Per motius professionals, fa una vintena d’anys vaig tenir la sort de compartir una passejada privada amb Jordi Sargatal pels Aiguamolls de l’Empordà. A finals dels anys setanta Sargatal, ornitòleg i naturalista empordanès, havia estat una de les persones que, utilitzant mètodes d’acció directa no violenta, van salvar els Aiguamolls de ser engolits per una gran operació urbanística. Pocs anys després (1984) va ser nomenat director del Parc Natural, posició que va ocupar fins a 1998. Aquell dia entre setmana que vam fer la volta plegats el recordaré sempre. Ell ja no n’era el director, però no només ho sabia tot sobre el Parc i ho explicava d’una manera apassionada i entenedora, sinó que dialogava –literalment–amb els ocells. Imitava a la perfecció el cant de diverses espècies, els deia coses i les aus contestaven. Feia impressió.
Avui, Jordi Sargatal és Secretari de Transició Ecològica del govern de Salvador Illa, i aquesta setmana ha estat notícia perquè, preguntat sobre l’ampliació de l’aeroport del Prat, ha proposat traslladar les aus de la llacuna de la Ricarda a una zona humida de nova creació dins del mateix Delta del Llobregat, “una reserva que atragués els ocells fora de l’àrea dels avions”. Probablement endut pel seu entusiasme pedagògic, ha batejat la proposta com “un aeroport d’ocells”, i és clar, habemus titular: un aeroport d’ocells per poder ampliar l’aeroport d’avions.
Sargatal parla des de la doble perspectiva de naturalista i membre d’un govern proampliació. El seu cap, Salvador Illa, segur que no li ha preguntat si l’aeroport s’ha d’ampliar o no, perquè això el president de la Generalitat ja ho té decidit. En tot cas, la pregunta haurà estat com ampliar-lo sense que el Delta del Llobregat deixi de ser un ecosistema humit favorable per les aus. I segurament la solució de Sargatal és sòlida tècnicament, perquè d’aquestes coses en sap. Fins i tot és imaginable que una nova zona humida dins del Delta, ben dissenyada i executada, pugui arribar a ser millor per a les aus que l’actual llacuna de la Ricarda. Però és que el tema no són els ocells, ni la Ricarda. El gran tema és quin model econòmic i productiu volem per a Barcelona i Catalunya, i si l’ampliació és coherent amb aquest model o no.
De moment, l’única cosa indiscutible és que l’ampliació seria un gran negoci per a AENAi els seus accionistes. AENA és una empresa pública participada en un 51% per l’estat i un 49% per grans inversors privats, i cotitza a Borsa. Però malgrat ser pública, no rep ni un euro dels pressupostos generals de l’estat, perquè s’autofinança amb les taxes aeroportuàries (el que li paguen les aerolínies per operar) i amb els ingressos de l’explotació comercial dels seus aeroports. És fàcil d’entendre que cap empresa cotitzada voldria fer una inversió de 1.700 milions d’euros –la xifra que AENA diu que destinaria a l’ampliació del Prat– si no n’esperés un retorn econòmic fabulós per als seus accionistes, entre els quals vells coneguts del capitalisme financer global com BlackRock o The Vanguard Group. Per aquest costat, doncs, la cosa està clara.
Però, quin és l’interès públic d’aquesta ampliació? Si Barcelona està tan mal connectada amb el món com proclamen els apologetes de l’ampliació, com és que és seu de grans fires i congressos internacionals, o d’esdeveniments globals com La Fórmula 1 o la Copa Amèrica? Com és que està en el TOP 5 de les ciutats turístiques d’Europa, i en el TOP 20 mundial? Si hi ha un consens cada vegada més ampli que Barcelona ja ha arribat al punt de saturació turística, quin sentit té ampliar la capacitat de l’aeroport en 20 milions (!) de passatgers més? Si els estats s’han compromès a una reducció radical de les emissions de carboni, com és que les nostres administracions públiques empenyen per un projecte que va en la direcció contrària? Són només algunes de les preguntes que els governs que impulsen l’ampliació del Prat haurien de respondre de forma convincent. Que no ens distreguin amb els ocells.