L’habitatge és un dret fonamental, però també és un bé escàs en un mercat tensionat. Una qüestió central perquè té conseqüències directes sobre l’economia, la demografia, la política i la capacitat de les persones per construir un projecte de vida autònom. 10 idees per pensar l’equilibri entre l’interès social i la lògica econòmica:

1. L’habitatge és un dret, no es pot negar. “Gaudir d’un habitatge digne i adequat” és un dret constitucional reconegut a tots els ciutadans, però és un dret a mitges. No és un dret subjectiu que forci l’Estat a proveir tothom amb un habitatge, però obliga les administracions a fer polítiques públiques orientades al fet que tothom pugui tenir un sostre.
2. La millor manera de proveir un dret és que sigui un negoci, un mercat que funcioni en què oferta i demanda es puguin trobar en condicions favorables per a tots. Els mercats no són perfectes, cap obra humana no ho és, però són gairebé sempre molt millor que l’alternativa regulada i la intervenció pública. 
3. El mercat de l’habitatge és avui un mercat trencat, triplement trencat. Trencat per falta d’oferta; trencat per excés de demanda; trencat per una mala regulació que ha convertit un problema en un problema encara pitjor. En els darrers deu anys la població de Catalunya ha crescut en 650.000 persones, però només s’han acabat 80.000 nous habitatges. Ja es veu que alguna cosa no quadra. Pretendre obligar els promotors a fer un 30% d’habitatge protegit va aturar la construcció nova i voler limitar el preu del lloguer per decret ha retirat milers de pisos del mercat. Una situació enverinada. 
4. El mercat immobiliari és un dels més intervinguts i carregats d’impostos. L’IVA vinculat a operacions immobiliàries genera 11.000 milions d’ingressos a l’Estat; l’impost sobre actes jurídics documentats n’aporta 2.500; les plusvàlues municipals són 2.000 milions més i l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres (ICIO) uns 1.700 milions suplementaris. Tot sense comptar els 14.000 milions d’ingressos d’IBI i les derivades de l’IRPF i l’impost de societats vinculades al totxo. 
5. En un mercat amb manca d’oferta i excés de demanda convé estimular la construcció d’obra nova. Els impostos que genera l’habitatge haurien de dedicar-se a l’habitatge. L’any 2024 només es van promoure 14.000 pisos d’impuls públic a l’estat espanyol, una xifra molt petita al costat dels milers de milions en impostos que el sector genera de forma directa. La política té recursos, però no els sap fer servir.
6. La matèria primera del sector immobiliari és el sòl, els terrenys disponibles. El control del sòl és a les mans del sector públic i, per tant, de la política. Alliberar sòl i fer créixer els terrenys urbanitzables arreu del país abaratiria el seu preu i facilitaria la promoció d’obra nova. Més oferta, menys preu. 
7. La normativa ha encarit la construcció d’obra nova d’una forma important els últims anys. La legislació europea obliga a construir a la Mediterrània amb exigències nòrdiques i el sector confirma que hi ha molt de marge per abaratir costos sense perdre qualitat, purgant la normativa d’exigències sense sentit. La innovació i la construcció modular hi haurien d’ajudar.
8. La política d’infraestructures és política d’habitatge. Les grans ciutats són generadores d’ocupació i oportunitats, però si el transport públic fa impossible arribar-hi de forma fiable i econòmica l’única alternativa és pagar més per viure a tocar de la feina. Invertir més i millor en infraestructures de mobilitat ajudaria a esponjar la demanda d’habitatge i abaratiria preus. 
9. El capital no sempre és un adversari, també pot ser un aliat. Si el sector immobiliari és un negoci atractiu, creix la inversió en obra nova, rehabilitació i lloguer. Un augment de l’oferta que ajuda a moderar preus. Legislar contra els inversors, convertir-los en enemic públic i espantar-los aconsegueix tot el contrari. Ja ho anem veient.
10. Immigració, turisme i expats són a la base del creixement de la demanda d’habitatge. La immigració pressiona per baix i el turisme i els expats per dalt. La crisi de l’habitatge és conseqüència i símptoma d’un model de creixement econòmic que no convé al país. L’èxit de ser un país atractiu pels de fora i el fracàs de ser-ho cada cop menys pels de dins.