Quan govern i oposició van acordar delegar en la Justícia la repressió a l'independentisme, ja coneixien els riscos de treure de la gàbia un Leviatan alimentat i ensinistrat durant el franquisme, que no es va democratitzar plenament durant la Transició.
Fa una certa gràcia sentir ara alguns dirigents, ministres i fins i tot el president del govern espanyol criticant les maniobres de la cúpula judicial per evitar l'aprovació i entrada en vigor de la llei d'amnistia. No els hauria de sorprendre perquè l'alta judicatura espanyola sempre han actuat guiats per un principi més sagrat que la mateixa constitució o els drets més elementals: la unitat de la nació espanyola, única i indivisible.
La llei d'amnistia s'aprovarà tot i el filibusterisme parlamentari del PP al Senat i els jutges-guardians de les essències pàtries saben que el seu marge de maniobra per perseguir la dissidència que consideren antiespanyola es veurà reduït, almenys pel que fa als anys del procés. Per això premen l'accelerador amb aquesta causa de ciència-ficció anomenada Tsunami Democràtic i forcen l'exili d'activistes, polítics i fins i tot periodistes, amb la voluntat clara de llençar un missatge: seguirem aquí i us empaitarem sota les pedres si fa falta. Ens carregarem l'estat de dret i les garanties democràtiques més elementals si així impedim qualsevol avenç que posi en perill la unitat de la nació espanyola.
Tot plegat no deixa de ser gravíssim, tot i que de vegades sembla que ens hi acostumem i ho assumim dins del marc de la normalitat d'una democràcia de baixa intensitat com l'espanyola. Però no és gens normal que un periodista hagi d'exiliar-se a Suïssa per fer bé la seva feina, o que un activista o un emprenedor hagin de marxar lluny de casa per evitar un càstig que només té una causa: les seves conviccions polítiques.
Que passi sovint i que no en tingui conseqüències no vol dir que ho hàgim d'acceptar dins la normalitat. Cal denunciar ara i sempre una repressió que és estructural, que és assumida i sostinguda per bona part de la societat espanyola, pels partits i els mitjans de comunicació. Un cop més, convé recordar que el futur dins d'Espanya és ben fosc per a Catalunya.