És tan grotesc que hauria de fer riure, però tot sovint passa avall com si en lloc d'una caricatura fos un retrat. Cada dos per tres algun polític o opinador rellevant, generalment de l'òrbita de l'esquerra federalista (el sucursalisme, per entendre'ns), retrata la immigració espanyola del segle passat afirmant que "van venir a aixecar Catalunya" i durant uns dies el corral es remou seguint aquesta polèmica recurrent. La caricatura és més o menys així, Catalunya habitada per burgesos amb capital que van tenir la sort de poder comptar amb una mà d'obra immigrada que els va permetre enriquir-se i, de pas, enriquir Catalunya.
La cosa no s'aguanta per enlloc, clar, perquè Catalunya va fer la revolució industrial gairebé un segle abans que arribessin els primers murcians i ja estava ben aixecada quan les onades d'immigració van guanyar gruix des de finals dels anys cinquanta. Els burgesos i el proletariat sempre neixen alhora, es necessiten, i si hi havia burgesos catalans també hi havia, per força, obrers catalans. Més encara, hi havia un tresor que a les Espanyes gairebé no es coneixia, una classe mitjana menestral que feia de pont entre els uns i els altres.
La polèmica cou i provoca un debat visceral perquè s'interpreta de manera molt diferent a banda i banda del debat. Pels que s'identifiquen, per orígens o per perspectiva, amb els autòctons que van viure l'arribada massiva d'immigrants de l'Espanya meridional, la idea que van ser aquests els que van aixecar Catalunya es viu amb la coïssor d'una mentida desagraïda. Van prosperar, gairebé tots ells, perquè a Catalunya hi van trobar l'oportunitat de fer-ho, i en lloc d'agrair-ho sembla que sigui el país d'acollida qui els ha de donar les gràcies per haver vingut. El món al revés.
A l'altra banda, entre alguns dels fills i nets d'aquells immigrants i entre l'esquerra que oblida que existeixen els obrers autòctons, hi ha la voluntat de reivindicar la participació del treball en el progrés econòmic d'una societat. Una constant del sindicalisme i una realitat innegable. Fins aquí res a dir, però cal sumar-hi la idea, estranya i esbiaixada, que a la Catalunya del segle XX aquest treball es pot identificar gairebé tot amb la immigració espanyola. El tuf lerrouxista que voldria que a Catalunya la lluita de classes tingués una derivada ètnica i lingüística. Un vell conegut.
Afirmar que la immigració va aixecar Catalunya és una expressió desafortunada i ofensiva perquè implica que el país seria poca cosa sense aquella gent. Per reivindicar el paper positiu de la immigració en els últims cent anys d'història de Catalunya hi ha expressions millors, més acurades i amb més capacitat de construir consensos i evitar l'agror. Els immigrants no van aixecar Catalunya, però van ajudar a aixecar-la més. Van sumar per construir, van participar en el progrés del país i van ser una peca clau del seu creixement.
Twitter és un cau de crits i animetes ofeses, però de tant en tant també és un espai interessant per a la conversa constructiva. En un intercanvi de piulades sobre aquesta qüestió el Sr. Enric Gomà va apuntar una idea interessant: si és cert que els immigrants van ajudar a aixecar Catalunya, aixecar-la més, és evident i més cert encara que Catalunya els va aixecar a ells. La fórmula d'èxit és clara, el reconeixement mutu a banda i banda. Un discurs col·lectiu que reconegui el paper positiu de la immigració sumat a l'agraïment personal i col·lectiu dels immigrants i els seus descendents a la societat que els va donar les eines per progressar i arrelar-se. Dos en un.