Opinió
La veu de Nació

El manual Mazón de supervivència

«L'actuació dels governants valencians del PP ha quedat delatada com una mostra d'incapacitat per mostrar la més mínima complicitat amb les víctimes»

Pep Martí
18 de novembre de 2024, 19:50
Actualitzat: 19:50h

El president valencià, Carlos Mazón, ha fet una petita remodelació del seu govern, cessant la consellera d'Indústria, Comerç i Turisme, Nuria Montes, i designant en el seu lloc l'empresària Marián Cano. Divendres, va nomenar la vicepresidenta Susana Camarero nova portaveu de l'executiu. Montes era la consellera que es va mostrar poc empàtica -per dir-ho amb suavitat- amb les famílies de les víctimes en indicar que no anessin a recollir els cadàvers dels seus parents, que ja els avisarien. Petites fugides cap endavant d'un president assetjat per una gestió pèssima de la dana i que encara a hores d'ara no ha assumit de manera crítica les seves responsabilitats.

La situació ha de ser seriosa si el mateix líder del PP, Alberto Núñez Feijóo, aquest dilluns, s'ha mostrat comprensiu amb els qui mostren "ràbia", tot reclamant que no es cometin més "equivocacions". En realitat, però, la gestió de la Generalitat valenciana en aquesta crisi ha estat un nyap darrere l'altre i sense admetre cap responsabilitat. En la seva intervenció davant les Corts, el president conservador es va protegir tant com va poder en el caràcter excepcional de la dana, mentre el seu partit ha llançat tota mena d'escombraries contra l'executiu espanyol. 

El manual Mazón de supervivència és un full de ruta cap al penya-segat que espera, molt més aviat que tard, el president valencià. Aquest cop, la desgràcia ha estat massa gran i el model PP de gestió de les crisis (la culpa sempre és d'algú que no són ells) no funcionarà. Ho demostra també la desmesura amb què des de Génova s'ha desfermat la campanya contra el govern espanyol, que deu tenir la seva part de responsabilitat en aquesta tragèdia, però que no és la primera. 

El PP ha aplicat la mateixa plantilla davant una catàstrofe que ha fet altres vegades: espolsar-le les culpes i guanyar temps. Així va passar amb el Yak-42 o el metro de València. En l'actual crisi, els estrategs -d'un nivell similar al dels responsables polítics d'emergències de l'executiu valencià- hi han afegit un intent de demolició d'una vicepresidenta i candidata a la Comissió Europea. 

Però en el cas de la dana, el temps jugarà en contra de Mazón i aquest es trobarà convertit en l'ase dels cops, i ben merescut, un fusible amb què molts compten al seu partit per intentar salvar els mobles més enllà d'ell. Però el manual Mazón deixarà ferida. L'actuació dels governants valencians del PP ha quedat delatada com una mostra d'incapacitat per mostrar la més petita complicitat amb les víctimes. La gestió de la dana ha demostrat que governar, per Mazón i els seus, potser tenia a veure amb la promoció turística o immobiliària, però no pas amb la gestió de les emergències o el funcionament dels serveis públics.

En aquestes setmanes, encara haurien pogut reaccionar mostrant, si no competència i enteniment, sí com a mínim proximitat amb les víctimes. La mirada de Carlos Mazón en les diferents compareixences, des de la seva primera aparició al costat de Feijóo fins al dia de Paiporta, delatava una determinada mentalitat. Era la imatge d'un dirigent superat, però no la d'un home afligit per la desgràcia del seu poble. Quan has crescut políticament al costat d'Eduardo Zaplana, la mirada et delata. En què pensava? En com sortir políticament viu del fangar, en el futur efímer que veia al davant. Els seus adversaris ho saben i per això pot ser que ni tan sols tinguin pressa per forçar la seva sortida d'escena, que ja s'entreveu entre el runam.

Arxivat a

Vaig néixer a Barcelona el 1964, però els meus pares eren de la Masó, a l'Alt Camp. Soc llicenciat en Filosofia i Lletres (Història Contemporània) per la UAB. Vaig treballar molts anys al setmanari El Triangle, on vaig escriure bastant sobre temes d'Església. Abans, havia treballat a l'Arxiu Central del Departament de Governació, on vaig aprendre algunes coses de la funció pública. M'interessa el poder en tots els seus vessants i intento ser útil a la redacció de Política de Nació auscultant la dreta espanyola.

He escrit una biografia d'Antonio Maura (Ediciones B), una de breu de Josep Tarradellas (Fundació Irla), una història del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona i un recull d'entrevistes fetes a Nació (Catalunya, cap on vas?). El darrer llibre ha estat Els que manen, amb Miquel Macià, sobre 50 nissagues catalanes amb poder. He participat en diverses associacions del teixit cívic i he estat membre de diverses juntes directives de l'Ateneu Barcelonès, on he perdut i guanyat eleccions. M'agrada conspirar.

El més llegit