"No puc, tinc cau". És la mítica frase que tots el que som de cau o d’esplai hem dit alguna vegada i que resumeix bé el compromís amb la causa.
He anat a un cau durant tota la infància i adolescència i tenia clar que quan fos mare hi portaria els meus fills. Ara aquest moment ha arribat: he apuntat el meu fill a un cau i de sobte m’han tornat tots els records i la nostàlgia d’aquells temps. La primera sorpresa va ser constatar la salut de ferro que mantenen: la majoria de caus i esplais del barri tenien llista d’espera i sincerament, que el 2023 encara estiguin plens de nens i monitors em reconcilia una mica amb el món. Després, pensant-hi, vaig veure clar que ara prenen més sentit que mai. Mentre famílies, escoles i instituts debaten i es preocupen per rebaixar angoixes, postureig i addiccions a les pantalles, els caus poden ser un oasi revolucionari meravellós.
Ho deia l’enyorat Carles Capdevila, un dels grans defensors de l’educació en el lleure: els caps o monitors “són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut”. Amb les seves paraules, Capdevila va aconseguir pujar l’autoestima d’uns nois que, efectivament, canvien el món sense fer massa soroll.
Els pares que hem anat al cau apuntem als nostres fills sabent que estem deixant el que més estimem a uns monitors molt joves que probablement els cuinaran els seus primers espaguetis al mig de la muntanya, que als nostres fills els semblaran els més bons del món i que es convertiran ràpidament en els seus referents.
I ho fem amb la confiança que, com ens va passar a nosaltres, coneguin un grup d’amics nous, comparteixin les anècdotes més delirants i s’exposin també a més riscos. Rentaran plats i olles al riu, passaran fred, s’enyoraran, conviuran amb la natura, tornaran a casa asselvatjats, sense veu, amb la meitat de la motxilla perduda, però feliços i agraïts de tot el que han viscut. Després vindrà l’adolescència i probablement la prova de foc dels caus. Era l’etapa en què sovint hi havia baixes i quan no tothom hi encaixava. Recordo moments de passar certa vergonya quan explicava que els dissabtes a la tarda anava al cau o quan et trobaves el noi que t’agradava i t’adonaves que anaves amb el fulard penjant del coll, amb una motxilla més gran que tu i amb un grup d’amics que tocaven la guitarra estirats per terra. En canvi, ara, amb la perspectiva del temps, desitges que el teu fill també pugui viure tot això.
Una bona amiga que treballa en un despatx d’arquitectura sempre diu que quan han de fitxar algú i fulleja els currículums dels candidats que els arriben sempre posa als primers de la llista els que expliquen que han anat a un cau o un esplai. Diu que ho fa per simpatia i perquè està convençuda que seran gent amb empenta, capacitat de lideratge i dels que faran equip. És la petita corruptela que ens podem permetre entre nosaltres.
He anat a un cau durant tota la infància i adolescència i tenia clar que quan fos mare hi portaria els meus fills. Ara aquest moment ha arribat: he apuntat el meu fill a un cau i de sobte m’han tornat tots els records i la nostàlgia d’aquells temps. La primera sorpresa va ser constatar la salut de ferro que mantenen: la majoria de caus i esplais del barri tenien llista d’espera i sincerament, que el 2023 encara estiguin plens de nens i monitors em reconcilia una mica amb el món. Després, pensant-hi, vaig veure clar que ara prenen més sentit que mai. Mentre famílies, escoles i instituts debaten i es preocupen per rebaixar angoixes, postureig i addiccions a les pantalles, els caus poden ser un oasi revolucionari meravellós.
Ho deia l’enyorat Carles Capdevila, un dels grans defensors de l’educació en el lleure: els caps o monitors “són tota una anomalia en els ambients derrotistes i les societats decadents. I tot sense cobrar res i amb una passió que no pot ser bona per a la salut”. Amb les seves paraules, Capdevila va aconseguir pujar l’autoestima d’uns nois que, efectivament, canvien el món sense fer massa soroll.
Els pares que hem anat al cau apuntem als nostres fills sabent que estem deixant el que més estimem a uns monitors molt joves que probablement els cuinaran els seus primers espaguetis al mig de la muntanya, que als nostres fills els semblaran els més bons del món i que es convertiran ràpidament en els seus referents.
I ho fem amb la confiança que, com ens va passar a nosaltres, coneguin un grup d’amics nous, comparteixin les anècdotes més delirants i s’exposin també a més riscos. Rentaran plats i olles al riu, passaran fred, s’enyoraran, conviuran amb la natura, tornaran a casa asselvatjats, sense veu, amb la meitat de la motxilla perduda, però feliços i agraïts de tot el que han viscut. Després vindrà l’adolescència i probablement la prova de foc dels caus. Era l’etapa en què sovint hi havia baixes i quan no tothom hi encaixava. Recordo moments de passar certa vergonya quan explicava que els dissabtes a la tarda anava al cau o quan et trobaves el noi que t’agradava i t’adonaves que anaves amb el fulard penjant del coll, amb una motxilla més gran que tu i amb un grup d’amics que tocaven la guitarra estirats per terra. En canvi, ara, amb la perspectiva del temps, desitges que el teu fill també pugui viure tot això.
Una bona amiga que treballa en un despatx d’arquitectura sempre diu que quan han de fitxar algú i fulleja els currículums dels candidats que els arriben sempre posa als primers de la llista els que expliquen que han anat a un cau o un esplai. Diu que ho fa per simpatia i perquè està convençuda que seran gent amb empenta, capacitat de lideratge i dels que faran equip. És la petita corruptela que ens podem permetre entre nosaltres.