No tinc sort ni amb les modes. Ara que ja no està de moda l’autoficció m’agafa a mi per explicar coses meves, i fabular una mica també. Ni que sigui de tant en tant, vaig a passejar per dintre, llocs que saps on són, però pels quals mai passes. Hi ha ocasions en les quals no saps molt bé què dir. Sempre queden els clixés, les frases fetes per permetre’ns circular. Fa pocs dies s’ha mort el tiet Francesc. Bé, el tiet del meu pare. Com van dir l’altre dia al funeral, va marxar un bon home, un home bo. I més enllà dels records que jo tingui, que són meus, i del greu que em sap per la meva gent. Per una família que potser és més llunyana del que voldries, però en tot cas són persones que veus que pateixen i enyoren. Allà no saps molt bé què dir. I està bé.

"T’acompanyo en el sentiment" i "em sap molt de greu". Perquè tots estem en un mateix moment de vulnerabilitat, com diríem avui; tots som iguals. Només persones. El tiet era el germà del meu avi Joan i, tenint en compte com em va el cervell, una cosa em va portar a l’altra. Mentre per fora no podíem evitar usar l’humor per rebutjar la tristesa del moment. Som així de simples. Màscara, cuirassa i escut. Tots d’acord a seguir celebrant la memòria del tiet. S’ho val.

I avui no és l’aniversari de la meva filla. La gran. El meu primer tot. La meva primera àncora. Qui em va fer saber que havia acabat una història per començar-ne una altra. I aquí també caiem tots en les frases fetes. Felicitats i per molts anys. No vol dir que no sentim el que diem. No vaig per aquí. Crec que ens hem enteranyinat en massa formalismes. No parlo de ser cerimoniosos, sinó que no ens aturem a pensar gaire en la mort -que deu tenir la seva lògica, cultural si vols-, però tampoc en la vida. Sembla que no siguem capaços de parlar de sentiments genuïns, troncals, sense passar per carrinclons. La sensibilitat com una feblesa. Perquè ho és, però només perquè hi ha qui se'n vol aprofitar. Autèntics fons voltor de la capacitat d’estimar i de voler comprendre.

Jo ja tinc una edat en la qual els meus amics no acostumen a tenir fills ja. Fa una dècada o dues era més sovintejat, la família també. Recordo que en el naixement de la filla d’un cosí, que no he vist gaire més, em vaig emocionar força allà a la clínica. Era un atac de vertigen pensar en la vida que li venia a aquella criatura. I de sobte va apoderar-se de mi una actitud paternalista, protectora, mentora, de referència sobre aquella nena. I quan vaig ser pare aquella sensació es va multiplicar per infinit. Mai li passaria res. A cap d’ells.

Segur que la vida i la mort no són temes que ara vulguis tu tractar. A aquestes hores. Però tant una cosa com l’altra fan pensar en el perquè i en l'amb qui. Sobre el perquè de la vida jo ja començo a deixar-ho estar. Renuncio a una teoria, a un dogma, més enllà de rebutjar tot el que soni a fluir o a la realitat líquida. Sovint és més senzill saber què no vols que reconèixer el teu desig. Altra cosa és que et convingui.

Al funeral del tiet i ara recordant i revivint el naixement de la nena -plovia- acabo arribant al mateix indret mentre només puc fer que observar el fet. No és que em bloquegi. Durant anys vaig pensar que no sabia expressar-me, i d’aquí alguns dels meus escrits poden donar fe de com em costa i de com de poc se m’entén. Però la realitat és que no sabia com vehicular els meus sentiments o pensaments. No sé si els tipificava bé, potser no els triava correctament. Com si no entengués el meu propi idioma interior. Però han estat sempre les persones les que m’han empès. Primerament, la família, òbviament, arribant als fills. I també les amistats, un magma curiós i escadusser de persones que entren i surten de la teva vida. Un mirall convex que reflecteix els que et deceben i també aquells a qui tu falles. Sort que et tinc a tu. Sort que no soc un home performatiu. Potser sí que soc egoista, i ben segur que de tan prudent et puc semblar covard.

Fa dies i setmanes que surfejo angoixes. De vegades per bones notícies que no sé digerir, perquè la solitud no és precisament un protector d’estómac, i de vegades perquè fa temps que vaig resignar-me a no tenir un futur que anés més enllà de les vacances d’estiu. Com més temps sobrevisc més m’adono que he encaterinat errors i sobretot renúncies. I sovint no per una altra cosa millor, sinó només per la por. I jo que vaig arribar a pensar que de tant viure m’estava morint. Ja havia travessat el llindar.

Soc egoista. No tinc escapatòria. Però no ho faig gaire bé. Perquè no soc un egòlatra ni un egomaníac. Ni ser egoista sé fer prou bé. Només pensar en el fet que soc una ànima que vol algú amb qui fer-ho tot i un mateix algú amb qui no fer res.

Penso en el tiet i la seva bonhomia, l’elegància dels seus gestos temperats i una veu de tro que era de vellut. I de la meva filla només poder dir que ella encara no entén que cada cop que veig una albada o els reflexos d’uns núvols se m’omple el cor de llum. Gràcies a ella vaig aprendre a viure de nou, i amb el meu fill un altre cop. Ben egoista. Però pensar en això, passar pel sedàs aquests sentiments que m’emboteixen l’ànima em fa mal. Noto la ferida i la cicatriu oberta. Però és un preu que estic disposat a pagar i deixaria la meva vida a deure. Perquè m’estimin com al tiet, per estimar com ho fa la nena.