A la darrera manifestació del 12 d’octubre, a Barcelona, hi havia grans pancartes amb afirmacions com “España será católica o no será”, “España, tierra de María” i banderes amb una imatge del Sagrat Cor. Aquesta voluntat de retorn al nacionalcatolicisme obliga, per si de cas, a recordar què va ser. El triomf militar de les tropes colpistes del general Franco contra el sistema democràtic, la República espanyola i la Generalitat de Catalunya, va ser, fonamentalment, una victòria del nacionalisme espanyol més extremista, en sintonia ideològica amb el nazisme alemany i el feixisme italià.
La persecució de totes les dissidències del seu model d’Estat va afectar i contaminar, dràsticament i de forma molt negativa, tots els àmbits de la vida pública dels ciutadans, de manera que s’imposà un uniformisme absolut pel qual, en el nou règim, tan sols es deixava espai per a l’existència d’una sola nació, una sola llengua, una sola ideologia, una sola bandera, un sol partit, un sol sindicat i una sola religió. El nacionalcatolicisme fou, doncs, la conversió del catolicisme en la religió oficial i nacional de l’Estat espanyol,
El català Enric Pla i Deniel, bisbe de Salamanca el 1936, fou el primer a emprar el terme Cruzada per referir-se al moviment nascut amb la insurrecció militar i posà a disposició dels dirigents sollevats tots els edificis i objectes que li van ser sol·licitats. Va convertir, doncs, el cop d’estat militar en una guerra santa. Un altre català, Isidre Gomà, cardenal primat de Toledo, va redactar la carta col·lectiva de l’episcopat espanyol en suport al cop d’estat franquista, datat l’1 de juliol de 1937, amb les excepcions de cinc bisbes, tres dels quals de diòcesis dels Països Catalans. La carta legitimava plenament el règim franquista davant l’opinió pública internacional, en particular la dels països de majoria catòlica, objectiu que es veia reforçat amb les imatges dels prelats espanyols fent la típica salutació feixista, amb el braç alçat i la mà dreta estesa endavant, figurant al costat dels jerarques militars i civils del nou règim.
El lligam que feia indestriable, com dues cares d’una mateixa moneda, franquisme i catolicisme, amb un lema que ho sintetitzava, “por el imperio hacia Dios”, va tenir la necessària cobertura ideològica i propagandística en textos com ara Catecismo Patriótico Español (1939), del bisbe i frare dominic Albino González Menéndez-Reigada, text obligatori a les escoles d’ençà de l’1 de març de 1939 i durant la dècada dels quaranta, en el Catecismo de Cristo Rey (1951) del sacerdot Alejandro Moreno García, resident durant uns anys a Alcàsser (Horta Sud), i fins i tot en les reedicions de textos de segles abans, com els catecismes dels jesuïtes Jerónimo de Ripalda, i del padre Gaspar Astete, apareguts el 1591 i el 1599, respectivament.
De fet, l’ideòleg oficial del franquisme, José Antonio Primo de Rivera, ja havia fet declaracions com aquestes el 1933, avançant-se al que havia de vindre després: “La interpretación catòlica de la vida es, en primer lugar, la verdadera; pero es, además, históricamente, la española”. O bé: “el Estado nuevo se inspirarà en el espíritu religioso católico tradicional en España y concordarà con la Iglesia las consideracions y el amparo que le són debidos”. I encara, clar i castellà: “toda reconstrucción de España ha de tenir un sentido católico”.
En plena guerra, el jesuïta Cándido Arbeloa Baramendi a Sábados populares dedicados a Maria (1937) escrivia que algun oficial del bàndol franquista, per tal d’obtenir més precisió en la punteria del seu canó quan apuntava l’enemic, sempre en fregava les bales, prèviament, amb una medalla mariana, preludiant així la devoció a l’escapulari de la Mare de Déu del Carme que en aquells anys de plom es va estendre com la pólvora. I superant amb escreix el paroxisme hispanocatòlic, la defensa de la presència real del cos de Crist a l’hòstia consagrada es feia no sols per motius religiosos, sinó també perquè aquesta era una convicció “molt espanyola”, com assegurava l’obra Preparación popular al cumplimiento pascual (Madrid, 1952).
Així les coses, el 27 d’agost de 1953 tingué lloc la signatura del Concordat entre Espanya i el Vaticà, “en nom de la Santíssima Trinitat”, el primer article del qual afirmava que “la religió catòlica, apostòlica i romana continua sent l’única de la nació espanyola”, condemnant, a la pràctica, els membres de les altres confessions a la condició de ciutadans de segona categoria, El mateix any, el Vaticà, mitjançant un breu pontifici, concedia al dictador la distinció màxima: l’Orde Suprem de Crist. És en aquell context que Franco declarava que la fe catòlica era “la piedra básica de nuestra nacionalidad”.
En l’amalgama ideològica del tot reaccionària del franquisme, integrat per falangistes, tradicionalistes i monàrquics, en realitat tan sols l’Església catòlica tenia una moral pròpia, clara i definida pel que fa a la sexualitat i l’ètica social i així ho expressaven les pastorals dels bisbes i els catecismes dels primers anys del franquisme. El combat contra l’encarnació de la seva noció d’immoralitat, els anticonceptius, el ball de proximitat, el cinema, en definitiva, contra el llibertinatge de què ja parlava el dictador en el seu missatge del 18 de juliol de 1936, va ser aclaparador i constant, ferotgement masclista, i arribà a fixar els límits del vestuari femení, llargada de les faldilles, cobertura de braços i espatlles, obligatorietat de dur mitges, l’ús del banyador complet només dins de l’aigua i fora d’aquesta el barnús o faldilles, etc.
Franco havia esdevingut, en aquell context, “Caudillo de España por la gracia de Dios”, amb el vistiplau de l’església de Roma, el màxim mandatari de la qual, el papa Pius XII, fou, de fet, un gran aliat del règim espanyol. No és estrany, doncs, que com la custòdia que contenia l’hòstia consagrada o bé el bisbe de torn quan anava pel seu territori diocesà, el militar colpista entrés als temples catòlics sota tàlem, sovint acompanyat de la muller, mentre sonava la marxa reial esdevinguda himne nacional de la “nueva España”. I que, compartint protagonisme amb el papa de torn i el bisbe diocesà corresponent, “el nostre cabdill Francesc”, amb nom en català i tot, fos objecte de pregària obligatòria fins a la seva mort, en totes les misses.
En l’aiguabarreig hispanocatòlic, on la identitat espanyola es feia indestriable de la confessionalitat del nou Estat, el patrioterisme més primari tenia també una expressió formal religiosa, és a dir, catòlica. I mots com espanyol i catòlic es convertien pràcticament en sinònims, de manera que Espanya es presentava com a sentinella d’occident enfront de tota dissidència de l’ortodòxia tradicional catòlica davant del comunisme, la maçoneria, el judaisme, etc. L’abril de 1946, Franco escriví una carta a l’arquebisbe de Saragossa, l’alcoià Rigobert Domènech i Valls, en la qual remarcava que Espanya era “el único Estado verdaderamente católico que hoy existe", apreciació, per cert, que no deixava en gaire bon lloc el Vaticà.
I aquesta circumstància, a criteri del militar colpista, explicava el setge que patia Espanya per part de la maçoneria i el comunisme, atesa la condició d’Estat catòlic i anticomunista. La utilització nacionalista espanyola del catolicisme ja va ser advertida i denunciada pel cardenal Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943) el qual, trobant-se a l’exili el 1940, s’entrevistà amb Pius XII i li manifestà que "fa pena com els bisbes es presten a fer una religió patriòtica a base de misses de campanya, tedèums, etc. Els pelegrinatges al Pilar, tan de moda, més que no pas formar el poble en la veritable pietat, tendeixen a fer ambient d’hispanitat".
Des del començament, la compenetració entre la jerarquia catòlica i el règim franquista va ser total, amb excepcions ja conegudes de destacats clergues catalans i bascos, com Vidal i Barraquer, mort a l’exili, el canonge tarragoní també exiliat Josep Maria Llorens, autor de L’església contra la República espanyola, amb el pseudònim Joan Comas, o el cosí del socialista catalanista Gabriel Alomar, mossèn Jeroni Alomar Poquet, afusellat pels militars colpistes a Mallorca, el 1938, de qui es rumorejava que havia amagat republicans mallorquins i facilitat el seu trasllat a Menorca.
El 1972, el llavors vicepresident Luis Carrero Blanco, catòlic de missa diària, informava, en començar el Consell de Ministres corresponent al 7 de desembre, que l’Estat espanyol, en el període de 33 anys que va de 1939 a 1972, havia gastat uns 300.000 milions de pessetes en ajudes a l’Església catòlica per a la construcció de temples, seminaris, sosteniment del culte regular, centres educatius i caritatius, etc., per al “mayor servicio de Dios y de la patria”. Una xifra astronòmica a la qual hauria d’afegir-se tot el que l’Estat havia deixat de percebre per haver-ne eximit els beneficiaris eclesiàstics del pagament d’obligacions fiscals diverses. La benedicció catòlica del franquisme no havia estat, doncs, una ofrena gratuïta. Vist del nostre país estant, la crida al retorn al nacionalcatolicisme no se’ns presenta, precisament, com un projecte apassionant.