Ens van dir que el referèndum no es faria, i resulta que s’ha fet. I això ha passat malgrat la violència desbocada de l’Estat que no l’ha pogut aturar. I l’hem guanyat.
Des que tot això va començar amb les consultes populars per la independència de Catalunya, vam saber que tot plegat només depenia de la gent. La gent que decideix prendre partit i posar-se al capdavant d’un moviment transversal fins a assolir el seu objectiu. Des del territori, de les comarques i dels pobles més petits fins arribar a l’àrea metropolitana, posant a prova la xarxa més potent que hi pot haver: la societat civil. El ric teixit associatiu que cohesiona aquest país i el manté viu, que acull a qui arriba, i que gestiona la diversitat des de l’àmbit local.
Tots els ulls van fixar la mirada en el Govern i el Parlament, els alcaldes, les alcaldesses i els funcionaris, sense entendre que aquests no podien fer altra cosa que respondre a l’alè de la gent. Perquè conviuen amb la gent. Una gent que durant els darrers sis anys s’ha mobilitzat al carrer sense cremar ni una sola paperera i que no ha defallit quan els partits s’embolicaven en baralles estèrils en funció d’uns objectius electorals allunyats de les aspiracions populars. Una gent que ha generat una opinió majoritària que mostra la seva força a les enquestes, i que és transversal, interclassista i capil·lar arreu del territori. Una opinió que va guanyar adeptes en la mesura que el govern de l’Estat no va ser capaç de proposar una solució política a un problema polític. Un problema que no pivotava en la identitat, ni en l’economia, ni en la llengua, sinó en la capacitat de decidir lliure i democràticament el seu futur col·lectiu en llibertat.
Com totes les revolucions, les causes han estat larvades al llarg dels anys, anys de mirar d’encaixar Catalunya al Regne d’Espanya, anys d’intentar transformar Espanya en un estat plurinacional. Un malestar creixent amb una mala qualitat de la democràcia espanyola combinat amb una crisi econòmica i de corrupció que va agreujar un sentiment de desafecció amb un establishment polític que es protegia a costa dels pressupostos generals de l’Estat. Un brou de cultiu apropiat perquè aparegués una proposta prou agosarada que plantegés una alternativa viable, un procés constituent que esmenés d’arrel el règim del 78 i vehiculés el malestar general, tot confluint les aspiracions nacionals i socials en un moviment emancipador que trenqués amb el status quo i que acumulés suficient força per posar l’Estat en escac mat. És aquest el brou de cultiu d’on ha sorgit el moviment per la independència nacional.
Aquests darrers mesos hem vist com el Govern de l’Estat via Fiscalia, Tribunal Constitucional o policia ha atacat entitats sobiranistes, ha detingut càrrecs polítics, ha registrat empreses, ha amenaçat funcionaris, ha perseguit mitjans de comunicació, ha confiscat propaganda electoral i ha arribat a insinuar que utilitzaria la violència legítima en virtut del que estableix la Constitució. Tota una declaració d’intencions per generar por entre la població amb l’objectiu que aquesta fes marxa enrere i es quedés tancada a casa i abandonés les seves aspiracions.
Però la gent ja havia perdut la por. De fet les manifestacions posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils ja van donar un indici prou clar que res tornaria a ser igual. El crit #notincpor incorporava una forta càrrega política de qui no pensa dimitir de les seves prioritats individuals i col·lectives per molt que el terrorisme o la raó d’Estat intentin qüestionar-les.
Aquests dies hem comprovat com la gent posava en marxa enginyoses alternatives als matussers intents del govern de l’Estat i la Fiscalia per prohibir actes polítics, clausurar webs o impedir l’arribada de correus postals, fins al punt d'impossibilitar que l’Estat aturés la logística necessària per al bon funcionament del referèndum de l’u d’octubre. Una gent que ha descobert en pocs dies fins a quin punt no només tenien la direcció del procés sinó que també el poder per fer-lo efectiu al carrer, a les places i als col·legis electorals.
Però avui l’Estat ha pres la decisió més equivocada, arriscada i definitiva: emprar la violència per intentar aturar el que no va poder aturar d’una altra manera. I ha causat terror, centenars de ferits. Unes imatges inaudites a l’Europa del segle XXI que han donat la volta al món i han causat la indignació de la comunitat internacional. Una actuació que de retruc ha comportat que i que els vots de milers de catalans no s’hagin pogut comptar perquè les forces i cossos de seguretat han segrestat les urnes i que s’hagin violat els drets civils i polítics de la ciutadania.
Un cop ja hem superat el referèndum, no només hem evidenciat que el govern de l’Estat no pot exercir el seu poder sense la nostra obediència, sinó que hem donat una clara mostra de que el moviment d’emancipació català ha fet una impagable aportació a la història dels moviments d’autodeterminació dels pobles: l’aparició del poder popular com l’element determinant que fa possible l’exercici de la democràcia real. És la gent qui ha fet possible el que semblava inabastable. I aquesta és la notícia, que serà aquesta mateixa gent la que exigirà que es faci efectiu el mandat del referèndum. I més després de la violència de l’Estat.
A aquestes alçades ja podem afirmar que això no només ha estat un referèndum. Quan la direcció l’assumeix el poble, és una revolució. Una revolució de pares, de mestres, de treballadors, de comerciants, de gent com tu i com jo. Persones organitzades que han assolit tal grau de consciència política que difícilment es deixaran prendre la llibertat. I aquesta, sens dubte, és la victòria més gran.
Des que tot això va començar amb les consultes populars per la independència de Catalunya, vam saber que tot plegat només depenia de la gent. La gent que decideix prendre partit i posar-se al capdavant d’un moviment transversal fins a assolir el seu objectiu. Des del territori, de les comarques i dels pobles més petits fins arribar a l’àrea metropolitana, posant a prova la xarxa més potent que hi pot haver: la societat civil. El ric teixit associatiu que cohesiona aquest país i el manté viu, que acull a qui arriba, i que gestiona la diversitat des de l’àmbit local.
Tots els ulls van fixar la mirada en el Govern i el Parlament, els alcaldes, les alcaldesses i els funcionaris, sense entendre que aquests no podien fer altra cosa que respondre a l’alè de la gent. Perquè conviuen amb la gent. Una gent que durant els darrers sis anys s’ha mobilitzat al carrer sense cremar ni una sola paperera i que no ha defallit quan els partits s’embolicaven en baralles estèrils en funció d’uns objectius electorals allunyats de les aspiracions populars. Una gent que ha generat una opinió majoritària que mostra la seva força a les enquestes, i que és transversal, interclassista i capil·lar arreu del territori. Una opinió que va guanyar adeptes en la mesura que el govern de l’Estat no va ser capaç de proposar una solució política a un problema polític. Un problema que no pivotava en la identitat, ni en l’economia, ni en la llengua, sinó en la capacitat de decidir lliure i democràticament el seu futur col·lectiu en llibertat.
Com totes les revolucions, les causes han estat larvades al llarg dels anys, anys de mirar d’encaixar Catalunya al Regne d’Espanya, anys d’intentar transformar Espanya en un estat plurinacional. Un malestar creixent amb una mala qualitat de la democràcia espanyola combinat amb una crisi econòmica i de corrupció que va agreujar un sentiment de desafecció amb un establishment polític que es protegia a costa dels pressupostos generals de l’Estat. Un brou de cultiu apropiat perquè aparegués una proposta prou agosarada que plantegés una alternativa viable, un procés constituent que esmenés d’arrel el règim del 78 i vehiculés el malestar general, tot confluint les aspiracions nacionals i socials en un moviment emancipador que trenqués amb el status quo i que acumulés suficient força per posar l’Estat en escac mat. És aquest el brou de cultiu d’on ha sorgit el moviment per la independència nacional.
Aquests darrers mesos hem vist com el Govern de l’Estat via Fiscalia, Tribunal Constitucional o policia ha atacat entitats sobiranistes, ha detingut càrrecs polítics, ha registrat empreses, ha amenaçat funcionaris, ha perseguit mitjans de comunicació, ha confiscat propaganda electoral i ha arribat a insinuar que utilitzaria la violència legítima en virtut del que estableix la Constitució. Tota una declaració d’intencions per generar por entre la població amb l’objectiu que aquesta fes marxa enrere i es quedés tancada a casa i abandonés les seves aspiracions.
Però la gent ja havia perdut la por. De fet les manifestacions posteriors als atemptats de Barcelona i Cambrils ja van donar un indici prou clar que res tornaria a ser igual. El crit #notincpor incorporava una forta càrrega política de qui no pensa dimitir de les seves prioritats individuals i col·lectives per molt que el terrorisme o la raó d’Estat intentin qüestionar-les.
Aquests dies hem comprovat com la gent posava en marxa enginyoses alternatives als matussers intents del govern de l’Estat i la Fiscalia per prohibir actes polítics, clausurar webs o impedir l’arribada de correus postals, fins al punt d'impossibilitar que l’Estat aturés la logística necessària per al bon funcionament del referèndum de l’u d’octubre. Una gent que ha descobert en pocs dies fins a quin punt no només tenien la direcció del procés sinó que també el poder per fer-lo efectiu al carrer, a les places i als col·legis electorals.
Però avui l’Estat ha pres la decisió més equivocada, arriscada i definitiva: emprar la violència per intentar aturar el que no va poder aturar d’una altra manera. I ha causat terror, centenars de ferits. Unes imatges inaudites a l’Europa del segle XXI que han donat la volta al món i han causat la indignació de la comunitat internacional. Una actuació que de retruc ha comportat que i que els vots de milers de catalans no s’hagin pogut comptar perquè les forces i cossos de seguretat han segrestat les urnes i que s’hagin violat els drets civils i polítics de la ciutadania.
Un cop ja hem superat el referèndum, no només hem evidenciat que el govern de l’Estat no pot exercir el seu poder sense la nostra obediència, sinó que hem donat una clara mostra de que el moviment d’emancipació català ha fet una impagable aportació a la història dels moviments d’autodeterminació dels pobles: l’aparició del poder popular com l’element determinant que fa possible l’exercici de la democràcia real. És la gent qui ha fet possible el que semblava inabastable. I aquesta és la notícia, que serà aquesta mateixa gent la que exigirà que es faci efectiu el mandat del referèndum. I més després de la violència de l’Estat.
A aquestes alçades ja podem afirmar que això no només ha estat un referèndum. Quan la direcció l’assumeix el poble, és una revolució. Una revolució de pares, de mestres, de treballadors, de comerciants, de gent com tu i com jo. Persones organitzades que han assolit tal grau de consciència política que difícilment es deixaran prendre la llibertat. I aquesta, sens dubte, és la victòria més gran.