L’atemptat terrorista de Daeix a les ciutats de Barcelona i Cambrils ha provocat una reacció d’empatia i solidaritat de ciutadans de tot Catalunya, de l’Estat i de la comunitat internacional amb les famílies de les víctimes i amb la ciutadania de Barcelona, que ha donat mostra de serenor i enteresa, rebutjant massivament el terror amb l’eslògan #notincpor i evitant que expressions feixistes residuals aprofitessin la situació per empastifar amb un discurs d’odi incompatible amb una ciutat diversa i acollidora.
Passades les primeres hores marcades per les reaccions més emocionals, toca apuntar les respostes que ens calen davant d’aquest acte de terror gratuït i execrable, respostes que han de tenir una dimensió local i global, i que s’hauran de donar en un context polític i social que difícilment podríem qualificar d’estable i normalitzat. Unes respostes diferents a les que s’han realitzat en el passat com desplegaments militars, enduriment de les lleis d’estrangeria, tancament de fronteres o limitacions de les llibertats en benefici d’un suposat augment de la seguretat. Respostes que no han resultat eficaces però si que han incidit negativament sobre les poblacions a qui en teoria es deia voler protegir i ha estigmatitzat moltes comunitats.
Seria un bon moment per replantejar les relacions comercials amb les teocràcies que financen el terrorisme, deixar de vendre armes i material de doble ús a països que vulneren els drets humans, posar al centre de les polítiques exteriors la protecció dels drets humans i no l’externalització de la seguretat, combatre legalment la xenofòbia i la islamofòbia, penalitzar els discursos d’odi, i augmentar la cooperació al desenvolupament i l’ajuda humanitària.
Certament això no resol el problema del terrorisme però segur que no ens farà cap mal, i és perfectament complementari amb el treball d’intel·ligència i prevenció policial.
Bona part de les competències i els recursos per fer tot això encara estan en mans de l’Estat espanyol, però són temes que ja han de formar part de la nostra agenda, tant si volem construir un nou Estat com si no. Les institucions catalanes ja han donat mostra de saber respondre amb rapidesa i eficàcia les hores més complicades mitjançant el cos de Mossos d’Esquadra, el servei d’emergències i el sistema públic de salut, amb la col·laboració exemplar de la ciutadania. El més difícil ho hem fet sense l’Estat.
Ara cal saber quin camí voldrem fer en un futur davant l’amenaça que el govern espanyol vulgui subordinar les nostres institucions, tal i com ja han apuntat certs mitjans de comunicació que volen imposar una nova agenda i un nou relat provant de vincular fastigosament el debat sobre la gestió del turisme o els suposats perills en compartir la gestió de la informació sobre terrorisme. I no cal dir que la temptació d’ocupar els carrers amb militars i policies nacionals amb l’excusa de la prevenció del terrorisme per desmobilitzar-nos en el tram final abans de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre és molt llaminera. La resposta en primera instància la tindrem en poques setmanes, i dependrà de la fermesa de la ciutadania de Catalunya i de les nostres institucions en no caure en aquests i d’altres paranys.
Però en segona instància, aquest atemptat també ens situa davant del mirall com a societat i cal decidir si volem que ens reflecteixi com un sol poble, divers i cohesionat, on siguin compatibles la laïcitat institucional amb el respecte amb totes les creences, conviccions i estils de vida de la ciutadania de Catalunya. Això ho aconseguirem si fem un exercici d’empatia actiu amb totes aquelles persones que viuen amb por per l’estigma que el discurs islamòfob va construint en base a rumors i desinformacions. Si volem mantenir-nos ferms amb el compromís que vam expressar el 18 de febrer quan cridaven #volemacollir, primer hem de superar el repte de preservar una societat que visibilitzi la seva diversitat i faci d’aquesta la carta de presentació al món, com el millor antídot a la por i el terror que ens neguem a acceptar.
Passades les primeres hores marcades per les reaccions més emocionals, toca apuntar les respostes que ens calen davant d’aquest acte de terror gratuït i execrable, respostes que han de tenir una dimensió local i global, i que s’hauran de donar en un context polític i social que difícilment podríem qualificar d’estable i normalitzat. Unes respostes diferents a les que s’han realitzat en el passat com desplegaments militars, enduriment de les lleis d’estrangeria, tancament de fronteres o limitacions de les llibertats en benefici d’un suposat augment de la seguretat. Respostes que no han resultat eficaces però si que han incidit negativament sobre les poblacions a qui en teoria es deia voler protegir i ha estigmatitzat moltes comunitats.
Seria un bon moment per replantejar les relacions comercials amb les teocràcies que financen el terrorisme, deixar de vendre armes i material de doble ús a països que vulneren els drets humans, posar al centre de les polítiques exteriors la protecció dels drets humans i no l’externalització de la seguretat, combatre legalment la xenofòbia i la islamofòbia, penalitzar els discursos d’odi, i augmentar la cooperació al desenvolupament i l’ajuda humanitària.
Certament això no resol el problema del terrorisme però segur que no ens farà cap mal, i és perfectament complementari amb el treball d’intel·ligència i prevenció policial.
Bona part de les competències i els recursos per fer tot això encara estan en mans de l’Estat espanyol, però són temes que ja han de formar part de la nostra agenda, tant si volem construir un nou Estat com si no. Les institucions catalanes ja han donat mostra de saber respondre amb rapidesa i eficàcia les hores més complicades mitjançant el cos de Mossos d’Esquadra, el servei d’emergències i el sistema públic de salut, amb la col·laboració exemplar de la ciutadania. El més difícil ho hem fet sense l’Estat.
Ara cal saber quin camí voldrem fer en un futur davant l’amenaça que el govern espanyol vulgui subordinar les nostres institucions, tal i com ja han apuntat certs mitjans de comunicació que volen imposar una nova agenda i un nou relat provant de vincular fastigosament el debat sobre la gestió del turisme o els suposats perills en compartir la gestió de la informació sobre terrorisme. I no cal dir que la temptació d’ocupar els carrers amb militars i policies nacionals amb l’excusa de la prevenció del terrorisme per desmobilitzar-nos en el tram final abans de la convocatòria del referèndum de l’1 d’octubre és molt llaminera. La resposta en primera instància la tindrem en poques setmanes, i dependrà de la fermesa de la ciutadania de Catalunya i de les nostres institucions en no caure en aquests i d’altres paranys.
Però en segona instància, aquest atemptat també ens situa davant del mirall com a societat i cal decidir si volem que ens reflecteixi com un sol poble, divers i cohesionat, on siguin compatibles la laïcitat institucional amb el respecte amb totes les creences, conviccions i estils de vida de la ciutadania de Catalunya. Això ho aconseguirem si fem un exercici d’empatia actiu amb totes aquelles persones que viuen amb por per l’estigma que el discurs islamòfob va construint en base a rumors i desinformacions. Si volem mantenir-nos ferms amb el compromís que vam expressar el 18 de febrer quan cridaven #volemacollir, primer hem de superar el repte de preservar una societat que visibilitzi la seva diversitat i faci d’aquesta la carta de presentació al món, com el millor antídot a la por i el terror que ens neguem a acceptar.