L’ascensor social no funciona. L’ascensor social no funciona. L’ascensor social no funciona. Hi ha idees falses que s’imposen per golejada a cop de repetició constant perquè ningú no gosa respondre amb dades i arguments. L’absència d’un sistema de mitjans propi mitjanament consolidat fa que el pessimisme cridaner d’Espanya acabi tapant la possibilitat d’un optimisme català. A Catalunya l’ascensor social funciona i hauria de ser una font d’orgull nacional, però l’èxit queda ocult perquè en moltes regions de l’Estat la igualtat d’oportunitats és força més precària.
“El major nivell de mobilitat social absoluta i relativa es dona a Catalunya, amb xifres de mobilitat al nivell d'Escandinàvia, mentre que les regions amb els nivells més baixos són Andalusia i Canàries, amb una mobilitat absoluta al nivell del sud dels Estats Units”. La cita és de l’informe El ascensor social en España, publicat ara fa dos anys pel Center of Economic Policy d’ESADE. El document certifica que a Catalunya l’ascensor social continua actiu. De mitjana els fills de famílies al quartil d'ingressos més baix se situen per sobre el 50% dels ingressos mitjans quan arriben a la vida adulta. Un resultat comparable amb els millors ascensors socials del món.
No és un informe aïllat, d’altres estudis publicats els darrers anys ofereixen resultats similars. L'Atlas de Oportunidades de la Fundació Cotec arriba a conclusions paral·leles comparant l’any 1998 amb les dades de 2016. Mentre a tot Catalunya els fills de les famílies del quintil més pobre escalen cap al 55% dels ingressos mitjans en vint anys, en províncies com Huelva el número cau al 34%, un diferencial molt significatiu. A Catalunya l’ascensor funciona com a Escandinàvia, però el discurs que rebem és el d’Andalusia. Alguna cosa no rutlla.
Hi ha dubtes i mancances a l’economia catalana: la crisi financera, la pandèmia seguida dels anys de la inflació, la crisi de l’habitatge o les dificultats per reindustrialitzar-se i madurar en el camí del valor afegit. Res no és fàcil ni regalat, és evident que hi ha dèficits, però també ho és que Catalunya continua oferint bones perspectives de millora als que neixen en famílies amb menys ingressos. Un tresor que cal cuidar i un missatge que convé fer córrer.
En un país que rep des de fa dues dècades una immigració creixent, l’ascensor social i el discurs que l’acompanya esdevenen fonamentals perquè són una eina d’integració. Si el camí de baix a dalt és possible i real tot és més fàcil i senzill. L’estudi, el treball i l’ascens social són la resposta a bona part de les qüestions obertes per la immigració. Que el camí cap a la classe mitjana continua obert i disponible hauria de ser evident i pregonat amb intensitat.
La immigració necessita l’ascensor social, però també n’és la prova del nou. A empentes i rodolons, amb dificultats i limitacions, però és innegable que Catalunya ha acollit dos milions de persones els últims vint anys que van arribar al país sense res i s’hi han pogut establir amb una certa prosperitat. Una realitat que hauria de ser, també, un missatge pels nostres joves. Hi ha gent d’arreu del món que arriba i s’obre camí sense patrimoni i sense xarxa. Persones que amb treball i estalvi construeixen famílies i llars als barris de Catalunya partint de zero. L’ascensor social funciona millor que no sembla, per ells i per tothom.