Acaba de sortir publicat el llibre escrit per l’historiador Manuel Lladonosa i la sociòloga Mariona Lladonosa, fruit de la Beca Congrés que va convocar el 2018 la Fundació Congrés de Cultura Catalana, de la qual n’era aleshores la directora. La beca no s’ha pogut convocar més edicions per manca de recursos, però és absolutament necessari que es fomenti la recerca sobre la societat civil i el seu paper en la construcció nacional.
És interessant constatar que no hi ha en cap universitat dels Països Catalans un grup de recerca que s’ocupi específicament d’això que anomenem tantes vegades com un punt fort del nostre país: la societat civil. Hi ha grups de recerca sobre participació, sobre moviments socials, etc. I hi ha estudis històrics sobre algunes entitats de referència. Però cap que s’ocupi del concepte de “societat civil”, com hi ha, per exemple, a la London School of Economics.
Feia falta una recerca ben feta i completa sobre el Congrés de Cultura Catalana. Els Lladonosa hi has treballat prop de dos anys, recollint tanta documentació com han pogut i elaborant un treball de fons i ben articulat sobre el Congrés, que recull tant el relat de la dimensió polièdrica que va tenir aquest esdeveniment com una proposta d’anàlisi que ens ajudi a comprendre el paper que va tenir el Congrés en el seu context. Aquesta combinació converteix el llibre que n’ha sortit, editat per Enciclopèdia Catalana amb el títol d'Una cultura per al poble, en un llibre de referència.
De la presentació que es va fer del llibre a la Fundació Tàpies, hi ha una idea molt important que va remarcar la Mariona Lladonosa: el Congrés va concentrar les avantguardes socials i culturals del moment: des de l’ecologisme fins als nous artistes i escriptors joves que començaven a despuntar i que s’adscrivien clarament a l’esquerra política (algun dia caldrà treballar sobre la cartellística del Congrés, que és abundant i rica). El Congrés, deia Mariona Lladonosa, va ser una obertura cap a nous marcs socials per entendre la identitat: la noció de poble (com a força cohesionadora), la vocació popular de la cultura, la idea de Països Catalans (el darrer moment en què aquesta idea es va reivindicar amb força), el paper del territori, incloses les comarques més allunyades i les seves reivindicacions, la normalització lingüística i la capacitat de plantejar-la com una aposta institucional en tots els àmbits (la qual cosa no que era pas evident a la fi del Franquisme). Jo hi afegiria la idea d’una sanitat universal, desplegada territorialment.
El Congrés va ser un laboratori d’idees que va tenir concreció en una proposta política democràtica i amb mirada institucional. Va ser un fet refundacional portat per persones joves que prenien com a referents la República i el llegat de la Mancomunitat, per exemple, en l’ordenació territorial proposada per Pau Vila. Com deia Manuel Lladonosa a la presentació del llibre, el llegat de la República i de la Mancomunitat representaven, de fet, propostes rupturistes respecte de la dictadura franquista. Per això la connexió va ser possible i desitjada.
Un cop vista la potència i el resultat exitós que va tenir el Congrés, sempre hi ha qui pregunta perquè no es fa un nou Congrés avui. Crec que la resposta la pot tenir l’entitat que sigui capaç d’organitzar-lo. Si fos el cas, caldria plantejar-se quines són avui les avantguardes socials i culturals d’aquest moment; entre la globalització econòmica, social i cultural i la necessitat d’articular respostes locals sòlides per assegurar la sostenibilitat dels ecosistemes, de la societat i de les identitats culturals amenaçades.
Sovint, els catalans convertim la voluntat d’emular els fets històrics en una mena de rituals litúrgics. I no voldria que el Congrés es convertís en això. Ara el Congrés de Cultura Catalana és història, una part de la nostra història que mereix ser investigat i divulgat perquè va marcar el futur del nostre país d’una manera determinant. Però avui, si s’impulsés una iniciativa semblant, caldria que tingués un altre nom, que prengués uns altres reptes i que impliqués uns altres tipus d’actors, tal com vam plantejar fa alguns anys en un projecte que es deia “Una cultura al món” i que no vam poder tirar endavant. Potser en tindríem prou amb una part dels recursos destinats als Jocs d’hivern...
És interessant constatar que no hi ha en cap universitat dels Països Catalans un grup de recerca que s’ocupi específicament d’això que anomenem tantes vegades com un punt fort del nostre país: la societat civil. Hi ha grups de recerca sobre participació, sobre moviments socials, etc. I hi ha estudis històrics sobre algunes entitats de referència. Però cap que s’ocupi del concepte de “societat civil”, com hi ha, per exemple, a la London School of Economics.
Feia falta una recerca ben feta i completa sobre el Congrés de Cultura Catalana. Els Lladonosa hi has treballat prop de dos anys, recollint tanta documentació com han pogut i elaborant un treball de fons i ben articulat sobre el Congrés, que recull tant el relat de la dimensió polièdrica que va tenir aquest esdeveniment com una proposta d’anàlisi que ens ajudi a comprendre el paper que va tenir el Congrés en el seu context. Aquesta combinació converteix el llibre que n’ha sortit, editat per Enciclopèdia Catalana amb el títol d'Una cultura per al poble, en un llibre de referència.
De la presentació que es va fer del llibre a la Fundació Tàpies, hi ha una idea molt important que va remarcar la Mariona Lladonosa: el Congrés va concentrar les avantguardes socials i culturals del moment: des de l’ecologisme fins als nous artistes i escriptors joves que començaven a despuntar i que s’adscrivien clarament a l’esquerra política (algun dia caldrà treballar sobre la cartellística del Congrés, que és abundant i rica). El Congrés, deia Mariona Lladonosa, va ser una obertura cap a nous marcs socials per entendre la identitat: la noció de poble (com a força cohesionadora), la vocació popular de la cultura, la idea de Països Catalans (el darrer moment en què aquesta idea es va reivindicar amb força), el paper del territori, incloses les comarques més allunyades i les seves reivindicacions, la normalització lingüística i la capacitat de plantejar-la com una aposta institucional en tots els àmbits (la qual cosa no que era pas evident a la fi del Franquisme). Jo hi afegiria la idea d’una sanitat universal, desplegada territorialment.
El Congrés va ser un laboratori d’idees que va tenir concreció en una proposta política democràtica i amb mirada institucional. Va ser un fet refundacional portat per persones joves que prenien com a referents la República i el llegat de la Mancomunitat, per exemple, en l’ordenació territorial proposada per Pau Vila. Com deia Manuel Lladonosa a la presentació del llibre, el llegat de la República i de la Mancomunitat representaven, de fet, propostes rupturistes respecte de la dictadura franquista. Per això la connexió va ser possible i desitjada.
Un cop vista la potència i el resultat exitós que va tenir el Congrés, sempre hi ha qui pregunta perquè no es fa un nou Congrés avui. Crec que la resposta la pot tenir l’entitat que sigui capaç d’organitzar-lo. Si fos el cas, caldria plantejar-se quines són avui les avantguardes socials i culturals d’aquest moment; entre la globalització econòmica, social i cultural i la necessitat d’articular respostes locals sòlides per assegurar la sostenibilitat dels ecosistemes, de la societat i de les identitats culturals amenaçades.
Sovint, els catalans convertim la voluntat d’emular els fets històrics en una mena de rituals litúrgics. I no voldria que el Congrés es convertís en això. Ara el Congrés de Cultura Catalana és història, una part de la nostra història que mereix ser investigat i divulgat perquè va marcar el futur del nostre país d’una manera determinant. Però avui, si s’impulsés una iniciativa semblant, caldria que tingués un altre nom, que prengués uns altres reptes i que impliqués uns altres tipus d’actors, tal com vam plantejar fa alguns anys en un projecte que es deia “Una cultura al món” i que no vam poder tirar endavant. Potser en tindríem prou amb una part dels recursos destinats als Jocs d’hivern...