Som a la "setmana de les dones" i, com si es tractés de la setmana fantàstica d'uns grans magatzems, als mitjans de comunicació la presència femenina hi va barata: de cop, s'ofereixen més llocs que mai per elles a les tertúlies, els temes que afecten les dones ocupen les portades, es fan programes especials i ens posem les mans al cap amb la bretxa salarial, la violència masclista i el sostre de vidre. Tot plegat sembla una bona notícia, però no puc evitar una ombra de sospita: realment, als mitjans, les coses estan canviant?
Dilluns al matí m'arriba la primera alerta: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals anuncia la "Setmana de les dones" en un vídeo promocional on surten tres homes i tres dones, cares conegudes de la televisió i la ràdio, i tots ells -i algunes d'elles- proposen una etiqueta per difondre a les xarxes la programació especial dels mitjans públics. Aixeco una cella, però si això ha de servir perquè s'emeti l'impecable Sense Ficció que dimarts va posar en relleu les discriminacions que patim les dones, benvingut sigui. Reconec que el debat posterior no l'he vist: amb tots els respectes per Gerard Quintana i amb tota la mandra que em fan enfants terribles com Juan Soto Ivars, la vida és molt curta per destinar-la a escoltar les seves opinions sobre el feminisme, havent-hi tantes dones que poden parlar des de l'expertesa i la mateixa experiència.
S'ha d'agrair i reconèixer al moviment feminista, d'arrels fondes en el temps i branques esteses en la diversitat, el triomf d'haver portat la lluita als carrers i a les portades. L'any passat, la primera vaga feminista a l'estat espanyol va ser massiva i va esdevenir mainstream: els grans mitjans, els partits polítics i les institucions es van veure obligats a reconèixer-la, a fer-se'n ressò i reaccionar-hi. Sospito que la implicació de les dones del sector de la comunicació -que vam unir-nos a la vaga i vam fer un manifest i un acte amb reivindicacions sectorials- va tenir un paper important perquè les grans capçaleres se'n fessin ressò. Aquest any, moltes periodistes també farem vaga, llegirem un manifest a les 12.30h Jardinets de Gràcia, a Barcelona, i a la tarda ens sumarem a la manifestació unitària.
El 2018 l'onada va ser tan alta que qui no s'hi afegia corria el risc que li passés per sobre. La reacció a la sentència de La Manada va ser-ne un dels catalitzadors. Fins i tot van parar programes que, segons un estudi de Mèdia.cat, van contribuir a revictimitzar la supervivent de la violació múltiple a Pamplona amb la cobertura que van fer del judici i la sentència, tot qüestionant la dona per haver refet la seva vida, donant minuts i minuts d'antena a l'advocat dels agressors o entrevistant familiars que diuen que «són bons nois». És el cas d'Ana Rosa Quintana (que, per cert, aquest any ja ha anunciat que no en farà).
Un any després, a les comunicadores ens toca preguntar-nos si de veritat el feminisme està obrint una escletxa en l'agenda mediàtica, si simplement el sistema està absorbint aquella part més digerible de les reivindicacions, o encara pitjor: si, aprofitant que els continguts sobre dones estan "de moda", alguns estan fent negoci a cop de clic, sense aprofundir ni creure's allò que el feminisme reivindica. Segurament, són totes tres coses alhora. No és un debat nou, però no per això és menys pertinent.
A l'estat espanyol les dones som només el 28% de subjectes i fonts en notícies de premsa, ràdio i televisió, i un 33% als diaris digitals i a Twitter, segons l'última edició d'un estudi quinquennal de monitoreig arreu del món, presentada el 2015. Quan les dones són fonts, ho són sobretot en opinions populars (43%) o experiències personals (37%), no pas com a expertes (9%). Les dones opinadores són minoria, un 21% als diaris segons un estudi publicat aquesta setmana. Als mitjans de comunicació dels Països Catalans, 7 de cada 10 càrrecs de responsabilitat els ocupen homes. Però aquests no són les úniques discriminacions de què ens hauríem de preocupar com a periodistes.
El manifest de la vaga feminista és anticapitalista i antiracista, parla de les dones preses, les gitanes, les trans, les migrades. Els mitjans que se'n facin ressò tractaran a partir d'ara les realitats d'aquestes dones sense estigmatitzar-les? Continuaran permetent que les dones siguin minoria als espais d'opinió i a les tertúlies? Deixaran de publicar reportatges on no hi hagi paritat en les fonts expertes? S'acabaran les jornades maratonianes dels i les periodistes, obviant la conciliació? Els directius prendran les decisions a les reunions i no entre sopars i copes, on qui banya els fills no hi potser? Tractaran la violència masclista amb la mateixa severitat que si hi hagués hagut, posem per cas, 31 polítics assassinats als Països Catalans l'any passat, en lloc de 31 dones a mans d'homes? Posaran en portada temes més enllà dels que sempre han estat «importants», o sigui, els que afecten espais tradicionalment masculins? Proposem-nos tenir els ulls ben oberts durant tot l'any.
Dilluns al matí m'arriba la primera alerta: la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals anuncia la "Setmana de les dones" en un vídeo promocional on surten tres homes i tres dones, cares conegudes de la televisió i la ràdio, i tots ells -i algunes d'elles- proposen una etiqueta per difondre a les xarxes la programació especial dels mitjans públics. Aixeco una cella, però si això ha de servir perquè s'emeti l'impecable Sense Ficció que dimarts va posar en relleu les discriminacions que patim les dones, benvingut sigui. Reconec que el debat posterior no l'he vist: amb tots els respectes per Gerard Quintana i amb tota la mandra que em fan enfants terribles com Juan Soto Ivars, la vida és molt curta per destinar-la a escoltar les seves opinions sobre el feminisme, havent-hi tantes dones que poden parlar des de l'expertesa i la mateixa experiència.
S'ha d'agrair i reconèixer al moviment feminista, d'arrels fondes en el temps i branques esteses en la diversitat, el triomf d'haver portat la lluita als carrers i a les portades. L'any passat, la primera vaga feminista a l'estat espanyol va ser massiva i va esdevenir mainstream: els grans mitjans, els partits polítics i les institucions es van veure obligats a reconèixer-la, a fer-se'n ressò i reaccionar-hi. Sospito que la implicació de les dones del sector de la comunicació -que vam unir-nos a la vaga i vam fer un manifest i un acte amb reivindicacions sectorials- va tenir un paper important perquè les grans capçaleres se'n fessin ressò. Aquest any, moltes periodistes també farem vaga, llegirem un manifest a les 12.30h Jardinets de Gràcia, a Barcelona, i a la tarda ens sumarem a la manifestació unitària.
El 2018 l'onada va ser tan alta que qui no s'hi afegia corria el risc que li passés per sobre. La reacció a la sentència de La Manada va ser-ne un dels catalitzadors. Fins i tot van parar programes que, segons un estudi de Mèdia.cat, van contribuir a revictimitzar la supervivent de la violació múltiple a Pamplona amb la cobertura que van fer del judici i la sentència, tot qüestionant la dona per haver refet la seva vida, donant minuts i minuts d'antena a l'advocat dels agressors o entrevistant familiars que diuen que «són bons nois». És el cas d'Ana Rosa Quintana (que, per cert, aquest any ja ha anunciat que no en farà).
Un any després, a les comunicadores ens toca preguntar-nos si de veritat el feminisme està obrint una escletxa en l'agenda mediàtica, si simplement el sistema està absorbint aquella part més digerible de les reivindicacions, o encara pitjor: si, aprofitant que els continguts sobre dones estan "de moda", alguns estan fent negoci a cop de clic, sense aprofundir ni creure's allò que el feminisme reivindica. Segurament, són totes tres coses alhora. No és un debat nou, però no per això és menys pertinent.
A l'estat espanyol les dones som només el 28% de subjectes i fonts en notícies de premsa, ràdio i televisió, i un 33% als diaris digitals i a Twitter, segons l'última edició d'un estudi quinquennal de monitoreig arreu del món, presentada el 2015. Quan les dones són fonts, ho són sobretot en opinions populars (43%) o experiències personals (37%), no pas com a expertes (9%). Les dones opinadores són minoria, un 21% als diaris segons un estudi publicat aquesta setmana. Als mitjans de comunicació dels Països Catalans, 7 de cada 10 càrrecs de responsabilitat els ocupen homes. Però aquests no són les úniques discriminacions de què ens hauríem de preocupar com a periodistes.
El manifest de la vaga feminista és anticapitalista i antiracista, parla de les dones preses, les gitanes, les trans, les migrades. Els mitjans que se'n facin ressò tractaran a partir d'ara les realitats d'aquestes dones sense estigmatitzar-les? Continuaran permetent que les dones siguin minoria als espais d'opinió i a les tertúlies? Deixaran de publicar reportatges on no hi hagi paritat en les fonts expertes? S'acabaran les jornades maratonianes dels i les periodistes, obviant la conciliació? Els directius prendran les decisions a les reunions i no entre sopars i copes, on qui banya els fills no hi potser? Tractaran la violència masclista amb la mateixa severitat que si hi hagués hagut, posem per cas, 31 polítics assassinats als Països Catalans l'any passat, en lloc de 31 dones a mans d'homes? Posaran en portada temes més enllà dels que sempre han estat «importants», o sigui, els que afecten espais tradicionalment masculins? Proposem-nos tenir els ulls ben oberts durant tot l'any.