El dia 14-F serà un dia electoral difícil per diverses raons. A les dificultats provocades per la pandèmia s'hi suma una campanya electoral anormal, sense mítings presencials, amb debats a nou que no donen gaire espai per a ampliar arguments, intervinguda per la JEC amb mesures absurdes i amb un horitzó molt indecís sobre el que pot passar. Però sobretot ens deixarà un panorama difícil de gestionar si les enquestes que vaticinen un empat a tres es confirmen.
Un govern del PSC amb el suport dels partits espanyolistes representaria una situació inèdita a Catalunya. L'espanyolisme mai no ha governat la Generalitat, però podem estar segurs que si ho fa, la institució en quedarà tocada, perquè l’objectiu manifest d’aquest sector polític és desmuntar l’autogovern català en favor d’un procés de recentralització a Madrid i tancar o minvar els recursos cap a tot allò que ha comportat el redreçament nacional de Catalunya: des de TV3 fins al català a l’escola.
Tampoc no en podem esperar unes polítiques socials de primer nivell, atès que sense un bon finançament i amb les sentències dels tribunals en contra de les mesures socials adoptades al Parlament de Catalunya és evident que no es pot plantejar gaire més del que ja s’està fent. Pot oferir el PSC un govern amb una voluntat d’avançar en algun sentit cap a una Catalunya més acomodada a Espanya? Ara mateix, amb la negativa constant a la celebració d’un referèndum acordat, que ells mateixos havien defensat quan no eren al govern de Madrid, sembla que no està en els seus plans.
El seu pla de govern és un pla per defensar els interessos d’Espanya a Catalunya. Un govern presidit per JxCat és, com afirmen els seus mateixos caps de cartell, un govern que estarà orientat a tirar endavant la voluntat "del mandat de l’1 d’octubre". De fet, és la mateixa idea amb què el President Torra va exercir el seu càrrec. És a dir, coneixem la fórmula i en coneixem el resultat. La pregunta que cal fer a Junts és quina estratègia plantejarà per negociar amb els socis de govern l’endemà de les eleccions per a construir un camí cap a la independència.
En política, quan un partit no té majoria absoluta per governar té dues opcions: negociar amb altres formacions per configurar un programa de govern comú (és el que ha fet el primer govern de coalició d’Espanya després de molts estira i arronsa), o bé articular un relat basat en la coherència de les idees evitant entrar en un govern de coalició (és el que fa la CUP). La paradoxa de JxCat és que fa l’efecte que vulgui fer les dues coses alhora. De fet és el que ha estat fent en aquesta legislatura, amb conseqüències gents positives per a la solidesa institucional de la Generalitat.
ERC proposa una estratègia per obrir un camí integrador cap a la independència, la qual cosa implica rebaixar plantejaments respecte de la lectura irreductible de l'1 d'octubre del 2017. És una estratègia amb equilibris de vegades complexos i difícils d’explicar per als catalans que senten que ja en tenen prou, d’esperar que Madrid faci algun gest. Però ens equivocaríem si penséssim que l’estratègia d’ERC depèn només de la resposta de Madrid.
En realitat, l’estratègia que plantegen els republicans, més enllà de la capacitat de condicionar conjunturalment les decisions del govern de Madrid, depèn sobretot de la capacitat per trobar una estratègia conjunta entre els partits independentistes per garantir que l’Estat espanyol reconegui el conflicte. En aquesta legislatura no s'ha aconseguit una taula de diàleg creïble i acceptada com a via legítima per al moviment independentista.
Tampoc no s'ha aconseguit construir un govern de coalició per governar la Generalitat en què es pactés un programa comú. Cadascú ha fet el que ha cregut des de les conselleries que governava. Crec que amb bons resultats, malgrat les dificultats de gestionar una crisi com la que patim, però amb una imatge malmesa per les contínues crítiques des del mateix govern. Seria molt perjudicial per al país que això és repetís.
Per tant, la pròxima legislatura necessita complir dos requisits imprescindibles perquè la gent d’aquest país tingui pugui creure que avançarem cap a una situació millor que la que tenim avui. En primer lloc, un nou govern de coalició després del 14F ha de treballar des d’un programa compartit, per tant negociat i acordat. Un programa que es basi en l’esperit de col·laboració, en l’empatia, i especialment en la voluntat de treballar des de l’entesa. Crec que no som conscients que tenim al davant una legislatura que haurà d’afrontar reptes majúsculs: la pandèmia i la sortida de la pandèmia, la creixent implantació del feixisme i la intolerància al nostre país, la creixent desigualtat i la manca d’oportunitats dels joves, així com la necessitat d’articular un conjunt de propostes per aprofitar la major inversió econòmica que la Unió Europea ha plantejat en la seva existència a través dels fons Next Generation i que estan adreçats a transformar l’economia i les polítiques de sostenibilitat del futur.
En segon lloc, una estratègia per portar el mandat de l’1 d’octubre a la taula de negociació. Crec que hi ha treballat més per aquesta tasca fins ara ha sigut ERC, però sense la suma de Junts i la CUP, serà difícil que la seva estratègia arribi a bon port. Cal entendre, en aquest sentit, que una negociació amb l’Estat espanyol és cabdal, no pas perquè pensi que ens poden donar un referèndum acordat a curt termini, sinó perquè ara mateix l’únic que es pot aconseguir del govern de Madrid és que reconegui el conflicte i l’existència dels presos polítics. Però això sol seria una gran victòria de l’independentisme català, que el legitimaria com a actor polític també en l'esfera internacional, i obriria un nou cicle en el qual caldrà, de nou, sumar forces i mobilitzar voluntats per defensar la llibertat per decidir el nostre futur com a poble.
Un govern del PSC amb el suport dels partits espanyolistes representaria una situació inèdita a Catalunya. L'espanyolisme mai no ha governat la Generalitat, però podem estar segurs que si ho fa, la institució en quedarà tocada, perquè l’objectiu manifest d’aquest sector polític és desmuntar l’autogovern català en favor d’un procés de recentralització a Madrid i tancar o minvar els recursos cap a tot allò que ha comportat el redreçament nacional de Catalunya: des de TV3 fins al català a l’escola.
Tampoc no en podem esperar unes polítiques socials de primer nivell, atès que sense un bon finançament i amb les sentències dels tribunals en contra de les mesures socials adoptades al Parlament de Catalunya és evident que no es pot plantejar gaire més del que ja s’està fent. Pot oferir el PSC un govern amb una voluntat d’avançar en algun sentit cap a una Catalunya més acomodada a Espanya? Ara mateix, amb la negativa constant a la celebració d’un referèndum acordat, que ells mateixos havien defensat quan no eren al govern de Madrid, sembla que no està en els seus plans.
El seu pla de govern és un pla per defensar els interessos d’Espanya a Catalunya. Un govern presidit per JxCat és, com afirmen els seus mateixos caps de cartell, un govern que estarà orientat a tirar endavant la voluntat "del mandat de l’1 d’octubre". De fet, és la mateixa idea amb què el President Torra va exercir el seu càrrec. És a dir, coneixem la fórmula i en coneixem el resultat. La pregunta que cal fer a Junts és quina estratègia plantejarà per negociar amb els socis de govern l’endemà de les eleccions per a construir un camí cap a la independència.
En política, quan un partit no té majoria absoluta per governar té dues opcions: negociar amb altres formacions per configurar un programa de govern comú (és el que ha fet el primer govern de coalició d’Espanya després de molts estira i arronsa), o bé articular un relat basat en la coherència de les idees evitant entrar en un govern de coalició (és el que fa la CUP). La paradoxa de JxCat és que fa l’efecte que vulgui fer les dues coses alhora. De fet és el que ha estat fent en aquesta legislatura, amb conseqüències gents positives per a la solidesa institucional de la Generalitat.
ERC proposa una estratègia per obrir un camí integrador cap a la independència, la qual cosa implica rebaixar plantejaments respecte de la lectura irreductible de l'1 d'octubre del 2017. És una estratègia amb equilibris de vegades complexos i difícils d’explicar per als catalans que senten que ja en tenen prou, d’esperar que Madrid faci algun gest. Però ens equivocaríem si penséssim que l’estratègia d’ERC depèn només de la resposta de Madrid.
En realitat, l’estratègia que plantegen els republicans, més enllà de la capacitat de condicionar conjunturalment les decisions del govern de Madrid, depèn sobretot de la capacitat per trobar una estratègia conjunta entre els partits independentistes per garantir que l’Estat espanyol reconegui el conflicte. En aquesta legislatura no s'ha aconseguit una taula de diàleg creïble i acceptada com a via legítima per al moviment independentista.
Tampoc no s'ha aconseguit construir un govern de coalició per governar la Generalitat en què es pactés un programa comú. Cadascú ha fet el que ha cregut des de les conselleries que governava. Crec que amb bons resultats, malgrat les dificultats de gestionar una crisi com la que patim, però amb una imatge malmesa per les contínues crítiques des del mateix govern. Seria molt perjudicial per al país que això és repetís.
Per tant, la pròxima legislatura necessita complir dos requisits imprescindibles perquè la gent d’aquest país tingui pugui creure que avançarem cap a una situació millor que la que tenim avui. En primer lloc, un nou govern de coalició després del 14F ha de treballar des d’un programa compartit, per tant negociat i acordat. Un programa que es basi en l’esperit de col·laboració, en l’empatia, i especialment en la voluntat de treballar des de l’entesa. Crec que no som conscients que tenim al davant una legislatura que haurà d’afrontar reptes majúsculs: la pandèmia i la sortida de la pandèmia, la creixent implantació del feixisme i la intolerància al nostre país, la creixent desigualtat i la manca d’oportunitats dels joves, així com la necessitat d’articular un conjunt de propostes per aprofitar la major inversió econòmica que la Unió Europea ha plantejat en la seva existència a través dels fons Next Generation i que estan adreçats a transformar l’economia i les polítiques de sostenibilitat del futur.
En segon lloc, una estratègia per portar el mandat de l’1 d’octubre a la taula de negociació. Crec que hi ha treballat més per aquesta tasca fins ara ha sigut ERC, però sense la suma de Junts i la CUP, serà difícil que la seva estratègia arribi a bon port. Cal entendre, en aquest sentit, que una negociació amb l’Estat espanyol és cabdal, no pas perquè pensi que ens poden donar un referèndum acordat a curt termini, sinó perquè ara mateix l’únic que es pot aconseguir del govern de Madrid és que reconegui el conflicte i l’existència dels presos polítics. Però això sol seria una gran victòria de l’independentisme català, que el legitimaria com a actor polític també en l'esfera internacional, i obriria un nou cicle en el qual caldrà, de nou, sumar forces i mobilitzar voluntats per defensar la llibertat per decidir el nostre futur com a poble.