Una de les majors contribucions que Catalunya ha fet a la Història Universal fa tot just sis mesos que s'esdevingué, però hi ha gent que no se n'ha assabentat. Em refereixo a què per primera vegada en la història un poble, Catalunya, va derrotar democràticament, en un procés electoral, Espanya. Un poble, Catalunya, va assolir la sobirania, sense disparar un sol tret, i sense matar un sol servidor del rei espanyol o del dictador espanyol. Pregunteu a holandesos, a portuguesos, als gibraltarenys, a mexicans, a argentins, colombians... Pregunteu a cubans, a filipins, a marroquins... Pregunteu-los a tots ells si van derrotar els espanyols amb la paraula i el vot... I tots ells, sense excepció, us diran que no. I realment tots ells estan admirats de la gesta històrica que hem fet els catalans i les catalanes de derrotar democràticament, pacíficament, cívicament el supremacisme espanyol. És quelcom, repeteixo, inaudit. I tanmateix...

I tanmateix, a Catalunya, precisament a Catalunya, n'hi ha molts que no se n'han assabentat, o que no en són conscients, que actuen com si això no hagués passat, i no perquè no accepten que hagi passat, sinó perquè han viscut tota la seva vida sota la dominació espanyola, i ara no se'n saben avenir que això ha passat a la història i continuen actuant amb un automatisme de subordinació. Són gent que han dedicat tants esforços a lluitar contra el supremacisme espanyol, que la seva vida només ha pres sentit en la lluita contra aquest Leviatan, i un cop que aquest ha estat derrotat, i ara només emet moviments espasmòdics premortem, veuen que la seva raó de ser, d'actuar, d'estimar, d'odiar, ha desaparegut. I l'adaptació al nou escenari, lògicament, comprensiblement, els costa.

És l'estigma de l'esclava. De la persona que, malgrat haver triomfat, malgrat haver mort el llop, continua pensant i actuant com un esclau. I continua parlant de desobediència, quan no hi ha ningú a qui desobeir. Tot el contrari, el que cal fer, el que s'està fent és obeir la voluntat ferma, cívica, democràtica, serena, expressada pel poble català en les eleccions legislatives d'ara ha fet sis mesos, i de les quals es deriva la necessitat, la urgència, la immediatesa de la construcció d'un estat català. D'una República catalana lliure i independent, reforçada per haver donat una lliçó a tota la Humanitat de com els espanyols, també, poden ser derrotats de forma civilitzada i no bàrbara. Fins i tot, amb una certa elegància i classe. Com el Barça, en el futbol.

Les persones que no patim aquest estigma, que afortunadament no n'estem infectats, hem d'ajudar els nostres camarades a deslliurar-se'n. Els hem de fer veure que donar coces i guitzes a un cadàver pudent i putrefacte com és l'Espanya catalana, o la Catalunya del 39, o la tercera via, o la via federal cap enlloc, és un símptoma que s'ha de tractar, del qual requereix fins i tot medicació, i no diré quina, perquè no vull que se m'acusi de fer publicitat... Però que es pot guarir, es pot curar.

A Catalunya, a la Catalunya lliure, cal fer una revolució cultural. Encara tenim molta gent que té la cultura de l'esclau, malgrat que després d'haver-nos revoltat i derrotat l'amo espanyol, continuen en mode subaltern. Són els nostres espartaquistes, que encara funcionen en clau de martirologi, i no de guanyadors. En clau de reacció, i no d'acció. En clau de resposta, i no d'iniciativa. És necessari que passin pantalla i que s'actualitzin mentalment.

La sobirania ja la tenim. La Independència, de facto, també, però, de iure és a uns mesos vista. Pocs.