El Procés tal com el vam conèixer es va acabar i estem en període de guaret. O si voleu, refent atuells i forces, mentre atenem les necessitats més urgents de la repressió orquestrada per l’estament judicial de l’Estat. Mentrestant, a la colònia volen destrals entre els partits independentistes. Hi ha un fet que no deixa de ser sorprenent. Les declaracions crítiques constants amb el govern perquè no “fa” la independència. Com si pogués ser demanada per encàrrec. Qui acostuma a demanar-ho no aporta tampoc cap proposta estratègica concreta, cap “full de ruta”. Només una apel·lació simbòlica “al mandat de l’1 d’octubre”.
Si no es va fer aleshores, com s’hauria de poder fer ara, la independència? És a dir, si no hi va haver acord en aquell moment per tirar endavant una estratègia general d’insurrecció, amb tots els partits i entitats independentistes aplicats i implicats, i tota la ciutadania mobilitzada, per què caldria suposar que el govern podria implementar aquell mandat? No seria millor plantejar-se perquè no es va poder fer i a partir de l’anàlisi del fracàs, proposar noves estratègies i noves accions?
D’altra banda, no seria raonable pensar que només a través d’un acord amb una àmplia representació de la societat catalana es podrà tornar a plantejar de nou la proposta de l’autodeterminació? Si hi ha d’haver un nou Procés cap a la independència, caldrà que sigui amb una estratègia compartida, amb les propostes de cadascú damunt la taula, si pot ser que els ciutadans ho puguin entendre bé i que pugui haver-hi debats de fons, com els que planteja el Debat Constituent.
Ara mateix hi ha una proposta concreta, que es diu taula de diàleg o de negociació, com preferiu. És una proposta que lidera el govern de la Generalitat, però no podrà funcionar, com dic, si no té la complicitat i el suport d’una part important de la societat catalana, amb actors socials i polítics realment implicats en el procés de negociació.
Si el referèndum de l’1 d’octubre havia de servir per forçar una negociació que no va arribar mai, es pot dir que gràcies a l’aritmètica parlamentària s’ha assolit el que es buscava. Però només és un punt de partida. El govern de l’Estat s’asseu per escoltar la demanda d’una amnistia i un referèndum sobre la independència a Catalunya. Això no havia passat mai en la història. Si sou dels optimistes, dels que pensen que es pot aconseguir un pacte entre Madrid i Catalunya per fer un referèndum, són bones notícies. Si sou dels escèptics, dels que penseu que l’Estat no permetrà que això passi, podeu aprofitar aquest “envit” per a reunir forces i raons per al pròxim “embat”. Caldrà, però, tenir una estratègia que permeti madurar un altre cop les opcions.
La independència de Catalunya no és quelcom que es pugui demanar per encàrrec, com qui afegeix una modificació de reglament a la llei d’acompanyament dels pressupostos. És quelcom molt més seriós, tant com poder governar consolidant el bon govern com una forma de legitimar les nostres institucions, posades constantment en dubte pel nacionalisme espanyol, però que necessitem fortes i amb capacitat per oferir més benestar i més equitat a la ciutadania d’aquest país. I això hauria de formar part també de qualsevol estratègia de consolidació d’una opció independentista en aquest país. Impedir l’aprovació dels pressupostos no forçarà pas una estratègia independentista, sinó més aviat el contrari, l’afeblirà. Perquè és del consens d'on ha de tornar a sortir la força que ens mobilitzi.
Si no es va fer aleshores, com s’hauria de poder fer ara, la independència? És a dir, si no hi va haver acord en aquell moment per tirar endavant una estratègia general d’insurrecció, amb tots els partits i entitats independentistes aplicats i implicats, i tota la ciutadania mobilitzada, per què caldria suposar que el govern podria implementar aquell mandat? No seria millor plantejar-se perquè no es va poder fer i a partir de l’anàlisi del fracàs, proposar noves estratègies i noves accions?
D’altra banda, no seria raonable pensar que només a través d’un acord amb una àmplia representació de la societat catalana es podrà tornar a plantejar de nou la proposta de l’autodeterminació? Si hi ha d’haver un nou Procés cap a la independència, caldrà que sigui amb una estratègia compartida, amb les propostes de cadascú damunt la taula, si pot ser que els ciutadans ho puguin entendre bé i que pugui haver-hi debats de fons, com els que planteja el Debat Constituent.
Ara mateix hi ha una proposta concreta, que es diu taula de diàleg o de negociació, com preferiu. És una proposta que lidera el govern de la Generalitat, però no podrà funcionar, com dic, si no té la complicitat i el suport d’una part important de la societat catalana, amb actors socials i polítics realment implicats en el procés de negociació.
Si el referèndum de l’1 d’octubre havia de servir per forçar una negociació que no va arribar mai, es pot dir que gràcies a l’aritmètica parlamentària s’ha assolit el que es buscava. Però només és un punt de partida. El govern de l’Estat s’asseu per escoltar la demanda d’una amnistia i un referèndum sobre la independència a Catalunya. Això no havia passat mai en la història. Si sou dels optimistes, dels que pensen que es pot aconseguir un pacte entre Madrid i Catalunya per fer un referèndum, són bones notícies. Si sou dels escèptics, dels que penseu que l’Estat no permetrà que això passi, podeu aprofitar aquest “envit” per a reunir forces i raons per al pròxim “embat”. Caldrà, però, tenir una estratègia que permeti madurar un altre cop les opcions.
La independència de Catalunya no és quelcom que es pugui demanar per encàrrec, com qui afegeix una modificació de reglament a la llei d’acompanyament dels pressupostos. És quelcom molt més seriós, tant com poder governar consolidant el bon govern com una forma de legitimar les nostres institucions, posades constantment en dubte pel nacionalisme espanyol, però que necessitem fortes i amb capacitat per oferir més benestar i més equitat a la ciutadania d’aquest país. I això hauria de formar part també de qualsevol estratègia de consolidació d’una opció independentista en aquest país. Impedir l’aprovació dels pressupostos no forçarà pas una estratègia independentista, sinó més aviat el contrari, l’afeblirà. Perquè és del consens d'on ha de tornar a sortir la força que ens mobilitzi.