La crida d’Aznar a la revolta en contra dels pactes Junts-PSOE ha tingut un ressò tan ampli que qüestiona materialment les essències del sistema polític que els mateixos incendiaris cataloguen d’intangibles. Amb la judicatura al capdavant —no fos dit!—, els partits polítics de la dreta extrema i de l’extrema dreta, les corporacions d’advocats, les patronals, els bisbes i la cort celestial, algun sector de les forces d’ordre i, al cap i a la fi, tota la llarga corrua d’ens i persones vinculats íntimament amb l’estat visible i el profund, s’han alçat irats. Irrefrenablement irats. Quan un foc social crema, és bastant fàcil atiar-lo si es tenen els instruments necessaris a mà. Amb l’amplificació recurrent de la mentida i amb la deformació dels fets a través d’uns eficients altaveus mediàtics que parlin des d’una certa estructura de poder, n’hi ha prou.
El problema d’aquesta santa ira tan generosament alimentada és que pot arribar a ser mala de controlar. Aquestes coses a vegades passen. El foc, per un costat, s’autoalimenta i, per l’altre, rep estímuls externs, sens perjudici que la protesta acabi, ben bé, per oblidar el seu perquè. Espanya en el frontispici, la unitat de la pàtria en perill, traïdors tots plegats i poc més, perquè amb això bastarà. S’ocupen els carrers, s’amenacen i s’insulten els discrepants, es pinten les seus dels partits, s’apel·la a empresonar els causants de l’oprobi, es publiquen grans titulars que neguen la legitimitat dels acords assolits i del futur Govern, i demà, altre tant. Amb l’esperança —vana?— que tot esclati més aviat que de pressa i que els qui es consideren desallotjats ocupin el lloc dels qui són tinguts per intrusos.
Per què s’esdevé això? Per què s’ha arribat a un grau tan alt d’excitació? Per què no s’accepten els pactes entre divergents com quelcom que és implícit a la democràcia parlamentària? Bàsicament, per la frustració, per la pruïja a arribar a ocupar un poder que et creies que tenies a tocar (però que, finalment, se t’ha esmunyit entre els dits). Com és obvi, hi ha causes més de fons que històricament mantenen el monstre de l’odi en latència i que el desvetllen quan convé. Aquesta causa de la causa es diu Catalunya. Quan es tracta de Catalunya, quan allò implicat en el debat polític és la singularitat catalana, desbarrar surt de franc. Els arguments no importen gens, més aviat fan nosa. D’aquí, de la falta d’arguments, de la ignorància volguda o involuntària, de la intoxicació estructural que dura dècades senceres quan no segles, ve la resta: negar l’existència de Catalunya com a nació i, per tant, negar que li pertanyi cap dret col·lectiu, ni cap tractament diferencial.
La guspira que ha encès les flames que ara cremen la trobaríem en el magnífic entramat que l’Estat va muntar per reaccionar davant el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017. Allò que s’anomenà el desafiament català. Quan el cap de l’Estat decidí que s’havia de posar fi a la insurrecció catalana i incità a la repressió sense cap inhibició ni una, estava posant els fonaments sòlids d’allò que va venir a continuació. El Tribunal Suprem, per descomptat, s’erigí en primer destinatari del missatge i en fidel majordom de les ordres reals, que executà sense cap violència intel·lectual ni una. No calia perquè la sintonia i les complicitats ideològiques eren absolutes. Preservar la unitat d’Espanya per tots els mitjans i reprimir amb la màxima duresa els qui havien gosat qüestionar-la, eren els objectius. Fer justícia —només fer justícia!— i vetlar pels drets fonamentals dels encausats, una perfecta quimera.
Si per acomplir l’encàrrec el Tribunal Suprem havia de retorçar el dret, si havia de dir que les lleis deien allò que no deien, es feia i llestos. Qui s’atreviria mai a demanar-los responsabilitats? Tanmateix, val a dir-ho, revestir tota aquella infàmia de formalismes legals va ser efectiu. Creà en l’opinió pública la sensació de respectabilitat i adverà la consideració dels líders polítics independentistes catalans com a delinqüents malèvols que havien posat en perill la convivència (i un llarg etcètera). De la manipulació de la realitat que el Tribunal Suprem patrocinà, va néixer —renasqué, més aviat— la idea que l’independentisme era pervers, i no l’exercici d’un dret col·lectiu que, en un estat democràtic i de dret com s’autoproclama Espanya dia rere dia, no havia de comportar cap resposta penal. D’aquí ve també l’atribució al president Carles Puigdemont de la condició d’enemic públic número u. Ves per on, el mateix Estat que l’ha escarnit fins a l’extrem i que el volia, senzillament, empresonat i humiliat, ara l’ha necessitat per garantir-ne la governabilitat. Ves per on! Com gira la roda de la deessa Fortuna!
Per tant, el nacionalisme espanyol recalcitrant —perdonin el pleonasme—, que s’expressa arreu i de forma tan prolífica, tenia i té la coartada perfecta amb la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Als seus ulls, quedà establerta, cal insistir-hi, la respectable veritat material de tot allò que envoltà el referèndum del primer d’octubre de 2017. Ara, aquest mateix Tribunal Suprem, el Consell General del Poder Judicial i els seus beneficiats i adlàters escaïnen de valent en contra del pacte JUNTS/PSOE perquè, diuen, qüestiona la separació de poders i la independència dels jutges. Convindria recordar a ses senyories que, si volen que la societat els respecti i cregui en la seva funció, primer de tot s’haurien d’abstenir d’intervenir en el debat públic com si fossin un subjecte polític més. Si volen que s’assumeixi que la seva independència és un alt valor, que comencin per respectar-la ells mateixos. Aplicar les lleis en el seu recte sentit i res més i, si és possible, que ho ha de ser, aplicar-les en silenci.
El problema d’aquesta santa ira tan generosament alimentada és que pot arribar a ser mala de controlar. Aquestes coses a vegades passen. El foc, per un costat, s’autoalimenta i, per l’altre, rep estímuls externs, sens perjudici que la protesta acabi, ben bé, per oblidar el seu perquè. Espanya en el frontispici, la unitat de la pàtria en perill, traïdors tots plegats i poc més, perquè amb això bastarà. S’ocupen els carrers, s’amenacen i s’insulten els discrepants, es pinten les seus dels partits, s’apel·la a empresonar els causants de l’oprobi, es publiquen grans titulars que neguen la legitimitat dels acords assolits i del futur Govern, i demà, altre tant. Amb l’esperança —vana?— que tot esclati més aviat que de pressa i que els qui es consideren desallotjats ocupin el lloc dels qui són tinguts per intrusos.
Per què s’esdevé això? Per què s’ha arribat a un grau tan alt d’excitació? Per què no s’accepten els pactes entre divergents com quelcom que és implícit a la democràcia parlamentària? Bàsicament, per la frustració, per la pruïja a arribar a ocupar un poder que et creies que tenies a tocar (però que, finalment, se t’ha esmunyit entre els dits). Com és obvi, hi ha causes més de fons que històricament mantenen el monstre de l’odi en latència i que el desvetllen quan convé. Aquesta causa de la causa es diu Catalunya. Quan es tracta de Catalunya, quan allò implicat en el debat polític és la singularitat catalana, desbarrar surt de franc. Els arguments no importen gens, més aviat fan nosa. D’aquí, de la falta d’arguments, de la ignorància volguda o involuntària, de la intoxicació estructural que dura dècades senceres quan no segles, ve la resta: negar l’existència de Catalunya com a nació i, per tant, negar que li pertanyi cap dret col·lectiu, ni cap tractament diferencial.
La guspira que ha encès les flames que ara cremen la trobaríem en el magnífic entramat que l’Estat va muntar per reaccionar davant el referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017. Allò que s’anomenà el desafiament català. Quan el cap de l’Estat decidí que s’havia de posar fi a la insurrecció catalana i incità a la repressió sense cap inhibició ni una, estava posant els fonaments sòlids d’allò que va venir a continuació. El Tribunal Suprem, per descomptat, s’erigí en primer destinatari del missatge i en fidel majordom de les ordres reals, que executà sense cap violència intel·lectual ni una. No calia perquè la sintonia i les complicitats ideològiques eren absolutes. Preservar la unitat d’Espanya per tots els mitjans i reprimir amb la màxima duresa els qui havien gosat qüestionar-la, eren els objectius. Fer justícia —només fer justícia!— i vetlar pels drets fonamentals dels encausats, una perfecta quimera.
Si per acomplir l’encàrrec el Tribunal Suprem havia de retorçar el dret, si havia de dir que les lleis deien allò que no deien, es feia i llestos. Qui s’atreviria mai a demanar-los responsabilitats? Tanmateix, val a dir-ho, revestir tota aquella infàmia de formalismes legals va ser efectiu. Creà en l’opinió pública la sensació de respectabilitat i adverà la consideració dels líders polítics independentistes catalans com a delinqüents malèvols que havien posat en perill la convivència (i un llarg etcètera). De la manipulació de la realitat que el Tribunal Suprem patrocinà, va néixer —renasqué, més aviat— la idea que l’independentisme era pervers, i no l’exercici d’un dret col·lectiu que, en un estat democràtic i de dret com s’autoproclama Espanya dia rere dia, no havia de comportar cap resposta penal. D’aquí ve també l’atribució al president Carles Puigdemont de la condició d’enemic públic número u. Ves per on, el mateix Estat que l’ha escarnit fins a l’extrem i que el volia, senzillament, empresonat i humiliat, ara l’ha necessitat per garantir-ne la governabilitat. Ves per on! Com gira la roda de la deessa Fortuna!
Per tant, el nacionalisme espanyol recalcitrant —perdonin el pleonasme—, que s’expressa arreu i de forma tan prolífica, tenia i té la coartada perfecta amb la sentència condemnatòria del Tribunal Suprem. Als seus ulls, quedà establerta, cal insistir-hi, la respectable veritat material de tot allò que envoltà el referèndum del primer d’octubre de 2017. Ara, aquest mateix Tribunal Suprem, el Consell General del Poder Judicial i els seus beneficiats i adlàters escaïnen de valent en contra del pacte JUNTS/PSOE perquè, diuen, qüestiona la separació de poders i la independència dels jutges. Convindria recordar a ses senyories que, si volen que la societat els respecti i cregui en la seva funció, primer de tot s’haurien d’abstenir d’intervenir en el debat públic com si fossin un subjecte polític més. Si volen que s’assumeixi que la seva independència és un alt valor, que comencin per respectar-la ells mateixos. Aplicar les lleis en el seu recte sentit i res més i, si és possible, que ho ha de ser, aplicar-les en silenci.