“La violència sexual no és un problema d’individus malalts aïllats. Està alimentada per les característiques dominants de la societat nord-americana. Juntament amb gairebé totes les societats, els Estats Units han nodrit durant molt de temps una cultura de privilegis masculins arrelats que defineixen les dones com a subordinades, en lloc de comptar igual que els homes.”. Martha C. Nussbaum no va escriure aquestes paraules pensant en Íñigo Errejón —són molt anteriors—, però ens haurien de servir per analitzar i tractar com caldria tot allò que està passant.
El moviment feminista ha aconseguit que pràctiques que fins fa no gaire formaven part d’allò que ni es qüestionava ni era delicte, ara tinguin com a resposta dimissions, processos judicials i condemnes. És un dels seus grans èxits dels darrers anys. Quan hi havia qui deia que el feminisme ja havia aconseguit la igualtat, que a Europa o a Amèrica del Nord, ja no hi havia res més a aconseguir, des del feminisme es va continuar treballant per mostrar que una cosa és allò que diem i una altra allò que fem. Una cosa és allò que pot dir la llei i una altra allò que vivim. La violència sexual, la violència masclista, és una evidència de la pervivència del patriarcat; tot i els canvis, els drets i les llibertats que la reivindicació feminista ha estat capaç d’aconseguir.
Fa uns anys no es podia utilitzar l’expressió “Patriarcat” sense que en determinats àmbits majoritaris de la nostra societat la resposta fos de negació d’aquest concepte. Com si féssim referència a una realitat extraterrestre. El “Patriarcat” era una paraula excessiva, provocadora, que no s’adequava a cap realitat existent. Les dones ja eren iguals als homes, ho deia la llei. El Patriarcat no existia. El moviment feminista també ha aconseguit canviar aquest fet, avui podem sentir a parlar amb més quotidianitat d’aquesta realitat. El Patriarcat ja existeix per a molta gent. Convé tenir molt present que mai com ara tantes persones, masculines també, es presenten com a feministes. Hi ha diferents maneres d’entendre i practicar el feminisme, però necessitem tenir ben present que sense la coherència entre dir i fer no hi ha canvi real efectiu.
Quan una idea comença a tenir bona acollida cada cop costa més que sigui negada o atacada. Això li ha passat a la reivindicació d’igualtat entre dones i homes. Qui no accepta les reivindicacions feministes ha tingut la necessitat de crear noves expressions per aconseguir desprestigiar, negar, criminalitzar, les reivindicacions feministes. Tant el concepte “feminazi” com el de “feminisme radical" són intents per criticar propostes i accions feministes assenyalant que s’està amb un suposat feminisme “bo”, però no amb un feminista “radical”, “autoritari”, “excessiu·. Fa poques dècades n’hi havia prou amb dir d’una dona que era feminista per tal que patís desprestigi, estigmatització, persecució, per part d’amplis sectors de la societat.
Martha C. Nussbaum explica com el Patriarcat tendeix a negar a les dones “els trets essencials de la humanitat plena i igualitària, tractant-les, en certa manera, com a béns de consum o objectes per a l’ús dels homes.”. Ho exposa i analitza a Baluards de supèrbia. Violència sexual, responsabilitat i reconciliació. (Arcàdia 2022), amb traducció de Míriam Cano. Nussbaum, des d’aquest curs, tindrà el trist honor de ser la primera pensadora que formarà part de l’assignatura Història de la Filosofia a les Proves d’Accés a la Universitat a Catalunya (PAU). Per primera vegada, d'ençà que hi ha la Selectivitat o les PAU, una dona formarà part del temari de Filosofia. I aquest canvi es pot veure com un èxit, però també té molt de fracàs que això no hagi arribat fins al curs 2024-25 i que quan passi no vingui acompanyat de la incorporació al temari de la perspectiva de gènere.
Una assignatura com aquesta hauria de servir per explicar, entre altres coses, com s’ha construït aquesta societat que durant tants segles, i encara avui, manté privilegis masculins que defineixen les dones com a subordinades. Hem d’explicar el patriarcat, també altres formes de dominació i violència. Hem d’explicar com s’han construït aquestes societats, quines idees i comportaments són els fonaments que l’aguanten. També hem d’ensenyar qui ha contribuït a fer visibles aquestes violències i a revertir-les. Qui, com i quan contribueix a crear llibertats i drets que ens permeten superar aquestes violències i les seves greus conseqüències.
Cada persona individualment té les seves responsabilitats en les violències que practica, tant per acció o per omissió. Però és imprescindible que entenguem el caràcter estructural d’aquestes violències: això ens obliga a actuar individualment i com a societat. I l’educació és una part fonamental del canvi a generar. A les aules, a totes les edats, sempre pensant en el que podem fer a cada edat, cal explicar i analitzar les violències que genera la nostra societat i treballar per evitar-les. També des dels mitjans, des de la política; no s’educa només des de les aules. Per poder-ho fer, a més dels casos individuals, cal tractar obertament el patriarcat, les seves múltiples implicacions i actuar per desactivar-lo.