Un dels meus personatges preferits del circ que és la política, de sempre i per sempre, ha estat l’alcalde, o alcaldessa. Sempre hi són, té un punt de protagonista de pel·lícula bèl·lica. No es poden escapar quan hi ha un problema, són els autònoms de la política. I avui, aquestes darreres setmanes, amb la pandèmia del coronavirus no poden dir que no van a treballar. Darrerament hem vist a casa nostra bons alcaldes fent la seva feina, com en Marc Castells, na Marta Madrenas, en Josep Mayoral, en Lluís Soler, en Marc Solsona, en David Bote, la Rosa Pujol o la Natàlia Figueras, i me’n deixo quasi mil. Efectivament fan la seva feina, em diran. Com els sanitaris o transportistes. Avui és una feina vital. I no vull comparar: i gràcies als 78.000 professionals de la sanitat del país. Però hi ha un alcalde que em té el cor robat: Gianfilippo Bancheri, alcalde de Delia, un municipi que no arriba als quatre mil habitants del migjorn de Sicília, l’illa més grega del món mundial. A Sicília la política ha volgut triomfar -Plató ho va provar a Siracusa-, per què destaco Bancheri? Perquè diu la veritat: el rei va nu. Nosaltres som el rei.
 
Bancheri s’ha fet famós per dir el que pensa. En un vídeo que ell mateix ha penjat a les xarxes socials va explicant com ha d’anar el confinament. Però es va calentant, tot el dia vigilant als seus veïns que, hipòcrites, aplaudeixen i fan cartells, però obvien les recomanacions, surten al carrer per qualsevol tonteria i fan dinars multitudinaris a les cases particulars. L’alcalde -el sindaco de Delia- no pot més, n’està fins el nas. I llavors rebenta, i aquí poso el tros de discurs en traducció lliure: “Molts de vostès fan cartells dient que tot sortirà bé. Però com sortirà bé si continuem sortint cada dia a fer la compra. Si tanta gent surt a comprar tabac, a la benzinera o a córrer. O demana que vingui el perruquer a domicili. M’expliquen de què serveix arreglar-se els cabells en aquest moment?”. Aplaudiments des la Sicília occidental que és Catalunya. Tota la raó. Com hem d’anar bé?
 
Entre Caltanissetta i Agrigento està el nostre alcalde alterat perquè la gent diu que ha de sortir a correr perquè està estressada. "Quan heu anat a córrer? Des de Primària quan heu corregut”, es pregunta en Bancheri, que sí que té aquesta afició, i retreu que després "anem als balcons a cantar Azzurro i aplaudir" però no es respecta el confinament. La regla bàsica, també per als que van a la Cerdany el cap de setmana. Té tota la raó en Bancheri. Em fa gràcia quan llegeixo o sento comentaris de com és possible que a Catalunya i Espanya portem tan malament això del virus. Com és possible que Corea ho hagin fet bé? O el Japó? O Portugal? Serà a l’inrevés, per què ho hem fet malament nosaltres. Tots. Recordeu quan es va anul·lar el Mobile World Congress? Feu una mica de recerca d’hemeroteca. Doncs això.
 
Voler i doler. De les millors expressions de la llengua catalana. En això ens estem movent. Visc al costat d’un hospital, i d’un hotel on hi ha malalts en recuperació i també sanitaris. Al vespre surto i aplaudeixo, però no penso que tot anirà bé. Jo vull anar bé, jo vull millorar. És una situació extrema, no sé si exagerada o no, però com bé diu una persona que estimo i admiro (no sé quin verb hauria d’haver posat abans) d’això en sortirem sense tants miraments. I una societat és una suma de jo. La imatge que em ve al cap és a Kyoto, al Japó, fa uns mesos, un diumenge, a primera hora, ningú per carrer excepte uns turistes de transbord. I què veus? Doncs un senyor que surt de casa (amb mascareta, per cert) i recull les fulles de davant de la seva façana, i escombra i rega. Doncs a aquest senyor potser li anirà bé.
 
Per cert, en les darreres eleccions municipals la llista de Bancheri va arrassar amb un 95 per cent dels vots. I ideològicament se situa al centre-dreta, si és que això avui encara vol dir alguna cosa. Si sou dels que creieu que després dels virus serem millors com a societat, us desitjo molta felicitat. Si sou dels que temeu que tot segueixi igual o pitjor només us poc dir que esperem trobar-nos molts alcaldes sicilians que no tinguin por de dir-nos la veritat quan el rei va nu, per molt nostre que sigui.