Mai serem tan joves ni estarem tan enamorats

Ens han venut, a una generació sencera, que havíem d’estudiar alguna cosa per no acabar sent uns loosers i ara resulta que els loosers hem estat nosaltres quan acceptem mediocritats al voltant, les aplaudim i venerem per continuar vius. Quan hem acceptat i normalitzat mals tractes a canvi de visibilitat. Quan hem confós amistats amb contactes, amors per dependència, desitjos per necessitats.

Ens han venut que tenir una vida era tenir una parella, formar una família, tenir un bon càrrec, quan si tens bon càrrec no tens temps per estar amb les criatures perdent somriures, plors i abraçades. I si no tens parella i tens criatures la vida també es converteix en un joc de malabars. O cries i cries o cries i pagues o tens algú que et criï gratis.

Un bon amic, o potser contacte, sempre diu que la vida és com una taula amb 4 potes: l’amor -i afegeixo autoamor-, amistats, família i realització professional. Segons explica, quan alguna d’aquestes potes cau la taula se’n va a la merda. Potser la vida és això. Però la felicitat és aprendre a viure amb la taula que t’ha tocat. A acceptar els antecedents per entendre les conductes. A aprendre de les situacions viscudes, també dels fracassos i dels errors, de viure el moment, perquè mai saps quan serà el darrer.

Ens han dit que ho hem de tenir tot, que voler és poder i no tot el que es vol es pot, i tampoc tot l’esforç té una recompensa. Em fascina que clar tenen tot plegat les generacions que pugen. La volatilitat i els moments efímers, la immediatesa, el fet de viure el moment i saber viure amb tot plegat, moltes vegades amb l’efecte secundari de la frustració. Mai serem tan joves ni estarem tan enamorats, piulava l’altre dia una amiga que encara és jove. Perquè amb el temps, amb la distància i amb l’aprenentatge t’adones que allò que ens van vendre no té ni cap ni peus.

Que ni l’amor dura per tota la vida, ni els cossos tenen data de caducitat. Que el desig es deconstrueix, ni té més èxit qui dirigeix. No és més ric qui té més poder i de vegades com més amunt més nefast com a persona. Que hem de viure la vida, reclamar els nostres drets, les coses s’acaben, els moments s’esgoten i n’hem de construir de nous. I no val tenir dues carreres i un màster, ja ningú et voldrà només per això.

De vegades et voldrà per com t’hagis embolicat, per com d’hàbil siguis venent fum… Però saps una cosa? La veritat sempre s’acaba sabent. Perquè ser persona és també tenir temps per revisar-se, per tenir vida, per respirar, per estimar-te, per estimar. Mai serem tan joves ni estarem tan enamorats. Però potser aquest instant d’avui, idealitzat en el demà, és només un desig futur, no una necessitat.