És freqüent esmentar, aquí i allà, el llibre L’art de la guerra, de Sun Tzu. Escrit fa més de dos mil anys, no només explica la metodologia que s’ha d’aplicar per guanyar les conteses bèl·liques en sentit estricte, sinó que és, sobretot, una eina dialèctica per a temps de pau. Una estratègia, aquesta és la paraula, per a la vida quotidiana. Per guanyar les batalles que els homes i els grups lliuren per la preeminència d’un ideal, d’una raó, d’un projecte... Emperò, enlloc d’aquest llibret, a cap de les seves màximes, trobarem res que parli del combat dels congèneres entre si. Bàsicament, perquè es tractaria d’una guerra absurda, perquè les tropes —llegiu, els ciutadans— es confondrien i, segons ensenyen Sun Tzu i l’experiència, la vacil·lació i la confusió dels exèrcits són la via idònia per a la penetració de l’enemic.
Ciutadans confusos i vacil·lants, vet aquí una de les conseqüències més evidents de l’enfrontament fratricida entre les diferents faccions de l’independentisme. Aquest enfrontament és, al cap i a la fi, la història del desengany, de la frustració i del desconcert. Se’n poden fer tantes lectures com es vulgui. Es poden atorgar i llevar raons a tort i a dret, ben cert. Però ningú —sigui dirigent o ciutadà de peu— que s’implicà, quan tots els braços eren requerits, en la defensa del dret a votar en referèndum el futur col·lectiu de Catalunya, podrà concloure que la causa de la independència hagi sortit reforçada d’aquesta lluita caïnita. Ben al contrari. La causa de la independència —al marge de circumstancials avantatges electorals que es puguin aprofitar— és avui, sens dubte, més feble. Ho és gràcies, en bona part, cal insistir-hi, a la divisió interna de l’independentisme, que ha afavorit la penetració de l’enemic i, al seu torn, la desmobilització, en silenci, dels ciutadans. Un silenci que parla a crits.
Tanmateix, clamar per la unitat, ni tan sols estratègica, de l’independentisme no deixa de ser, ara com ara, una quimera. El barranc que s’ha obert és tan profund, les ferides causades tan males de curar, que fa que aquest temps —el de les proclames en pro de la unitat— ja hagi passat. En definitiva, la lluita per l’hegemonia en el racó de l’empetitit poder autonòmic ha substituït la lluita per la independència, que ara es veu, només, en un horitzó desdibuixat. I aquí estam. De qualsevol manera, a totes les guerres, fins i tot les més cruentes, són possibles les treves. Val a dir que una treva no significa que els contendents renunciïn a imposar-se a l’enemic, no significa que renunciïn a guanyar, tan sols vol dir que, en ple conflicte, pacten un cessament "provisional" de les hostilitats. Les raons poden ser diverses, però les treves s’acorden perquè els contendents tenen interessos a acordar-les i creuen que els afavorirà.
Tot això —la guerra perdurable, la pau impossible, l’armistici possible— ve a tomb perquè el 9 de juny de l’any vinent se celebren eleccions al Parlament Europeu. Recordem que a les eleccions europees la circumscripció electoral és única —el conjunt d’Espanya—, i això permet als electors votar qualsevol de les candidatures que hi concorren. Per tant, només en aquesta ocasió —una vegada cada cinc anys!— un ciutadà de les Illes Balears pot votar una candidatura de matriu catalana/independentista, i aquesta avinentesa sembla que no l’hauria de menystenir el conjunt de l’independentisme. Però menys encara els qui creuen en la necessitat i conveniència de fomentar complicitats polítiques entre les dues realitats que viuen separades, a penes, per un estret braç de mar.
Si prenguéssim com a referència els resultats de les darreres eleccions europees (2019), potser arribaríem a conclusions valuoses. Les candidatures de Junts i ERC, encapçalades, respectivament, pel president Puigdemont i Oriol Junqueras, obtingueren a les Illes Balears 31.000 vots (un 7,5 % dels vots emesos). Es tracta d’un percentatge només baix en termes absoluts, però no pas en termes relatius si es consideren dos factors: per un costat, la desunió de l’independentisme, i, per l’altre, la manca absoluta de difusió, a les Illes, de cap de les dues candidatures. Carles Puigdemont era —i és— a l’exili, i Oriol Junqueras era a la presó, d’acord, però no es veié ni un trist cartell de propaganda electoral, ni un míting d’algun dels integrants de les candidatures, ni una falca a les emissores locals... De manera que els vots dels illencs foren vots prèviament decidits, compromesos per fidelitat a unes idees, vots de simpatia envers Catalunya i una causa política que, aleshores, era objecte d’una persecució immisericordiosa. En definitiva, foren uns vots que ningú no havia pas demanat.
Per cert, tindrien algun diputat europeu menys Junts o ERC si no haguessin comptat amb els vots illencs? Tindrien algun diputat més si a les Illes Balears haguessin fet una campanya electoral mínimament digna? Tindrien algun diputat més si haguessin anat col·ligats?
Es miri com es miri, una candidatura conjunta, "ocasional", de l’independentisme català a les eleccions europees de la primavera vinent no posaria en perill cap essència ideològica, ni suposaria renúncies, ni cap compromís de futur. Suposaria, en canvi, una mostra de la capacitat "momentània" d’entesa i l’enviament d’una poderosa notícia d’unitat a Europa, però també a Espanya, que, d’ençà d’anys, es frega les mans a cada nova exhibició de dissidència interna de l’independentisme. Per descomptat, el missatge arribaria a l’electorat, el qual s’encoratjaria amb l’anunci que l’avinença havia estat possible. Exigiria, la candidatura única, això sí, una treva, un armistici. Val a dir-ho, un pacte per mitjà del qual les parts en conflicte acordarien un cessament temporal de les hostilitats. Res, per tant, almenys durant aquest període limitat, d’agressions verbals directes o indirectes, de retrets sobre les incapacitats i capacitats negociadores dels uns i dels altres. Res d’atribuir-se més èxits que l’oponent i cap dels seus fracassos.
Per acabar, pot ser que calgui afegir encara una motivació més (gens menor): si els partits polítics independentistes creuen en la idea dels Països Catalans, les eleccions europees constitueixen cabalment una oportunitat única per fer camí.
Ciutadans confusos i vacil·lants, vet aquí una de les conseqüències més evidents de l’enfrontament fratricida entre les diferents faccions de l’independentisme. Aquest enfrontament és, al cap i a la fi, la història del desengany, de la frustració i del desconcert. Se’n poden fer tantes lectures com es vulgui. Es poden atorgar i llevar raons a tort i a dret, ben cert. Però ningú —sigui dirigent o ciutadà de peu— que s’implicà, quan tots els braços eren requerits, en la defensa del dret a votar en referèndum el futur col·lectiu de Catalunya, podrà concloure que la causa de la independència hagi sortit reforçada d’aquesta lluita caïnita. Ben al contrari. La causa de la independència —al marge de circumstancials avantatges electorals que es puguin aprofitar— és avui, sens dubte, més feble. Ho és gràcies, en bona part, cal insistir-hi, a la divisió interna de l’independentisme, que ha afavorit la penetració de l’enemic i, al seu torn, la desmobilització, en silenci, dels ciutadans. Un silenci que parla a crits.
Tanmateix, clamar per la unitat, ni tan sols estratègica, de l’independentisme no deixa de ser, ara com ara, una quimera. El barranc que s’ha obert és tan profund, les ferides causades tan males de curar, que fa que aquest temps —el de les proclames en pro de la unitat— ja hagi passat. En definitiva, la lluita per l’hegemonia en el racó de l’empetitit poder autonòmic ha substituït la lluita per la independència, que ara es veu, només, en un horitzó desdibuixat. I aquí estam. De qualsevol manera, a totes les guerres, fins i tot les més cruentes, són possibles les treves. Val a dir que una treva no significa que els contendents renunciïn a imposar-se a l’enemic, no significa que renunciïn a guanyar, tan sols vol dir que, en ple conflicte, pacten un cessament "provisional" de les hostilitats. Les raons poden ser diverses, però les treves s’acorden perquè els contendents tenen interessos a acordar-les i creuen que els afavorirà.
Tot això —la guerra perdurable, la pau impossible, l’armistici possible— ve a tomb perquè el 9 de juny de l’any vinent se celebren eleccions al Parlament Europeu. Recordem que a les eleccions europees la circumscripció electoral és única —el conjunt d’Espanya—, i això permet als electors votar qualsevol de les candidatures que hi concorren. Per tant, només en aquesta ocasió —una vegada cada cinc anys!— un ciutadà de les Illes Balears pot votar una candidatura de matriu catalana/independentista, i aquesta avinentesa sembla que no l’hauria de menystenir el conjunt de l’independentisme. Però menys encara els qui creuen en la necessitat i conveniència de fomentar complicitats polítiques entre les dues realitats que viuen separades, a penes, per un estret braç de mar.
Si prenguéssim com a referència els resultats de les darreres eleccions europees (2019), potser arribaríem a conclusions valuoses. Les candidatures de Junts i ERC, encapçalades, respectivament, pel president Puigdemont i Oriol Junqueras, obtingueren a les Illes Balears 31.000 vots (un 7,5 % dels vots emesos). Es tracta d’un percentatge només baix en termes absoluts, però no pas en termes relatius si es consideren dos factors: per un costat, la desunió de l’independentisme, i, per l’altre, la manca absoluta de difusió, a les Illes, de cap de les dues candidatures. Carles Puigdemont era —i és— a l’exili, i Oriol Junqueras era a la presó, d’acord, però no es veié ni un trist cartell de propaganda electoral, ni un míting d’algun dels integrants de les candidatures, ni una falca a les emissores locals... De manera que els vots dels illencs foren vots prèviament decidits, compromesos per fidelitat a unes idees, vots de simpatia envers Catalunya i una causa política que, aleshores, era objecte d’una persecució immisericordiosa. En definitiva, foren uns vots que ningú no havia pas demanat.
Per cert, tindrien algun diputat europeu menys Junts o ERC si no haguessin comptat amb els vots illencs? Tindrien algun diputat més si a les Illes Balears haguessin fet una campanya electoral mínimament digna? Tindrien algun diputat més si haguessin anat col·ligats?
Es miri com es miri, una candidatura conjunta, "ocasional", de l’independentisme català a les eleccions europees de la primavera vinent no posaria en perill cap essència ideològica, ni suposaria renúncies, ni cap compromís de futur. Suposaria, en canvi, una mostra de la capacitat "momentània" d’entesa i l’enviament d’una poderosa notícia d’unitat a Europa, però també a Espanya, que, d’ençà d’anys, es frega les mans a cada nova exhibició de dissidència interna de l’independentisme. Per descomptat, el missatge arribaria a l’electorat, el qual s’encoratjaria amb l’anunci que l’avinença havia estat possible. Exigiria, la candidatura única, això sí, una treva, un armistici. Val a dir-ho, un pacte per mitjà del qual les parts en conflicte acordarien un cessament temporal de les hostilitats. Res, per tant, almenys durant aquest període limitat, d’agressions verbals directes o indirectes, de retrets sobre les incapacitats i capacitats negociadores dels uns i dels altres. Res d’atribuir-se més èxits que l’oponent i cap dels seus fracassos.
Per acabar, pot ser que calgui afegir encara una motivació més (gens menor): si els partits polítics independentistes creuen en la idea dels Països Catalans, les eleccions europees constitueixen cabalment una oportunitat única per fer camí.