La setmana passada teníem coneixement de la decisió del Tribunal Constitucional que avalava el nou impost de solidaritat de les grans fortunes, després que la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz-Ayuso, presentés un recurs d'inconstitucionalitat argumentant que el nou impost vulnerava les competències autonòmiques en matèria fiscal i els drets fonamentals dels contribuents. Aquesta decisió es feia pública un dia després que coneguéssim que les grans fortunes espanyoles han augmentat la seva riquesa en un 37% l’últim any.
Com calcula Forbes la riquesa? Només té en compte el patrimoni empresarial (accions, fons d’inversió, etc.), no el patrimoni personal (cases, joies, jets privats, diners en comptes corrents, etc.). Per tant, quan Forbes elabora la seva llista, es fixa en la riquesa financera que tenen les persones en un any concret, que pot variar els següents anys en funció de si canvien l'estructura de les seves inversions, el valor d’aquestes o d’ambdues. Per exemple, Amancio Ortega es col·locava un any més al capdavant del rànquing espanyol amb una riquesa empresarial de 81.800 milions d’euros. Això suposaria que, de mitjana, el 2022 va guanyar 224 milions d’euros al dia. Sense tenir en compte la resta d’actius patrimonials que no considera la revista a l’hora d’elaborar la llista i que també li poden generar ingressos.
Per la seva banda, l’impost temporal de solidaritat de les grans fortunes és un impost complementari a l’impost sobre el patrimoni, el qual grava el patrimoni net dels contribuents. Aquests impostos taxen les rentes generades pels béns gravats, que és diferent del valor del patrimoni. A més, el patrimoni net no inclou el patrimoni empresarial, que justament és el que mesura la llista de Forbes. De fet, existeix tota una sèrie d’estratègies anomenades enginyeria fiscal per a evitar l’impost sobre el patrimoni i, entre elles, una de les més conegudes és crear societats “fantasma” per tal de transformar patrimoni net en patrimoni empresarial i estalviar-se de pagar aquest impost per una sèrie d’actius. Un estudi elaborat per investigadors i investigadores de la Universitat de Barcelona amb dades del 2014 va mostrar que el frau fiscal a Catalunya per aquest impost se situava en un 44%, molt per damunt d’altres impostos com l’IVA o l’IRPF. Al capdavall, Espanya és un dels pocs països de l’OECD que manté aquest gravamen. Altres països l’han abandonat per la dificultat i el cost administratiu que suposa gravar una riquesa cada cop més esquiva. A la dificultat per mesurar la riquesa, s’hi suma que algunes comunitats autònomes han decidit bonificar aquest impost, incentivant un trasllat del patrimoni als règims fiscals d’aquestes comunitats. Un dels motius per a la creació del nou l’impost de solidaritat sobre les grans fortunes és gravar el patrimoni dels i de les contribuents que han traslladat la seva fortuna i corregir, per tant, un tracte desigual entre contribuents.
L’impost a les grans fortunes s’aplica a patrimonis superiors a 3 milions d’euros i, en certa manera, intenta ser una política de justícia social. De fet, els i les contribuents afectades per aquests impostos es troben a l’extrem més alt de la distribució de la riquesa i són una minoria. A Espanya, l'1% més ric concentra el 24% de la riquesa total del país mentre que el 50% més pobre en concentra menys del 7%. Segons dades del World Inequality Lab, la riquesa mitjana per càpita de l’1% més ric el 2022 va ser de 4,9 milions d’euros. El que preocupa els i les analistes és que aquesta desigualtat no para d’augmentar des de principis dels anys 2000. De fet, molts economistes consideren que aquesta distribució de la riquesa tan marcadament desigual és un fracàs de les polítiques públiques, especialment de les encaminades a redistribuir la riquesa. El més problemàtic és que no és possible acumular aquests nivells de patrimoni a través del treball únicament. Aquesta acumulació extrema depèn d’altres sistemes, com pràctiques laborals explotadores, neocolonialisme, processos extractius de recursos naturals i enginyeria fiscal que estan fora de l’abast de la majoria de gent. Per exemple, considerant l’ingrés mitjà espanyol de 20.500 €, és a dir, el més comú, hauríem de treballar durant 49 anys i estalviar cada cèntim d’aquests ingressos per arribar a acumular 1 milió d’euros. Si ho féssim durant 10.900 anys, acumularíem el que va guanyar Amancio Ortega en un dia l’any 2022. Qualsevol persona amb aquest sou i que viu pel seu compte sap que és quasi impossible estalviar aquesta quantitat. Aquests nivells d’acumulació de riquesa són immorals.
Acumular aquests nivells de riquesa està fora de les mans de la majoria de la població i és resultat de processos extractius. Ens hauríem de preguntar si l’impost a les grans fortunes vulnera els drets fonamentals dels i les contribuents, o potser són aquests milionaris qui vulneren altres drets per acumular la seva riquesa. Un impost sobre el patrimoni ben dissenyat i implementat pot contribuir a una major redistribució de la riquesa i manteniment de l’estat del benestar, encara que hauríem d’aspirar a un sistema econòmic en què no sigui possible dur a terme pràctiques extractives i explotadores per a arribar a aquests nivells d’acumulació de riquesa.
Com calcula Forbes la riquesa? Només té en compte el patrimoni empresarial (accions, fons d’inversió, etc.), no el patrimoni personal (cases, joies, jets privats, diners en comptes corrents, etc.). Per tant, quan Forbes elabora la seva llista, es fixa en la riquesa financera que tenen les persones en un any concret, que pot variar els següents anys en funció de si canvien l'estructura de les seves inversions, el valor d’aquestes o d’ambdues. Per exemple, Amancio Ortega es col·locava un any més al capdavant del rànquing espanyol amb una riquesa empresarial de 81.800 milions d’euros. Això suposaria que, de mitjana, el 2022 va guanyar 224 milions d’euros al dia. Sense tenir en compte la resta d’actius patrimonials que no considera la revista a l’hora d’elaborar la llista i que també li poden generar ingressos.
Per la seva banda, l’impost temporal de solidaritat de les grans fortunes és un impost complementari a l’impost sobre el patrimoni, el qual grava el patrimoni net dels contribuents. Aquests impostos taxen les rentes generades pels béns gravats, que és diferent del valor del patrimoni. A més, el patrimoni net no inclou el patrimoni empresarial, que justament és el que mesura la llista de Forbes. De fet, existeix tota una sèrie d’estratègies anomenades enginyeria fiscal per a evitar l’impost sobre el patrimoni i, entre elles, una de les més conegudes és crear societats “fantasma” per tal de transformar patrimoni net en patrimoni empresarial i estalviar-se de pagar aquest impost per una sèrie d’actius. Un estudi elaborat per investigadors i investigadores de la Universitat de Barcelona amb dades del 2014 va mostrar que el frau fiscal a Catalunya per aquest impost se situava en un 44%, molt per damunt d’altres impostos com l’IVA o l’IRPF. Al capdavall, Espanya és un dels pocs països de l’OECD que manté aquest gravamen. Altres països l’han abandonat per la dificultat i el cost administratiu que suposa gravar una riquesa cada cop més esquiva. A la dificultat per mesurar la riquesa, s’hi suma que algunes comunitats autònomes han decidit bonificar aquest impost, incentivant un trasllat del patrimoni als règims fiscals d’aquestes comunitats. Un dels motius per a la creació del nou l’impost de solidaritat sobre les grans fortunes és gravar el patrimoni dels i de les contribuents que han traslladat la seva fortuna i corregir, per tant, un tracte desigual entre contribuents.
L’impost a les grans fortunes s’aplica a patrimonis superiors a 3 milions d’euros i, en certa manera, intenta ser una política de justícia social. De fet, els i les contribuents afectades per aquests impostos es troben a l’extrem més alt de la distribució de la riquesa i són una minoria. A Espanya, l'1% més ric concentra el 24% de la riquesa total del país mentre que el 50% més pobre en concentra menys del 7%. Segons dades del World Inequality Lab, la riquesa mitjana per càpita de l’1% més ric el 2022 va ser de 4,9 milions d’euros. El que preocupa els i les analistes és que aquesta desigualtat no para d’augmentar des de principis dels anys 2000. De fet, molts economistes consideren que aquesta distribució de la riquesa tan marcadament desigual és un fracàs de les polítiques públiques, especialment de les encaminades a redistribuir la riquesa. El més problemàtic és que no és possible acumular aquests nivells de patrimoni a través del treball únicament. Aquesta acumulació extrema depèn d’altres sistemes, com pràctiques laborals explotadores, neocolonialisme, processos extractius de recursos naturals i enginyeria fiscal que estan fora de l’abast de la majoria de gent. Per exemple, considerant l’ingrés mitjà espanyol de 20.500 €, és a dir, el més comú, hauríem de treballar durant 49 anys i estalviar cada cèntim d’aquests ingressos per arribar a acumular 1 milió d’euros. Si ho féssim durant 10.900 anys, acumularíem el que va guanyar Amancio Ortega en un dia l’any 2022. Qualsevol persona amb aquest sou i que viu pel seu compte sap que és quasi impossible estalviar aquesta quantitat. Aquests nivells d’acumulació de riquesa són immorals.
Acumular aquests nivells de riquesa està fora de les mans de la majoria de la població i és resultat de processos extractius. Ens hauríem de preguntar si l’impost a les grans fortunes vulnera els drets fonamentals dels i les contribuents, o potser són aquests milionaris qui vulneren altres drets per acumular la seva riquesa. Un impost sobre el patrimoni ben dissenyat i implementat pot contribuir a una major redistribució de la riquesa i manteniment de l’estat del benestar, encara que hauríem d’aspirar a un sistema econòmic en què no sigui possible dur a terme pràctiques extractives i explotadores per a arribar a aquests nivells d’acumulació de riquesa.