“Entre dos aletejos, sense més explicació, transcórrer el viatge”. Així descrivia l’escriptor Eduardo Galeano l'inexorable i ràpid pas del temps. Tot va molt de pressa, el temps vola.
Fa dies que penso en el pas del temps, en la vellesa i en les contradiccions que comporta. Com a l’emoció i l’orgull d’arribar a fer-se vell rodejat d’amor i vivències s’hi barreja la cruesa de la soledat dels qui sobreviuen als seus coetanis.
Hi penso més que mai des que fa uns dies vam celebrar els cent anys de la meva àvia. Tota la família, fills, nets i besnets celebrant el centenari d’una de les persones més importants de la nostra vida. Emocionats i eternament agraïts de tenir-la entre nosaltres i sent conscients que aquest viatge que deia Galeano s’està acabant.
Tots coincidíem que ja signaríem arribar així als cent anys. Rodejats de família que et cuida i t’estima, encara que sigui en un món que cada vegada entens menys i que cada vegada se’t fa més hostil. Viure en la sensació constant que aquest país, com tants d’altres, no és un país per a vells; encara que les dades ens diguin tot el contrari.
A Catalunya fa pocs dies explicàvem que ja som més de 8 milions de catalans. D’aquests, una bona part, més d’un milió i mig de persones tenen més de 65 anys i la previsió és que aquesta xifra cada any vagi a més. Els estudis demogràfics calculen que el 2030 un de cada 3 catalans tindrà més de seixanta-cinc anys. Per tant, ens hem de començar a fer a la idea que l’augment de l’esperança de vida no pararà de créixer i que arribar als noranta anys en un bon estat de salut o fins i tot superar el segle de vida cada vegada serà més habitual. De fet, Espanya ja és un dels països on actualment hi ha més centenaris del món i a Catalunya en els últims deu anys el nombre de catalans que tenen més de cent anys s’ha disparat un 50%. S’ha passat de les 1.720 persones que hi havia el 2013 a les 2.538 del 2023.
Les estadístiques demostren que si no tenim un país per a vells l’hauríem de començar a dissenyar i reivindicar. Hem de deixar de veure la vellesa amb com una llosa perquè no ho és. Que podem viure tants anys en un bon estat de salut és una sort i un triomf de tots. Encara que s’entestin a fer-los invisibles, la vellesa és part de la vida, una de les etapes més llargues que hem de reivindicar poder viure amb plenitud. Perquè encara que ara ens quedi lluny, entre dos aletejos haurà passat el viatge.
Fa dies que penso en el pas del temps, en la vellesa i en les contradiccions que comporta. Com a l’emoció i l’orgull d’arribar a fer-se vell rodejat d’amor i vivències s’hi barreja la cruesa de la soledat dels qui sobreviuen als seus coetanis.
Hi penso més que mai des que fa uns dies vam celebrar els cent anys de la meva àvia. Tota la família, fills, nets i besnets celebrant el centenari d’una de les persones més importants de la nostra vida. Emocionats i eternament agraïts de tenir-la entre nosaltres i sent conscients que aquest viatge que deia Galeano s’està acabant.
Tots coincidíem que ja signaríem arribar així als cent anys. Rodejats de família que et cuida i t’estima, encara que sigui en un món que cada vegada entens menys i que cada vegada se’t fa més hostil. Viure en la sensació constant que aquest país, com tants d’altres, no és un país per a vells; encara que les dades ens diguin tot el contrari.
A Catalunya fa pocs dies explicàvem que ja som més de 8 milions de catalans. D’aquests, una bona part, més d’un milió i mig de persones tenen més de 65 anys i la previsió és que aquesta xifra cada any vagi a més. Els estudis demogràfics calculen que el 2030 un de cada 3 catalans tindrà més de seixanta-cinc anys. Per tant, ens hem de començar a fer a la idea que l’augment de l’esperança de vida no pararà de créixer i que arribar als noranta anys en un bon estat de salut o fins i tot superar el segle de vida cada vegada serà més habitual. De fet, Espanya ja és un dels països on actualment hi ha més centenaris del món i a Catalunya en els últims deu anys el nombre de catalans que tenen més de cent anys s’ha disparat un 50%. S’ha passat de les 1.720 persones que hi havia el 2013 a les 2.538 del 2023.
Les estadístiques demostren que si no tenim un país per a vells l’hauríem de començar a dissenyar i reivindicar. Hem de deixar de veure la vellesa amb com una llosa perquè no ho és. Que podem viure tants anys en un bon estat de salut és una sort i un triomf de tots. Encara que s’entestin a fer-los invisibles, la vellesa és part de la vida, una de les etapes més llargues que hem de reivindicar poder viure amb plenitud. Perquè encara que ara ens quedi lluny, entre dos aletejos haurà passat el viatge.