Fa pocs dies, el 15 de setembre, va fer setze anys de la fallida de Lehman Brothers. La primera espurna d’una crisi financera que faria tremolar el món. L’onada expansiva es va deixar sentir durant anys, les classes mitjanes es van empobrir i la democràcia es va començar a esquerdar. El populisme creixia com una epidèmia de desconfiança. Alguna cosa s’havia trencat, la cadena de transmissió entre representats i representants grinyolava i de les elits se’n va començar a dir casta. El populisme surt d’una tirallonga de dubtes i recels, però no es diu prou que la desconfiança entre l’administració i els seus administrats és, massa sovint, d’anada i tornada.
Confiança (Trust), així es deia el primer llibre que el politòleg Francis Fukuyama va escriure després de fer-se un nom explicant que la caiguda del comunisme era el final de la història. La tesi era senzilla, hi ha societats en què les relacions de confiança depenen de lligams de proximitat familiar, de clan o de veïnatge molt directes. Són societats en les quals les empreses i els projectes poques vegades aconsegueixen fer-se grans i agafar dimensió perquè pengen de relacions personals que tenen limitacions evidents. Les societats d’èxit, com les anglosaxones, han estat capaces de crear institucions neutrals, públiques i privades, que garanteixen relacions de confiança que no necessiten cap lligam personal previ.
La confiança no és un caprici, és a l’arrel dels sistemes econòmics i socials amb més capacitat de generar progrés i riquesa. A Catalunya, com en tants altres llocs del sud d’Europa, la confiança dels ciutadans cap als governs és tan baixa com la que va dels governs cap als ciutadans. Un dèficit amb conseqüències nefastes perquè enormes quantitats de temps i energia es perden entre la fiscalització dels uns i la viu-viu dels altres. La diferència entre una llicència prèvia i el sistema de declaració responsable és un exemple clar i evident del cost d’aquest dèficit de confiança i de tot el que es podria guanyar superant-lo.
L’associació Catalunya Sense Límits ha engegat una campanya que té un gran valor perquè va l’arrel d’aquest problema. Hi ha petits canvis polítics i administratius que poden tenir un enorme impacte social i econòmic i el pas a la declaració responsables n’és un molt bon exemple. Cada nova llicència d’obra municipal ha d’esperar molt per aconseguir un permís que massa sovint costa mesos aconseguir. Temps i paperassa que porta el país a perdre velocitat i dinamisme. Si, com passa ja amb moltes llicències d’activitats, l’obra pogués començar amb un mínim control previ del projecte i sota la responsabilitat de qui l’impulsa, s’estalviarien quantitats enormes de temps, diners i energia.
La confiança és una escola. El més tràgic de les relacions de recel i fiscalització de l’administració cap als ciutadans va més enllà dels costos que genera. Joan Fuster deia que la llibertat és un hàbit difícil d’adquirir perquè només s’hi arriba amb la pràctica. Amb la responsabilitat i la confiança passa ben bé igual. Tractar els ciutadans com a menors d’edat de qui no te’n pots fiar els converteix en això mateix i engega un cicle viciós que creix i s’enverina. Els petits canvis són poderosos i les declaracions responsables són una palanca més important que no sembla. Alliberar energies, guanyar temps, alimentar confiances i cultivar la llibertat és, gairebé sempre, una bona idea.