A la presó d’Estremera, a l’extraradi de Madrid, van arribant notícies. Poc o molt, la informació flueix. Avui, em sento molt orgullós d’un poble que es mobilitza cívicament, com hem vist –bé, de fet, els que estem aquí no ho hem pogut pas veure però ens arriba la informació- als carrers de tot Catalunya aquest diumenge #empaperem.
De la mateixa manera que cal respectar expressions d’altre signe, fins i tot les que celebren l’empresonament del Govern electe de Catalunya, per dur o injust que pugui ser o ens pugui semblar. En tot cas, soc dels que sempre he cregut que hi ha bona gent de tot signe i condició a tot arreu. I que és important, encara que sembli naïf, apreciar les bones persones, que no ho són pel que pensen sinó per com es comporten i governen les seves vides. Entre d’altres coses, com diu el bon amic Joan Ignasi Elena, perquè som i hem de seguir sent un sol poble, amb independència dels nostres sentiments.
Avui però estem vivint episodis sostinguts de violència al carrer. No només als carrers de Catalunya, també a Espanya. I no em refereixo a les escenes viscudes als col·legis de Catalunya l’1 d’octubre, quan Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, va ordenar a la Policia Nacional i la guàrdia civil que atonyinessin la gent que volia votar, bones persones que només volien votar. Res més. Només volien votar i expressar la seva opinió. Els van pegar, sense contemplacions, més d’un miler de ferits. I, aleshores, vam veure com dirigents de partits polítics, ministres del govern espanyol, i periodistes ho banalitzaven, se’n reien o ho negaven, com el ministre Dastis davant l’astorament d’un periodista de la BBC. Banalitzar la violència física contra les persones o emparar-la és la llicència que demanen els descerebrats i el brou de cultiu de la impunitat.
Ahir, a Mataró, una parella de joves va ser agredida per un grup de persones abillades amb banderes espanyoles. Els joves no van voler cridar "¡Viva España!" com els exigia una reduïda turba i aquest va ser el pretext per apallissar-los. Com ja han passat en desenes d’ocasions darrerament, aquestes agressions físiques gaudeixen d’absoluta impunitat, la violència en nom del "¡Viva España!" no és violència sembla ser. Si t’apallissa un grup d’extrema dreta en nom de la defensa de la unitat d’Espanya no passa res. Res de res. Bé, potser a algun encara el condecoraran o fins i tot el convidaran a copes, vist com va tot.
I això avui està passant. I està passant perquè gaudeix de cobertura, complicitat i total impunitat. Quina democràcia hi ha quan et poden pegar pel carrer si no crides "¡Viva España!"? Quina democràcia hi ha quan turbes d’extrema dreta campen pels carres del nostre país atonyinant tota la gent que no brama en defensa de la sagrada unitat d’Espanya?
De determinats partits, vinculats històricament a una més que rància tradició democràtica, potser no em podem esperar res. Però em pregunto, novament amb tristesa, com és que la direcció del PSC esperona repetidament la participació en actes on es produeixen agressions violentes? Com és que la direcció del PSC calla i empara amb el seu silenci i/o connivència la violència? Com és que després no exigeixen la immediata detenció dels violents o no ho denuncien davant la justícia? No se’n senten responsables? Els és igual? Em pregunto, per exemple, com pot ser que hi hagi ministres del PSOE que se’n riguin o ho aplaudeixin? Però a quina mena de gent ha confiat o va confiar responsabilitats el PSOE? Què en queda del PSC que defensava la llibertat dels pobles? Què en queda del PSC que també va ajudar a forjar l’escola catalana o aixecar barris i dignificar vides? On és? I certament he vist expressions digníssimes de membres del PSC davant el 155 i la violència, llàstima que la seva direcció els ignori. Com he vist la digníssima actitud de tants i tants cercles de Podem a Catalunya davant el 155, l’1O i la ingerència de Podem; o l’actitud exemplar d’Albano Dante Fachin, tot el meu agraïment i estima.
Hi ha de tot, arreu. I sé que de bona gent en podem trobar en tots els àmbits i partits, amb independència del que pensin. Però les bones persones haurien de compartir valors fonamentals com el respecte als drets fonamentals. I, el primer de tots, el respecte a la vida i a la integritat física. En això almenys hauríem d’estar d’acord. O no? Com ens podem entendre en defecte? Quina mena de societat vol construir la direcció del PSC i el PSOE si empara la violència contra les persones, potser contra els seus mateixos veïns d’escala o amics, si donen cobertura política a la violència? A quina mena de convivència aspiren?
Per això pregunto a la direcció del PSC, més enllà de la legítima discrepància política, obviant qualsevol altre consideració, si almenys en això ens podrem entendre. Si us plau, ni un sol apallissat més als nostres carrers. No permeteu que s’exerceixi la violència en nom d’allò que legítimament voleu defensar. Penseu que un dia, aquests mateixos que avui es manifesten al vostre costat i que apallissen gent, amb total impunitat, potser no en tindran prou amb apallissar aquells que volen votar per decidir, potser algun dia també decidiran que cal apallissar –sigui pel motiu que sigui- als que com la direcció del PSC, no volen que els catalans decidim.
Finalment, al poble de Catalunya, que som tots, us demano que mantingueu com a valor el respecte als drets fonamentals, a la convivència i l’expressió pacífica de les vostres idees, siguin les que siguin, com heu fet tants i tants cops, com heu fet de manera exemplar els darrers anys. De fet, ja hem demostrat que a Catalunya es pot manifestar un milió de persones festivament i sense que es trenqui ni una sola paperera. Que tothom en prengui exemple, si us plau.
De la mateixa manera que cal respectar expressions d’altre signe, fins i tot les que celebren l’empresonament del Govern electe de Catalunya, per dur o injust que pugui ser o ens pugui semblar. En tot cas, soc dels que sempre he cregut que hi ha bona gent de tot signe i condició a tot arreu. I que és important, encara que sembli naïf, apreciar les bones persones, que no ho són pel que pensen sinó per com es comporten i governen les seves vides. Entre d’altres coses, com diu el bon amic Joan Ignasi Elena, perquè som i hem de seguir sent un sol poble, amb independència dels nostres sentiments.
Avui però estem vivint episodis sostinguts de violència al carrer. No només als carrers de Catalunya, també a Espanya. I no em refereixo a les escenes viscudes als col·legis de Catalunya l’1 d’octubre, quan Millo, delegat del govern espanyol a Catalunya, va ordenar a la Policia Nacional i la guàrdia civil que atonyinessin la gent que volia votar, bones persones que només volien votar. Res més. Només volien votar i expressar la seva opinió. Els van pegar, sense contemplacions, més d’un miler de ferits. I, aleshores, vam veure com dirigents de partits polítics, ministres del govern espanyol, i periodistes ho banalitzaven, se’n reien o ho negaven, com el ministre Dastis davant l’astorament d’un periodista de la BBC. Banalitzar la violència física contra les persones o emparar-la és la llicència que demanen els descerebrats i el brou de cultiu de la impunitat.
Ahir, a Mataró, una parella de joves va ser agredida per un grup de persones abillades amb banderes espanyoles. Els joves no van voler cridar "¡Viva España!" com els exigia una reduïda turba i aquest va ser el pretext per apallissar-los. Com ja han passat en desenes d’ocasions darrerament, aquestes agressions físiques gaudeixen d’absoluta impunitat, la violència en nom del "¡Viva España!" no és violència sembla ser. Si t’apallissa un grup d’extrema dreta en nom de la defensa de la unitat d’Espanya no passa res. Res de res. Bé, potser a algun encara el condecoraran o fins i tot el convidaran a copes, vist com va tot.
I això avui està passant. I està passant perquè gaudeix de cobertura, complicitat i total impunitat. Quina democràcia hi ha quan et poden pegar pel carrer si no crides "¡Viva España!"? Quina democràcia hi ha quan turbes d’extrema dreta campen pels carres del nostre país atonyinant tota la gent que no brama en defensa de la sagrada unitat d’Espanya?
De determinats partits, vinculats històricament a una més que rància tradició democràtica, potser no em podem esperar res. Però em pregunto, novament amb tristesa, com és que la direcció del PSC esperona repetidament la participació en actes on es produeixen agressions violentes? Com és que la direcció del PSC calla i empara amb el seu silenci i/o connivència la violència? Com és que després no exigeixen la immediata detenció dels violents o no ho denuncien davant la justícia? No se’n senten responsables? Els és igual? Em pregunto, per exemple, com pot ser que hi hagi ministres del PSOE que se’n riguin o ho aplaudeixin? Però a quina mena de gent ha confiat o va confiar responsabilitats el PSOE? Què en queda del PSC que defensava la llibertat dels pobles? Què en queda del PSC que també va ajudar a forjar l’escola catalana o aixecar barris i dignificar vides? On és? I certament he vist expressions digníssimes de membres del PSC davant el 155 i la violència, llàstima que la seva direcció els ignori. Com he vist la digníssima actitud de tants i tants cercles de Podem a Catalunya davant el 155, l’1O i la ingerència de Podem; o l’actitud exemplar d’Albano Dante Fachin, tot el meu agraïment i estima.
Hi ha de tot, arreu. I sé que de bona gent en podem trobar en tots els àmbits i partits, amb independència del que pensin. Però les bones persones haurien de compartir valors fonamentals com el respecte als drets fonamentals. I, el primer de tots, el respecte a la vida i a la integritat física. En això almenys hauríem d’estar d’acord. O no? Com ens podem entendre en defecte? Quina mena de societat vol construir la direcció del PSC i el PSOE si empara la violència contra les persones, potser contra els seus mateixos veïns d’escala o amics, si donen cobertura política a la violència? A quina mena de convivència aspiren?
Per això pregunto a la direcció del PSC, més enllà de la legítima discrepància política, obviant qualsevol altre consideració, si almenys en això ens podrem entendre. Si us plau, ni un sol apallissat més als nostres carrers. No permeteu que s’exerceixi la violència en nom d’allò que legítimament voleu defensar. Penseu que un dia, aquests mateixos que avui es manifesten al vostre costat i que apallissen gent, amb total impunitat, potser no en tindran prou amb apallissar aquells que volen votar per decidir, potser algun dia també decidiran que cal apallissar –sigui pel motiu que sigui- als que com la direcció del PSC, no volen que els catalans decidim.
Finalment, al poble de Catalunya, que som tots, us demano que mantingueu com a valor el respecte als drets fonamentals, a la convivència i l’expressió pacífica de les vostres idees, siguin les que siguin, com heu fet tants i tants cops, com heu fet de manera exemplar els darrers anys. De fet, ja hem demostrat que a Catalunya es pot manifestar un milió de persones festivament i sense que es trenqui ni una sola paperera. Que tothom en prengui exemple, si us plau.