Com si fos en un gag del Polònia, Núria Garrido, presidenta del sindicat de propietaris de Catalunya, convertida per mèrits propis en un personatge esperpèntic, ha retratat molt bé, amb la seva descarada franquesa, els interessos dels qui entenen i imposen l’habitatge com un bé de mercat, especulatiu, i no pas com un bé per a materialitzar el dret a una llar confortable. Ha deixat clar que pels interessos del negoci rendista, les persones llogateres fan molta nosa i no són res més que el mal necessari, un autèntic incordi.
Es fa difícil defensar que no tots els propietaris són d’aquesta mala mena quan qui diu representar-los es posa tan en evidència, però amb tot, cal reservar un espai per a les excepcions, que n’hi ha. En el que no hi ha excepcions, en canvi, és en la consolidació de l’accés a l’habitatge com a principal problema que patim a Catalunya, segons el baròmetre del CEO. Del 4% de 2022 al 23% actual, i la de 2025 és dada de rècord històric en aquest registre, superant el 21,2% del 2007, just en plena bombolla. L'incordi és tenir un lloc on viure.
La gesticulació d’aquesta presidenta defensant obsolets arguments de regulació natural del mercat, per la llei de l’oferta i la demanda, afegeixen actius al seu descrèdit. Si una cosa s’ha demostrat en els darrers anys és que sense regulació pública i malgrat garantir l'augment de pisos nous disponibles al mercat, el preu de l’habitatge només fa que pujar. En tenim bona prova a municipis governats pel PP més depredador, com al Madrid d’Ayuso i a la Badalona de Garcia Albiol, mestres en l’art de fer apujar els preus de l’habitatge per a benefici dels inversors i per a desgràcia dels habitants que són expulsats dels seus barris.
Perquè la crisi de l’habitatge és global, sí, i parteix d’un sistema liberal hegemònic a tres quartes parts del món. D’acord. Però després hi ha els matisos, les formes de fer polítiques públiques diverses segons qui governi. Accions amb les quals es pot corregir, compensar, o al contrari, agreujar els estralls d’aquest ferotge capitalisme fogacitador de drets. I Badalona n’és un clar exemple: amb la majoria absoluta del PP de Xavier Garcia Albiol s’ha arribat a màxims de construcció d’habitatge nou, i alhora a màxims d’augment de preu. La teoria s'esfondra.
Badalona ha sigut ciutat líder absoluta en el rànquing de construcció d’habitatge nou, segons dades d’Idescat i el Departament de Territori, Habitatge i Transició ecològica, verificades per l’associació Verificat. En una comparativa entre les ciutats catalanes amb major nombre d’habitants, es constata que durant el 2024 Badalona ha construït 38 habitatges nous per cada 10.000 habitants, molt per sobre de Barcelona (11), l’Hospitalet de Llobregat (14), Sabadell (19) o Terrassa (25).
I, en canvi, amb el preu de l’habitatge ha passat tot el contrari del que diuen les tesis que s’oposen a la regulació pública: aquesta sobredotació d’habitatge nou no ha comportat un abaratiment, sinó que Badalona ha patit durant el 2024 una pujada del 16% del preu de l’habitatge nou, i ha assolit el preu de lloguer més elevat de tots els anys, entre 2004 i el 2024, segons l’informe de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que analitza l'evolució dels preus de venda i lloguer de l'habitatge en aquest període. En deu anys el preu s’ha més que doblat, i el 2024 és un 4% més car que el 2023.
És mentida que augmentar l’oferta privada aturi la pujada del preu de l’habitatge, és mentida que no calgui regulació pública per frenar els preus abusius, i és mentida que sigui igual qui governi als municipis per evitar que la dinàmica de l’habitatge els passi per sobre: des dels ajuntaments també es pot influir, i Badalona ho demostra en negatiu. I encara es veurà més amb les noves facilitats aprovades per estendre els pisos turístics a tots els seus barris. Mentrestant, l’èxode veïnal no s’atura, la substitució demogràfica està servida, i afortunadament, l’enfortiment de les estructures de lluita contra la imposició d’una majoria absoluta depredadora -autèntic incordi-, també.