Fa uns dies aquest mateix digital publicava que, segons l’Enquesta d'Indicadors Nacionals d'Aporofòbia, la meitat dels catalans creu que la gent pobre ho és perquè vol. El llindar de risc de pobresa a Catalunya s’estableix a partir del 60% dels ingressos anuals. Segons l’IDESCAT, la taxa de risc de pobresa a Catalunya és del 24,8% i en menors de 16 anys aquest percentatge és superior, un 36,1%. Cal afegir una dada que no em sembla menyspreable, el 47,3% de les llars a Catalunya tenen problemes per arribar a finals de mes.
Els discursos polítics d’odi han anat conformant una visió estràbica de l’entorn, moltes de les mentides abocades a les xarxes socials. La pobresa s’ha utilitzat com a eina de polarització política. S’assenyala les persones vulnerables com a culpables d’un desastre econòmic mundial. La pobresa i la immigració ajuden a fabricar culpables que donen rendibilitat política a la dreta.
El model que es proposa des d’aquesta falsa visió del món obvia les dades i la realitat de la majoria. No deixa de ser curiós, i certament contradictori, que un 46,9% de la població cregui que les persones en situació de pobresa ho són perquè volen ser-ho i un 47,3% no arribi a final de mes. S’inventen culpables, s’assenyalen col·lectius, s’ometen dades necessàries, s’apel·la a l’emoció i es fa una difusió massiva per tal de fer sentir que la realitat de la majoria és l’èxit no la vulnerabilitat en què molts es troben. Es legitima la mentida i es confronta persones vulnerables entre si segons el seu grau de vulnerabilitat.
S’emmiralla el discurs, en un suposat el model meritocràtic, com si realment fos possible en un sistema basat en les desigualtats i es descarrega els problemes estructurals, com la manca d’habitatge assequible, la precarietat, les discriminacions i la manca d’oportunitats, en les persones que més ho pateixen i no en el sistema que ho perpetua o els veritables culpables que s’enriqueixen amb les desigualtats. La mentida es converteix en un autoengany comunitari.
Veiem les acampades per l’habitatge en les que gran part de les persones que participen treballen, estudien i, també, es manifesten contra les desigualtats. Observem persones que les assenyalen “treballa i dutxa’t” que possiblement no tenen ni la formació ni la qualificació ni la cultura de moltes de les persones que participen, però així i tot se senten amb el dret d’assenyalar, desqualificar i, inclús, insultar.
El discurs de l’odi genera notícies falses per tal d’omplir l'espai informatiu amb acusacions continuades per tal de desviar l'atenció dels problemes reals. S’amaguen les dades que no són convenients i es dona una falsa sensació de consens generalitzat, l’objectiu central és anul·lar el pensament crític.
La campanya de la dreta i la ultradreta se suporten clarament sobre els 11 principis de Goebbels, el ministre de propaganda de Hitler que va controlar els mitjans amb l'estratègia de manipular l'opinió pública reduint la realitat a un sol enemic, repetint mentides simples i constants i apel·lant als prejudicis emocionals de la població.