Vivim temps en què la política ha quedat atrapada en la gestualitat. Si en determinats moments puntuals, els gestos polítics poden catalitzar tota una força ciutadana, quan això es converteix en un costum correm el risc de caure en l’esperpent. Les xarxes socials són un gran recurs comunicatiu, però el perill és que tendeixen a l’emocionalitat, al cop calent i a l’extensió d’informacions que funcionen com els rumors infundats que creen pànic entre la població en moments de commoció i d’incertesa. Crec que la situació que s’ha produït amb la proposició de llei sobre el català a l’escola és ben il·lustratiu d’això.
La proposició de llei ha sorgit d’un acord ampli entre els partits que sempre han defensat el català a l’escola, pretenia donar cobertura legal a un model d’ensenyament que no s’ha de basar en percentatges, com sembla que volen acabar imposant els jutges, saltant-se la LOMLOE i dictant sobre qüestions que no els competeixen, és a dir, el sistema pedagògic que ha de garantir el coneixement de les dues llengües oficials principals a Catalunya, el català i el castellà, al final de l’etapa d’educació obligatòria.
Des que en aquesta legislatura s’ha reconegut, tant des del Departament d’Educació com des de la Secretaria de Política Lingüística, que el català no té la presència que caldria a l’escola per assegurar aquest aprenentatge, han saltat totes les alarmes. Ara qualsevol dada d’una enquesta, encara que no ens expliqui una realitat nova (com va passar amb l’enquesta a la joventut de Barcelona) dispara una ansietat col·lectiva que, òbviament, és impossible d’aturar amb la immediatesa que sembla exigir qualsevol estat d’aquest tipus.
Les confusions estan servides. Tant les que es basen en la idea que el sistema d’immersió és quelcom que ha reculat, com les que sostenen la idea que cal “blindar” el català. Cap d’aquestes dues coses no assegurarà que l’ensenyament doni el resultat que desitgem, és a dir, un bon nivell de català en l’alumnat al final de la seva etapa obligatòria. I tampoc això no assegurarà el futur ús de la llengua al carrer. Calen mesures complementàries. Però sobretot cal tenir clar de què parlem.
La immersió és una metodologia implantada als anys vuitanta d’ensenyament del català quan és la segona llengua de l’alumnat. És diferent parlar d’immersió de parlar del català com a llengua vehicular. Una altra fal·làcia és pensar que abans el professorat utilitzava el català i que ara ens trobem davant d’una situació inèdita. Tots i totes sabem que mentre a l’educació primària la llengua vehicular és el català, a secundària cada professor/a escull la llengua amb què impartirà la seva assignatura. Això no és nou, és així des de sempre.
La realitat és, també, que tenim un alumnat amb llengües familiars molt diverses, que no són una curiositat o una nosa per a l’aprenentatge del català i del castellà, sinó que són una riquesa i un talent lingüístic que cal reconèixer com a part de l’aprenentatge que fa el nostre alumnat. En una societat multilingüe, que diu que vol educar en valors, la diversitat lingüística hauria de formar part del currículum escolar, no només per promoure les llengües més legitimades, sinó per despertar en l’alumnat l’interès per les llengües com a font de coneixement, començant per les llengües que parlen els alumnes de la mateixa aula. A les nostres escoles, el valor de la diversitat no es pot ensenyar com una entelèquia. Forma part de la nostra realitat. A la meva escola de primària a Banyoles pràcticament tothom parlava en català. Pretendre que aquesta sigui la realitat a la Catalunya del segle XXI és que una manca de realisme que difícilment pot ajudar a pensar la millor estratègia per reforçar el coneixement i l’ús del català.
Ara tot són urgències, però les estratègies educatives han de canviar, com també està canviant la nostra societat. No poden canviar, com és lògic, per proposició de llei. Les lleis han de servir per donar legitimitat a les polítiques, però no les poden substituir. El Departament d’Educació faria bé de fer un treball a fons amb el sector educatiu per debatre i plantejar metodologies d’ensenyament de les llengües avui i aquí. Sé que es fa i que es treballa a fons des de fa temps en aquesta direcció. Però és evident que cal un treball molt més a prop dels docents de primària i secundària, com també plantejar una nova manera de formar els futurs docents. No hi haurà canvi educatiu sense un canvi en la formació i selecció del personal docent del futur. Això requereix temps i una orientació consensuada cap a un objectiu comú. Amb honestedat i treball constant.
La proposició de llei ha sorgit d’un acord ampli entre els partits que sempre han defensat el català a l’escola, pretenia donar cobertura legal a un model d’ensenyament que no s’ha de basar en percentatges, com sembla que volen acabar imposant els jutges, saltant-se la LOMLOE i dictant sobre qüestions que no els competeixen, és a dir, el sistema pedagògic que ha de garantir el coneixement de les dues llengües oficials principals a Catalunya, el català i el castellà, al final de l’etapa d’educació obligatòria.
Des que en aquesta legislatura s’ha reconegut, tant des del Departament d’Educació com des de la Secretaria de Política Lingüística, que el català no té la presència que caldria a l’escola per assegurar aquest aprenentatge, han saltat totes les alarmes. Ara qualsevol dada d’una enquesta, encara que no ens expliqui una realitat nova (com va passar amb l’enquesta a la joventut de Barcelona) dispara una ansietat col·lectiva que, òbviament, és impossible d’aturar amb la immediatesa que sembla exigir qualsevol estat d’aquest tipus.
Les confusions estan servides. Tant les que es basen en la idea que el sistema d’immersió és quelcom que ha reculat, com les que sostenen la idea que cal “blindar” el català. Cap d’aquestes dues coses no assegurarà que l’ensenyament doni el resultat que desitgem, és a dir, un bon nivell de català en l’alumnat al final de la seva etapa obligatòria. I tampoc això no assegurarà el futur ús de la llengua al carrer. Calen mesures complementàries. Però sobretot cal tenir clar de què parlem.
La immersió és una metodologia implantada als anys vuitanta d’ensenyament del català quan és la segona llengua de l’alumnat. És diferent parlar d’immersió de parlar del català com a llengua vehicular. Una altra fal·làcia és pensar que abans el professorat utilitzava el català i que ara ens trobem davant d’una situació inèdita. Tots i totes sabem que mentre a l’educació primària la llengua vehicular és el català, a secundària cada professor/a escull la llengua amb què impartirà la seva assignatura. Això no és nou, és així des de sempre.
La realitat és, també, que tenim un alumnat amb llengües familiars molt diverses, que no són una curiositat o una nosa per a l’aprenentatge del català i del castellà, sinó que són una riquesa i un talent lingüístic que cal reconèixer com a part de l’aprenentatge que fa el nostre alumnat. En una societat multilingüe, que diu que vol educar en valors, la diversitat lingüística hauria de formar part del currículum escolar, no només per promoure les llengües més legitimades, sinó per despertar en l’alumnat l’interès per les llengües com a font de coneixement, començant per les llengües que parlen els alumnes de la mateixa aula. A les nostres escoles, el valor de la diversitat no es pot ensenyar com una entelèquia. Forma part de la nostra realitat. A la meva escola de primària a Banyoles pràcticament tothom parlava en català. Pretendre que aquesta sigui la realitat a la Catalunya del segle XXI és que una manca de realisme que difícilment pot ajudar a pensar la millor estratègia per reforçar el coneixement i l’ús del català.
Ara tot són urgències, però les estratègies educatives han de canviar, com també està canviant la nostra societat. No poden canviar, com és lògic, per proposició de llei. Les lleis han de servir per donar legitimitat a les polítiques, però no les poden substituir. El Departament d’Educació faria bé de fer un treball a fons amb el sector educatiu per debatre i plantejar metodologies d’ensenyament de les llengües avui i aquí. Sé que es fa i que es treballa a fons des de fa temps en aquesta direcció. Però és evident que cal un treball molt més a prop dels docents de primària i secundària, com també plantejar una nova manera de formar els futurs docents. No hi haurà canvi educatiu sense un canvi en la formació i selecció del personal docent del futur. Això requereix temps i una orientació consensuada cap a un objectiu comú. Amb honestedat i treball constant.