Fa massa temps que estem vivint violències i hauríem d'estar tractant de les cures que necessitem. La cura és el contrari de la violència, la seva neutralització. La darrera pel·lícula de Ken Loach i Paul Laverty ens ho posa davant dels ulls, carregada de veritat i cruesa. Però no, Sorry, we missed you no va del procés independentista, del judici, de la sentència, dels aldarulls, de les càrregues policials, de les propostes per "acabar amb l'independentisme"...
És una història tant demolidora com necessària sobre la vida d'una família, una parella amb un fill adolescent i una filla a prop de ser-ho a Newcastle. Una família, com tantes, tocada per les crisis econòmiques que mai acaben. El pare comença a treballar com a repartidor d'una empresa que s'encarrega de fer els lliuraments del mercat creixent de la compra per internet. Una empresa sense treballadors, tu ets el teu propi cap i no una persona assalariada. Una empresa que no contracta, a la que t'hi sumes per la teva emprenedoria. Una empresa a la qual has d'oferir una persona que et substitueixi si no pots treballar un dia. Una empresa que reflecteix part del sistema econòmic i el mercat laboral on som.
Una empresa que et demana dedicació absoluta, però que no té cap responsabilitat cap a tu. Una empresa on la solidaritat és mínima. Una empresa sense sindicats que vetllin pels drets de les persones que hi treballin. Una empresa que no ha de donar explicacions a cap administració d'allò que fa. Empresa i administració no volen tenir cura de ningú.
És la uberització, nom que sorgeix de l'empresa Uber (transport de persones, menjar...), l'"economia gig", el món de les persones que treballen com a falses autònomes... Un model de societat on s'han trencat els lligams que obligaven a la responsabilitat i que a partir de la individualització dels processos dificulten la solidaritat.
La mare treballa des del matí fins a la nit cuidant persones amunt i avall de la ciutat, de casa en casa. Una feina tant sensible i delicada com ignorada, mal pagada i desatesa pels seus mateixos caps. La seva empresa no té cura d'ella. És una empresa que ofereix un servei a càrrec de l'administració, però des de la política tampoc hi ha gaire preocupació per la situació de les treballadores ni de les persones a qui cuida.
L'Abbey és una mare que aporta cura en tot allò que fa, a casa seva i a totes les cases on va. Les seves cures salven el món cada dia. Les cures són l'altra cara de la societat violenta. Unes cures que no trobem a l'empresa on treballa el seu marit o en aquella de la que ella forma part. Unes cures que tampoc trobem a la política i a l'administració, com Loach ja ens va ensenyar a la seva pel·lícula anterior ( Jo, Daniel Blake). Unes cures que fins i tot poden acabar desapareixent de les relacions familiars. La precarització, l'explotació, l'autoexplotació, porten l'infern a casa, encara que ens estimem.
La violència triomfa, a l'empresa, a l'economia, a la societat, a casa... Necessitem que les cures guanyin les violències. Això val pel món laboral, per la vida familiar, per la política, per tots els conflictes que vivim... Sense cures no hi ha futur. Les cures no neguen els conflictes, són una manera de tractar-los que no ens hauria d'abandonar. Confrontem-nos si cal fer-ho, però tinguem present les nostres fragilitats i que les cures seran el fonament necessari de tot allò sòlid que vulguem construir.
És una història tant demolidora com necessària sobre la vida d'una família, una parella amb un fill adolescent i una filla a prop de ser-ho a Newcastle. Una família, com tantes, tocada per les crisis econòmiques que mai acaben. El pare comença a treballar com a repartidor d'una empresa que s'encarrega de fer els lliuraments del mercat creixent de la compra per internet. Una empresa sense treballadors, tu ets el teu propi cap i no una persona assalariada. Una empresa que no contracta, a la que t'hi sumes per la teva emprenedoria. Una empresa a la qual has d'oferir una persona que et substitueixi si no pots treballar un dia. Una empresa que reflecteix part del sistema econòmic i el mercat laboral on som.
Una empresa que et demana dedicació absoluta, però que no té cap responsabilitat cap a tu. Una empresa on la solidaritat és mínima. Una empresa sense sindicats que vetllin pels drets de les persones que hi treballin. Una empresa que no ha de donar explicacions a cap administració d'allò que fa. Empresa i administració no volen tenir cura de ningú.
És la uberització, nom que sorgeix de l'empresa Uber (transport de persones, menjar...), l'"economia gig", el món de les persones que treballen com a falses autònomes... Un model de societat on s'han trencat els lligams que obligaven a la responsabilitat i que a partir de la individualització dels processos dificulten la solidaritat.
La mare treballa des del matí fins a la nit cuidant persones amunt i avall de la ciutat, de casa en casa. Una feina tant sensible i delicada com ignorada, mal pagada i desatesa pels seus mateixos caps. La seva empresa no té cura d'ella. És una empresa que ofereix un servei a càrrec de l'administració, però des de la política tampoc hi ha gaire preocupació per la situació de les treballadores ni de les persones a qui cuida.
L'Abbey és una mare que aporta cura en tot allò que fa, a casa seva i a totes les cases on va. Les seves cures salven el món cada dia. Les cures són l'altra cara de la societat violenta. Unes cures que no trobem a l'empresa on treballa el seu marit o en aquella de la que ella forma part. Unes cures que tampoc trobem a la política i a l'administració, com Loach ja ens va ensenyar a la seva pel·lícula anterior ( Jo, Daniel Blake). Unes cures que fins i tot poden acabar desapareixent de les relacions familiars. La precarització, l'explotació, l'autoexplotació, porten l'infern a casa, encara que ens estimem.
La violència triomfa, a l'empresa, a l'economia, a la societat, a casa... Necessitem que les cures guanyin les violències. Això val pel món laboral, per la vida familiar, per la política, per tots els conflictes que vivim... Sense cures no hi ha futur. Les cures no neguen els conflictes, són una manera de tractar-los que no ens hauria d'abandonar. Confrontem-nos si cal fer-ho, però tinguem present les nostres fragilitats i que les cures seran el fonament necessari de tot allò sòlid que vulguem construir.