Han passat més de trenta anys, però les imatges verdoses dels cels iraquians il·luminats per míssils i explosions són part de la memòria viva d’unes quantes generacions. Feia pocs mesos que el mur de Berlín havia col·lapsat i la Unió Soviètica estava a punt de caure. La globalització agafava empenta i internet tot just es començava a desplegar. El comerç i la tecnologia dibuixaven una promesa de progrés global. Alguns acabarien batejant aquells anys com la dècada de l’optimisme.
Durant la primera guerra del Golf, quan encara no sabíem que caldria numerar-les, la CNN va fer córrer algunes idees que serien moneda comuna durant tres dècades. Supremacia aèria, bombes intel·ligents o guerra quirúrgica. El cel verd de l’Iraq i les imatges dels avions americans posant cada bomba exactament allà on la volien eren la il·lusió d’un món nou en què la guerra total seria cosa del passat. La tecnologia guanyava l’horror per superació. La infanteria seria redundant, la guerra es faria des de l’aire i els bombardejos massius no tornarien perquè ja no eren necessaris.
El canvi, la promesa del canvi, era profund. No canviava la guerra, canviava el joc de les relacions internacionals. El domini americà era tan absolut, tan abassegador, que des d’aquell moment qualsevol guerra que no fos un conflicte tribal quedava absolutament descartada. Els conflictes ètnics i civils com el de l’antiga Iugoslàvia potser eren inevitables, però es veien com una rèmora del passat en vies d’extinció. Les grans guerres entre grans estats, les guerres amb capacitat per desestabilitzar el món, s’acabaven perquè la globalització prometia que el comerç era una alternativa millor que qualsevol conflicte. La possibilitat d’accés a les inversions del capital global era un anestèsic i un lubricant. La pastanaga dels diners era la norma i el bastó va estar molts anys desat al calaix.
Tot aquell optimisme es va anar esquerdant i bona part de les idees que l’alimentaven han quedat abandonades. Del somni de la guerra quirúrgica i les bombes intel·ligents a la realitat de Mariúpol o Gaza. De la fantasia de la guerra neta i distant a la veritat del front ucraïnès. Una nova guerra de trinxeres, tancs i artilleria, amb un rol pràcticament nul de l’aviació. Com un retorn a Verdun o el Somme, però amb drons. Del domini total dels Estats Units a un món multipolar en què Occident s’ha fet petit i la Xina s’ha fet gran.
Tot plegat poden semblar causes, però són efectes. L’arrel de la venjança de la geografia i el ressorgir de la guerra, el que ha fet sortir el bastó del calaix, és que s’ha pansit la pastanaga del comerç. El vell món de suma zero reneix quan s’esgota la promesa del progrés. L’intercanvi ha deixat de fluir i els Estats Units i la Xina limiten el comerç de tecnologies punteres i recursos estratègics per perjudicar-se mútuament. L’expectativa de riquesa i creixement que prometia el capital global ja no és el que era i el recurs a les armes i la violència torna a semblar un camí viable. De l’Alt Karabakh a l’Essequibo, els inversors han fugit i els uniformes tornen a marcar el ritme.
Sense una nova promesa de creixement compartit, sense una nova definició de progrés, sense un nou escenari en què la negociació, l’intercanvi i la pau, surtin més a compte que la guerra, no hi haurà un retorn a l’optimisme benigne de les darreres dècades. La paradoxa és irònica, sense una idea de progrés compartit és gairebé segur que l’alternativa serà l’empobriment mutu a través de la guerra. Ara que creix la intel·ligència artificial, convindria evitar un retorn tràgic de l’estupidesa humana.
Durant la primera guerra del Golf, quan encara no sabíem que caldria numerar-les, la CNN va fer córrer algunes idees que serien moneda comuna durant tres dècades. Supremacia aèria, bombes intel·ligents o guerra quirúrgica. El cel verd de l’Iraq i les imatges dels avions americans posant cada bomba exactament allà on la volien eren la il·lusió d’un món nou en què la guerra total seria cosa del passat. La tecnologia guanyava l’horror per superació. La infanteria seria redundant, la guerra es faria des de l’aire i els bombardejos massius no tornarien perquè ja no eren necessaris.
El canvi, la promesa del canvi, era profund. No canviava la guerra, canviava el joc de les relacions internacionals. El domini americà era tan absolut, tan abassegador, que des d’aquell moment qualsevol guerra que no fos un conflicte tribal quedava absolutament descartada. Els conflictes ètnics i civils com el de l’antiga Iugoslàvia potser eren inevitables, però es veien com una rèmora del passat en vies d’extinció. Les grans guerres entre grans estats, les guerres amb capacitat per desestabilitzar el món, s’acabaven perquè la globalització prometia que el comerç era una alternativa millor que qualsevol conflicte. La possibilitat d’accés a les inversions del capital global era un anestèsic i un lubricant. La pastanaga dels diners era la norma i el bastó va estar molts anys desat al calaix.
Tot aquell optimisme es va anar esquerdant i bona part de les idees que l’alimentaven han quedat abandonades. Del somni de la guerra quirúrgica i les bombes intel·ligents a la realitat de Mariúpol o Gaza. De la fantasia de la guerra neta i distant a la veritat del front ucraïnès. Una nova guerra de trinxeres, tancs i artilleria, amb un rol pràcticament nul de l’aviació. Com un retorn a Verdun o el Somme, però amb drons. Del domini total dels Estats Units a un món multipolar en què Occident s’ha fet petit i la Xina s’ha fet gran.
Tot plegat poden semblar causes, però són efectes. L’arrel de la venjança de la geografia i el ressorgir de la guerra, el que ha fet sortir el bastó del calaix, és que s’ha pansit la pastanaga del comerç. El vell món de suma zero reneix quan s’esgota la promesa del progrés. L’intercanvi ha deixat de fluir i els Estats Units i la Xina limiten el comerç de tecnologies punteres i recursos estratègics per perjudicar-se mútuament. L’expectativa de riquesa i creixement que prometia el capital global ja no és el que era i el recurs a les armes i la violència torna a semblar un camí viable. De l’Alt Karabakh a l’Essequibo, els inversors han fugit i els uniformes tornen a marcar el ritme.
Sense una nova promesa de creixement compartit, sense una nova definició de progrés, sense un nou escenari en què la negociació, l’intercanvi i la pau, surtin més a compte que la guerra, no hi haurà un retorn a l’optimisme benigne de les darreres dècades. La paradoxa és irònica, sense una idea de progrés compartit és gairebé segur que l’alternativa serà l’empobriment mutu a través de la guerra. Ara que creix la intel·ligència artificial, convindria evitar un retorn tràgic de l’estupidesa humana.