“A la primera volta de les presidencials el 48% dels agricultors, el 58% dels obrers, el 52% dels aturats, el 46% dels catòlics i una gran majoria de les ciutats petites van votar Marine Le Pen”, Anne-Sylvaine Chassany, corresponsal del Financial Times a Paris.
Passeges per qualsevol ciutat de França i la Liberté, egalité i fraternité et miren amb aire orwellià des de la façana de tot edifici públic. El mantra jacobí es repeteix en un exercici que si ahir era pura propaganda avui sona a auto-ajuda davant una realitat que desmenteix dia rere dia el discurs oficial.
Hi pensava perquè aquest dijous he estat a París per participar en una apassionant conversa sobre la idea d’Europa amb el Delegat de la Generalitat Martí Anglada i he pogut trobar-me amb Christophe Guilluy, un geògraf que ha escrit diversos llibres de referència sobre l’estat actual de França on retrata com ningú l’angoixa existencial que sobrevola avui l’hexàgon.
Angoixa d’origen doble. Angoixa de tots aquells territoris que sense poder polític ni fiscal (monopolitzats per París) no troben com connectar-se a la globalització i veuen amb desesper com la gent jove marxa i els locals comercials queden sense ús. Un diagnòstic que és compartit a escala local per tots els electes, però que s’oblida convenientment entre els quadres dirigents parisencs.
I angoixa cultural en la convivència diària amb els fills i nets de la immigració, que no se senten lligats a França (per motius històrics, socials, religiosos,...), amb qui molts francesos tenen la sensació de no compartir valors i amb qui sovint no comparteixen ni espai físic. Part del ressentiment existent que, com explica Guilluy a Fractures françaises, dona ales al Front Nacional està lligat al fet que moltes regions rurals desafavorides reben notablement menys inversions i atenció que les banlieues, malgrat tenir encara més problemes d’atur estructural. No és cap sorpresa que segons les enquestes el 75% dels francesos creguin que hi ha massa immigrants, una xifra que multiplica per 3 el vot al Front Nacional.
Guilluy em deia que la superioritat moral de l’esquerra bobo parisenca o els enarqués no ajuda a trobar solucions, al contrari, i veu la situació prop d’un punt de no retorn i esclat social si Macron no avança per retornar poder al territori i s’afronta la crisi cultural.
Mentrestant els soldats francesos patrullen pels carrers amb el mateix esperit i (in)efectivitat amb què París controla fins a l’últim detall de l’economia francesa. Un exemple me l’explicava en Martí Anglada: resulta que en la construcció del tramvia transfronterer de Basilea (entre Suïssa, Alemanya i França), mentre a Suïssa la decisió la prenia el cantó i a Alemanya el Länd, pel costat francès l’autonomia local és tan petita que la decisió va acabar a la taula de François Hollande. Com si el tramvia de Basilea fos un assumpte d’Estat!
Tornant a les eleccions, la incompetència de Marine Le Pen en el debat ha deixat clar que en els propers 5 anys Macron serà el gran rival de Macron. Només ell pot demostrar que té la força interior necessària per reformar França. L’exemple d’Hollande, devorat per la seva pròpia paràlisi i indecisió l’haurien d’esperonar.
Quan les reformes del mercat laboral per si soles segueixin sense fer remuntar la França perifèrica ni resoldre la crisi social, Macron haurà de triar entre fer populisme lleugerament euroescèptic com Renzi o desfer el tabú de la vertadera reforma que necessita França, que és la territorial. Qui sap si la ruïna que genera el centralisme de París pot acabar sent la guspira que reconciliï molts francesos amb la seva identitat regional, marginada per adaptar-se a la consigna republicana.
Macron haurà de fer un exercici de realisme impropi de la política francesa, però com ha fet quan ha criticat la colonització d’Algèria o el règim de Vichy, ha de saber que quan el dogma governa, la millor reforma que es pot fer és oblidar la consigna i mirar als ulls la realitat. Sense realisme ni reformes, l’any 2022 serà quasi inevitable la victòria del populisme, que utilitzarà com a emblema els mateixos lemes republicans buits i caducs que ningú s’haurà atrevit a qüestionar.
PD. Posant el focus a casa, Macron és molt preferible per a Catalunya. Gràcies en bona part al mercat únic europeu, França és el 3r soci comercial de Catalunya (s’hi exporta per valor de 10.000 M€ anuals) i hi compartim una frontera (avui oberta) que ens uneix amb la Catalunya Nord. Una Marine Le Pen proteccionista, antieuropea i que tanqués la frontera seria un desastre de conseqüències incalculables per al futur del nostre país. Macron no assegura simpatia cap al procés (tampoc la nega), però assegura que els intercanvis culturals i comercials franco-catalans seguiran enfortint-se els propers anys si així ho volem.
Passeges per qualsevol ciutat de França i la Liberté, egalité i fraternité et miren amb aire orwellià des de la façana de tot edifici públic. El mantra jacobí es repeteix en un exercici que si ahir era pura propaganda avui sona a auto-ajuda davant una realitat que desmenteix dia rere dia el discurs oficial.
Hi pensava perquè aquest dijous he estat a París per participar en una apassionant conversa sobre la idea d’Europa amb el Delegat de la Generalitat Martí Anglada i he pogut trobar-me amb Christophe Guilluy, un geògraf que ha escrit diversos llibres de referència sobre l’estat actual de França on retrata com ningú l’angoixa existencial que sobrevola avui l’hexàgon.
Angoixa d’origen doble. Angoixa de tots aquells territoris que sense poder polític ni fiscal (monopolitzats per París) no troben com connectar-se a la globalització i veuen amb desesper com la gent jove marxa i els locals comercials queden sense ús. Un diagnòstic que és compartit a escala local per tots els electes, però que s’oblida convenientment entre els quadres dirigents parisencs.
I angoixa cultural en la convivència diària amb els fills i nets de la immigració, que no se senten lligats a França (per motius històrics, socials, religiosos,...), amb qui molts francesos tenen la sensació de no compartir valors i amb qui sovint no comparteixen ni espai físic. Part del ressentiment existent que, com explica Guilluy a Fractures françaises, dona ales al Front Nacional està lligat al fet que moltes regions rurals desafavorides reben notablement menys inversions i atenció que les banlieues, malgrat tenir encara més problemes d’atur estructural. No és cap sorpresa que segons les enquestes el 75% dels francesos creguin que hi ha massa immigrants, una xifra que multiplica per 3 el vot al Front Nacional.
Guilluy em deia que la superioritat moral de l’esquerra bobo parisenca o els enarqués no ajuda a trobar solucions, al contrari, i veu la situació prop d’un punt de no retorn i esclat social si Macron no avança per retornar poder al territori i s’afronta la crisi cultural.
Mentrestant els soldats francesos patrullen pels carrers amb el mateix esperit i (in)efectivitat amb què París controla fins a l’últim detall de l’economia francesa. Un exemple me l’explicava en Martí Anglada: resulta que en la construcció del tramvia transfronterer de Basilea (entre Suïssa, Alemanya i França), mentre a Suïssa la decisió la prenia el cantó i a Alemanya el Länd, pel costat francès l’autonomia local és tan petita que la decisió va acabar a la taula de François Hollande. Com si el tramvia de Basilea fos un assumpte d’Estat!
Tornant a les eleccions, la incompetència de Marine Le Pen en el debat ha deixat clar que en els propers 5 anys Macron serà el gran rival de Macron. Només ell pot demostrar que té la força interior necessària per reformar França. L’exemple d’Hollande, devorat per la seva pròpia paràlisi i indecisió l’haurien d’esperonar.
Quan les reformes del mercat laboral per si soles segueixin sense fer remuntar la França perifèrica ni resoldre la crisi social, Macron haurà de triar entre fer populisme lleugerament euroescèptic com Renzi o desfer el tabú de la vertadera reforma que necessita França, que és la territorial. Qui sap si la ruïna que genera el centralisme de París pot acabar sent la guspira que reconciliï molts francesos amb la seva identitat regional, marginada per adaptar-se a la consigna republicana.
Macron haurà de fer un exercici de realisme impropi de la política francesa, però com ha fet quan ha criticat la colonització d’Algèria o el règim de Vichy, ha de saber que quan el dogma governa, la millor reforma que es pot fer és oblidar la consigna i mirar als ulls la realitat. Sense realisme ni reformes, l’any 2022 serà quasi inevitable la victòria del populisme, que utilitzarà com a emblema els mateixos lemes republicans buits i caducs que ningú s’haurà atrevit a qüestionar.
PD. Posant el focus a casa, Macron és molt preferible per a Catalunya. Gràcies en bona part al mercat únic europeu, França és el 3r soci comercial de Catalunya (s’hi exporta per valor de 10.000 M€ anuals) i hi compartim una frontera (avui oberta) que ens uneix amb la Catalunya Nord. Una Marine Le Pen proteccionista, antieuropea i que tanqués la frontera seria un desastre de conseqüències incalculables per al futur del nostre país. Macron no assegura simpatia cap al procés (tampoc la nega), però assegura que els intercanvis culturals i comercials franco-catalans seguiran enfortint-se els propers anys si així ho volem.