Enmig de cert cansament i manca de full de ruta compartit dins de la majoria sobiranista, cal saludar el desgel produït els darrers mesos en les relacions entre Catalunya, el País Valencià i les Illes. Aquest dilluns, els presidents Pere Aragonès i Ximo Puig ho han corroborat en una nova trobada bilateral. Durant anys, les relacions van ser dolentes. Especialment sota el llarg règim de Zaplana-Camps al País Valencià, els governs també del PP a les Balears i l'etapa més intensa del procés a Catalunya.

Aquest dilluns, els presidents de Catalunya i el País Valencià, Pere Aragonès i Ximo Puig, han corroborat el bon moment de les relacions entre tots dos països. Un fet que s'ha d'estendre a les Illes. Aragonès i la seva homòloga illenca, Francina Armengol, van protagonitzar fa pocs dies una altra cimera. Sorprèn que sectors catalanistes que havien estat tan enlluernats amb el projecte dels Països Catalans observin amb indiferència l'aproximació entre els diversos territoris de parla catalana.      

El setembre passat, la Generalitat catalana i la valenciana van reprendre les seves relacions al més alt nivell després de quatre anys de congelació institucional. La cimera que es va fer aleshores a València va ser presentada per totes dues parts com un acte de normalització. Es va parlar també d'aliança pràctica i es va acordar un grup de treball conjunt sobre els Next Generation. Però uns mesos abans, el desembre del 2020, Aragonès -en aquell moment vicepresident- i Puig ja s'havien trobat, en aquest cas a Barcelona.   

Hi ha contradiccions entre la via valenciana i la via catalana. Si des de Catalunya es vol preservar el nivell constituent del conflicte amb l'Estat, ara a través de la taula de diàleg, al País Valencià es defuig tota sortida sobiranista i es reclama una reforma del finançament autonòmic. I els moviments astuts de Puig per forjar una "gran coalició" amb comunitats governades pel PP, com l'Andalusia de Moreno Bonilla i la Galícia de Núñez Feijóo, en favor d'un millor finançament, dificulten enteses de més llarg abast amb Catalunya.  

Però per damunt de les diferències puntuals, Catalunya comparteix amb valencians i illencs molt més que allò que els allunya. Aragonès, Puig i Armengol coincideixen en la defensa de la llengua pròpia, que no és poc en aquests moments, han llegit Fuster i l'entenen, i poden fer, si més no, una part del camí plegats. Els tres països que lideren són els més perjudicats per l'actual sistema de finançament. Hi ha complicitats entre els empresaris de tots els territoris, com es va fer evident el desembre del 2020 en la visita de Puig al Cercle d'Economia, on va parlar d'una "Espanya catalana". La catalanofòbia s'esquerda en sectors sensibles valencians, derrotada per la força de les coses, com són les infraestructures i el projecte del corredor, en què Puig demana lideratge descentralitzat.   

Aquest vespre, precisament, el president valencià ha estat present, junt amb l'aragonès Javier Lambán, en l'acte de celebració dels 250 anys de Foment del Treball, amb el presdient Aragonès i el rei Felip VI. Tot i que, protocol a banda, no cal fer-se gaires il·lusions sobre l'entusiasme pancatalanista del socialista Lambán, d'una sensibilitat diferent i més unitarista que la de Puig pel que fa al model territorial. Puig i Armengol encarnen el rostre més federalista del PSOE. Segurament, per afegir Lambán a un nova entesa catalano-aragonesa caldrà esperar. 

Dit això, la retrobada de catalans, valencians i balears és una de les bones notícies dels darrers anys. A més, no hi ha res que uneixi més uns potencials socis que tenir un adversari comú. En les diverses trobades entre els caps dels governs català i valencià s'ha fet evident el rebuig al dúmping fiscal madrileny. Una suma de forces en els territoris catalanoparlants no és una cosa irrellevant. Si els objectius a llarg termini bifurquen els camins entre Catalunya, el País Valencià i les Illes, mentre no siguem república, tenim més a guanyar que a perdre anant junts amb els que parlen la nostra llengua.