Pedro Sánchez es troba en el moment polític més delicat des que és president del Govern d’Espanya. L’erosió acumulada, els escàndols que envolten el seu entorn personal i polític, la pressió creixent dels seus socis parlamentaris i la desconnexió d’una part del seu propi electorat han situat el seu lideratge en una cruïlla. Ja no es tracta únicament d’una crisi conjuntural, sinó d’una qüestió de supervivència política. Davant d’aquest escenari, Sánchez només disposa de dues opcions amb certa viabilitat política: o bé se sotmet a una moció de confiança, o bé dimiteix i obre pas a una renovació liderada per una nova figura del PSOE.

La primera opció, la de la moció de confiança, implica assumir riscos majúsculs. En teoria, hauria de permetre al president demostrar que encara conserva la majoria que li va permetre revalidar el càrrec el novembre passat. Però la realitat és que aquells suports s’han esvaït o es troben en una situació d’alta inestabilitat. L’espai postcomunista de Podem, avui fora del govern i enfrontat a Sumar, ja no és un aliat sinó un adversari declarat. No només no volen sostenir Sánchez, sinó que treballen activament per precipitar-ne la caiguda.

La motivació de Podem no és tàctica, és estratègica. L’objectiu del seu fundador i ideòleg, Pablo Iglesias, és debilitar el PSOE fins a convertir-lo en un partit residual dins l’esquerra espanyola. Considera que l’autèntica esquerra ha de tenir un rostre clarament rupturista, enfrontat amb els poders tradicionals i deslliurat de la responsabilitat institucional que, segons el seu relat, ha corromput els socialistes. Aquesta visió dogmàtica passa per provocar la caiguda del govern, encara que això impliqui facilitar un executiu del PP amb Vox. En aquest escenari, Iglesias i el seu entorn creuen que podrien capitalitzar el malestar i créixer electoralment tot i que l’objectiu és altament improbable però no impossible.

És cert que Sánchez podria intentar sobreviure forçant una qüestió de confiança. Però si fracassa, no només hauria de plegar, sinó que marxaria enfonsat, amb el cost afegit d’haver arrossegat el seu partit a la derrota. Una derrota institucional i una derrota moral.

Aquí és on apareix la segona opció: la dimissió com a acte de responsabilitat i la proposta d’una nova candidatura a la presidència. Aquest moviment, lluny de ser llegit com una fugida, podria ser interpretat com un intent de salvar el projecte socialista. Si el problema, com sembla cada vegada més evident, és Pedro Sánchez, potser la solució és que ell faci un pas al costat.

Amb una nova figura al capdavant, el PSOE podria intentar recompondre els ponts amb els seus socis naturals, rebaixar la tensió mediàtica i política i recuperar el relat de l’estabilitat. A més, això posaria la resta de l’arc parlamentari davant d’una disjuntiva molt més complexa: negar el suport a una persona nova, sense les hipoteques ni les tensions que acumula Sánchez, i forçar una repetició electoral que, segons totes les enquestes –públiques i privades–, donaria una clara victòria a la dreta i a l’extrema dreta.

Aquest escenari posaria pressió sobre formacions com ERC, Bildu, el PNB o fins i tot Junts, que haurien de valorar si estan disposats a deixar entrar el PP i Vox a la Moncloa o si prefereixen una alternativa de mínims per evitar una onada conservadora que podria desfer moltes de les conquestes polítiques i socials dels últims anys.

La clau, però, és que el relleu no sigui merament estètic. Perquè tingui èxit, caldria que la nova figura socialista tingués perfil propi, capacitat de lideratge i una certa dosi de novetat. Una aposta intel·ligent seria la d’impulsar una dona amb caràcter, solvència i capacitat de generar consensos. Això trencaria marcs mentals, desactivaria part de la crítica sistemàtica de la dreta, i situaria el PSOE en una posició favorable per refer el seu projecte de cara a les eleccions generals previstes el 2027.

La política, com la vida, no sempre dona segones oportunitats. Però a vegades, saber fer un pas al costat a temps pot evitar que una crisi sigui letal. Pedro Sánchez pot escollir si vol marxar com un líder que va saber posar el seu projecte polític per davant de l’ego, o si vol esgotar-se a ell mateix i al seu partit, deixant el país a les portes d’una regressió política i social.

Cap de les dues sortides és fàcil. Però una d’elles és sensata. I si el president encara aspira a conservar un mínim de llegat, potser li convindria començar a pensar més en el futur del seu partit i del país, que no pas en el seu propi destí.