Les darreres hores el cas de la nena que ha dit "trigo" en lloc de "blat" a TV3 ha tornat a posar sobre la taula la facilitat i el cinisme amb què bona part de la classe política espanyola i els seus mitjans de comunicació de masses atien l’odi contra els catalans amb qualsevol excusa.

Fa poc va ser Pablo Casado el qui va dir la monumental estupidesa que a les escoles catalanes no es permet anar al lavabo si no ho demanes en català. I no es poden oblidar fàcilment les declaracions de Lambán parlant de "capos" [una gens subtil forma d’acusar de nazisme] en referència als líders independentistes pel cas de la vacunació de la guàrdia civil, o l’emprenyada de García-Page el dia que el llavors vicepresident Pere Aragonès va cometre l'ofensa de parlar en anglès i no en castellà en una reunió amb Úrsula Von Der Leyen. De Cs i Vox, que comparteixen el fet de ser part de la mateixa amalgama d’extrema dreta catalanòfoba, no cal dir-ne massa res.

Per altra banda, els mitjans de comunicació repeteixen el mateix patró. Només d’aquest any (i que jo recordi), tenim el titular del 20 Minutos d’avui "Un presentador de TV3 impide responder en castellano a una niña en un concurso: "Aquí eso sí que no"", però també: 

"Ocho autonomías de distinto signo político han decidido aparcar sus diferencias ideológicas y sumar fuerzas para evitar que la reforma de la financiación vuelva a ser un traje a la medida de Cataluña", a Expansión el 23 de Novembre de 2021

RNE i les rialletes amb dir la sèrie El juego del calamar en català.

“Hablo en castellano porque así parezco más malo”, dijo en TV3 del Mag Lari, un mago muy popular en Cataluña, durante un 'sketch' con una niña”, a El País, el 5 d’octubre de 2021. 

“La fuga de médicos en Baleares por la imposición del catalán se acelera en plena pandemia del Covid-19”, a El Mundo, el 2 de març de 2021.

O això de El Confidencial sobre Iceta de finals del 2019 quan anava a ser ministre: “Iceta lleva el socialismo en la biografía y el nacionalismo en los genes”.

La conseqüència de l’odi estructural de la política i del mass media espanyol contra tot allò que faci olor de català, ja la coneixem. Catalanofòbia social que acaba derivant en situacions molt desagradables i massa recurrents, assegurant que hi hagi una base ideològica contra la integració lingüística de les persones que arriben a terres de parla catalana. Un exemple paradigmàtic és aquest publicat per Diari de Balears el 31 de juliol de 2021: “Una dona embarassada demana hora al PAC de Santa Catalina i li responen «¿Prefieres que te hable en catalán o que te dé hora para la vacuna?»”. Lamentable.

Evidentment, per acabar de reblar el clau, jutges, fiscals, forces de seguretat de l’estat i la seva administració en general, posen el seu granet d’arena fins i tot en les decisions més minúscules com aquesta publicada per Levante el 20 d’octubre de 2020 “El Supremo ratifica que la Generalitat no puede usar el valenciano ante Cataluña y Baleares”, o aquesta “Dues inspectores de Treball amenacen una cambrera perquè els parla en català” denunciada al diari Tot Barcelona.

Per acabar-ho d’amanir cal que intel·lectuals reconeguts de forma transversal atiïn i donin carta de naturalesa a aquest odi. Això és el que feia Martin Aramburu el 28 de setembre de 2017 quan afirmava amb tota tranquil·litat: "A Catalunya s'estan fabricant éssers humans fallits”.

Aquest entorn doncs és el que explica el delirant resultat de l’enquesta de NC Report que piulava fa poc el politòleg Tian Baena. A la pregunta “Creu que el Govern Central està cedint davant els partits independentistes?”, el 61,9% dels enquestats deia que sí. Preguntats si “creu que el castellà està en perill a Catalunya?”, de nou el 60,1% dels enquestats responia afirmativament.

Què en podem treure del fet que 6 de cada 10 espanyols creguin que el govern espanyol està fent concessions amb Catalunya i que el castellà està en perill? La primera és que és obvi constatar que el corralito politicomediàtic funciona i crea odi de forma constant i permanent contra els catalans. La segona, que no hi ha cap possibilitat d’una solució pactada amb l’Estat tenint en compte que sis de cada deu espanyols compren el relat catalanòfob.

En aquest punt, alguns no independentistes diran que tot això és culpa del procés que ha trencat l’harmonia, la fraternitat, etc. Però és fals. Qualsevol que tingui una mica de memòria recordarà el “Pujol enano, habla en castellano” que entonaven les alegres bases del PP la primavera del 96. Allò de recollir firmes "contra els catalans" també del PP amb l’Estatut, i les campanyes de boicot comercial atiades des dels mitjans espanyols d’aquella època contra un projecte estatutari que, òbviament, no tenia cap vel·leïtat independentista.

Tampoc podem oblidar les continuades floretes que ens enviava Rodriguez Ibarra, o les declaracions de Manuel Pizarro com a president d’Endesa durant l'opa fallida, el qui Constitució espanyola en mà deia allò de "no seré mai empleat de la Caixa", poc després del mític "abans alemanya que catalana". Evidentment, la Guàrdia Civil mai s’ha quedat enrere i són desenes els casos de multes, retencions i denúncies pel crim de parlar en català a un agent.

Mirant més enrere en el temps i sense aturar-nos en Franco o Felip V, que són exemples fàcils, veiem allò tan bonic que deia Negrín que preferia a Franco que no pas la separació de Catalunya o Euskadi, el boicot comercial contra l’Estatut de 1932, el boicot comercial contra l’intent d’Estatut de 1919, la prohibició del català durant la dictadura de Primo de Rivera, la detenció de Gaudí per parlar en català i no canviar de llengua amb la policia, la prohibició de parlar en català per telèfon de 1896, la prohibició de fer teatre en català de 1867 o la de posar les làpides dels cementiris en la nostra llengua de 1833. Fins i tot a la Primera República espanyola, la de 1873, que va ser l’últim cop en què va haver-hi un primer ministre català a l’estat espanyol, l’anomenaven "la de los catalanes". Probablement, sense gaire estima tenint en compte que en un any van fer-la caure amb un cop d’estat.

Establert doncs que l’estat espanyol té un problema estructural de catalanofòbia i que aquest no té res a veure amb l’existència o no del moviment independentista sinó amb el simple odi a la catalanitat i la llengua, podem afrontar el motiu que mou aquest article, que no és altre que argumentar que la catalanòfobia és un artilugi ideològic creat per centralitzar al màxim el poder a Madrid sense que això aixequi la més mínima queixa a l’Espanya castellana i a la vegada per criminalitzar qualsevol demanda legítima que faci el poble català.

No és casualitat que la primera onada de catalanofòbia de la nostra història es visqués al segle XVII, quan el comte duc d'Olivares tenia com a projecte polític uniformitzar les lleis de tots els territoris seguint les lleis de Castella i centralitzant el màxim de poder en la monarquia amb base a Madrid, en una època en què la ciutat de la villa y corte va passar en una setantena d’anys de ser una vila de 10.000 habitants el 1561 quan va ser designada com a capital a una metròpoli de 130.000 el 1630.

És en aquesta línia que cal entendre que el gran projecte espanyol és convertir Madrid en una urbs global. Amb aquest objectiu els darrers vint-i-cinc anys els governs espanyols de tots els colors han accelerat la concentració empresarial i financera per tal de crear tot un entramat d'oligopolis que viuen del BOE (i a prop d’ell). El cas del sector bancari, és especialment flagrant, amb quatre entitats que controlen el 70-75% de la quota de mercat i que la vegada són els creditors principals de l’oligopoli de mitjans de comunicació del qual abans recitàvem algunes notícies.

En aquest punt és quan cal aturar-se, perquè existeix un alineament d’interessos entre els tres poders (estat, bancs i mitjans) per tal de perseguir la identitat catalana i així seguir mantenint l’espoli fiscal (que també ve de molt lluny), centralitzar el màxim de competències a Madrid, i reduir al mínim la presència del català. Per què? Pel simple fet que una comunitat política amb una llengua pròpia, té molta més capacitat per articular-se en la defensa dels seus interessos, d’informar-se sense passar pels mitjans de la capital i d’endegar un sistema econòmic propi. A la vegada l’existència de la catalanofòbia social ajuda a fer més legítim el rebuig a qualsevol reivindicació catalana i si cal, com ha estat el cas, a legitimar l’ús de la violència física i institucional.

Per tot això, per l’existència d’aquesta catalanofòbia estructural i tan lligada al desenvolupament de l’estat, sempre he pensat que la independència és l'única via perquè Catalunya tingui una vida política i social més o menys normal i fa molts anys que no crec que cap pacte amb l’Estat serveixi de res, perquè en el millor dels casos el trencarien al primer canvi de govern per tal d'acontentar una base social amarada de catalanofòbia. És possible que molts dels qui llegiu aquest article penseu el mateix, però no som els primers.

El qui probablement devia ser el primer polític independentista de l’era contemporània, el federalista Narcís Roca Farreras, deia el 1873, fa quasi cent cinquanta anys, que l’únic estatus per Catalunya podia ser el d’un estat totalment independent o un estat federat amb les altres nacionalitats ibèriques perquè "una Catalunya autònoma en una Espanya unitària atrauria les ires de tots aquells que en la prosperitat de Catalunya hi veurien un règim d’excepció".

La perversa utilitat de la catalanòfobia és aquesta. La catalanòfobia no és un estirabot, sinó una estratègia d’estat, la peça necessària per fer acceptable a les mateixes bases espanyoles un model d’estat hipercentralitzat i lingüísticament supremacista.