Robert Francis Prevost ja ha superat el primer mes des de la seva elecció com a Papa. És molt aviat per fer consideracions definitives sobre com serà el seu pontificat. L’Església actua des d’un altre concepte del temps i el Vaticà mostra les seves cartes d’una manera molt més subtil del que és habitual en els àmbits polítics. Però sí que es pot assenyalar que el Sacre Col·legi Cardenalici ha deixat clar què és el que no volia. I en un context global de populisme fàcil i trumpització, ha dit que aquesta no serà la seva aposta.
El pontificat de Francesc, segurament més progressista o reformador en els gestos i les maneres que no pas en grans girs doctrinals, va generar irritació en els sectors més conservadors del catolicisme. El posicionament d’alguns prínceps de l’Església havia sorprès per la seva bel·ligerància contra algun document vaticà, especialment la declaració Fiducia Supplicans, que s’obre a la benedicció de parelles del mateix sexe. En les declaracions contra el Papa d’alguns prelats nord-americans sí que s’entreveia la contaminació trumpista.
Certa polarització entre les visions més obertes i més tancades del catolicisme havia tret el cap en l’era de Francesc. D’aquí que el camí cap al conclave s’havia anat construint entorn la pregunta de si l’Església s’afegiria a l’onada neoconservadora o, pel contrari, a Francesc el succeiria un Papa encara més disruptiu. El nom del cardenal Prevost apareixia en la columna dels continuadors del llegat del pontífex argentí. Però alhora, des del primer moment, l’elecció de Lleó XIV va enviar missatges despolaritzadors, tant en clau interna com de cara a la societat. Alguns vaticanòlegs han parlat d’un pontificat de síntesi o fins i tot d’un volgut equilibrisme. La recuperació d’algunes formes litúrgiques tradicionals ha agradat a molts conservadors, mentre que els missatges del Papa semblen alineats amb l’esperit de reforma del Concili Vaticà II.
Però, sobretot, l’anomenat -pels creients- Vicari de Crist vol subratllar un discurs propi. En un moment en què el rearmament hegemonitza els missatges polítics, Lleó XIV es pronuncia en favor d’“una pau desarmada i desarmant”. Quant al seu país, els Estats Units, l’ofensiva del populisme ultra apunta cap als mitjans de comunicació, el Papa fa una defensa explícita de la llibertat d’expressió i el deure d’estar ben informats. I acaba d’avalar l’acord signat amb la Xina sobre designació de bisbes, una operació diplomàtica ambiciosa duta a terme pel cardenal Parolin, secretari d’Estat, que va irritar l’ala dura de l’Església.
Quan la dreta populista creix i els impulsos més bel·ligerants semblen prendre la iniciativa, el catolicisme no es deixa intimidar i opta per la moderació. Es dona la paradoxa que l’Església, una de les institucions més conservadores -per a bé i per a mal- del planeta, és dels pocs poders que no ha volgut cedir a la polarització global. Això deu voler dir alguna cosa i, en tot cas, és esperançador per creients i no-creients que no volen cedir espai a la bogeria de molts centres de poder mundial.