ocuparia tantes portades (El Periódico, El País, l’ABC, El Mundo...), ni es donaria veu tan sovint a una entitat com Societat Civil Catalana, amb un nombre reduït de socis, i amb uns caps visibles que ens fem farts de sentir arreu.
Però no els traguem la raó, encara. Potser s’autoanomenen "silenciosos" perquè s’expressen sempre en cercles reduïts i en veu baixa. Casumdena!, diria que tampoc va per aquí, la qüestió. Han estat capaços de tenir una branca més arrauxada (que flirteja sense manies amb el feixisme... i de silenciosos, res!), i una altra més ben vestida, que s’asseu al Parlament, on s’esplaien a cor què vols. Sense manies, sense vergonyes, i de tant en tant, sense educació. No són, doncs, ni cercles reduïts ni xiuxiuejos, sinó hegemonia i crits. Ves que l’adjectiu aquest que es reclamen no vingui d’un altre lloc, i que no sigui encertat i tot. M’explico. La Catalunya "silenciosa" (diguem-ne, per no confondre’ns, la Catalunya espanyolista) ha omplert de silenci un debat encès de la societat catalana. No és l’únic debat que tenim damunt de la taula (per sort!), però sí que és un dels fonamentals per entendre la política contemporània, i és ben estrany que els "silenciosos" no hi vulguin dir la seva. Per això es diuen silenciosos, coi! Ja ho tenim!
El debat que ho mou tot avui dia (que ha trastocat aritmètiques parlamentàries, ha sacsejat partits polítics i ha omplert carrers i avingudes) és si estaria bé que Catalunya fos independent d’Espanya o, per contra, si és millor que en continuï formant part. Des del cantó dels independentistes s’han exposat arguments per donar i per vendre. Han aparegut les raons econòmiques, les culturals, les històriques, les de supervivència, les lingüístiques... i un llarg etcètera. Cadascú té les seves i, és clar, no tot l’independentisme les comparteix totes, però hi són i s’han explicat.
I a l’altra banda, què? A l’altra banda, un silenci sepulcral. El silenci de la Catalunya "silenciosa". El silenci de tenir la Constitució Espanyola com a tallafocs, d’usar com a armadura la unitat indivisible de la (seva) pàtria, d’emprar com a tòtem l’argument inalterable de l’"això no es pot discutir". I com que no es pot discutir, com que no es pot debatre, com que no es pot negociar, silenci. Quina pena, eh, perquè mira que seria instructiu i enriquidor escoltar atentament arguments que convèncer-nos que quedar-se a Espanya és la panacea.