Els acords entre Junts i el PP per tombar al Congrés l'impost a les empreses energètiques, junt a Vox i PNB, han ofert una fotografia inèdita del que podria ser una majoria alternativa a l'actual de la investidura de Pedro Sánchez. Fins ara, l'aliança se circumscriu a la política fiscal i es veu lluny que pugui cristal·litzar més enllà d'aquest àmbit. Amb tot, és un acord fruit de converses intenses i es produeix en un context de represa de contactes entre el principal partit de la dreta espanyola i la formació liderada per Carles Puigdemont, a qui els populars -i ja no diguem el partit de Santiago Abascal- no volen amnistiar i sí veure entrar en una cel·la.
Sempre s'ha dit que la política fa estranys companys de llit, tot i que ja n'hem vist de tots colors (s'atribueix a Groucho Marx l'aclariment que, en realitat, el que fa estranys companys de llit és el matrimoni). L'històric dels acords entre la dreta espanyola -i l'esquerra- i CiU és ben conegut. També és veritat el que aquest dilluns ha assenyalat un astut Pedro Sánchez, quan ha dit que una aproximació entre Junts i PP no deixa de ser una mostra més de “normalització política”.
Com també té lògica que en cercles empresarials, de Catalunya i de Madrid, es vegi amb bons ulls una retrobada del centre dreta català amb la dreta-dreta espanyola si es parla d'impostos i matèries afins. La nostàlgia dels pactes del Majestic -aplaudits en el seu moment més enllà de PP i CiU- ha deixat petjada en l'ànima de les elits econòmiques. I en un clima enrarit i farcit de desconfiança pel que fa a les sempre complexes negociacions entre el PSOE i els partits independentistes, és inevitable que es coguin estratègies i especulacions.
A l'hora de somiar en nous Majestics, però, també fora bo potser tenir en compte els canvis de paisatge. L'any 1996, el PP espanyol acaronava el poder després d'un llarg periple a l'oposició. José María Aznar tenia a tocar la Moncloa i estava dispsoat a fer concessions importants. Es presentava com el "centre reformista". L'extrema dreta, simplement, no hi era. I era versemblant una aritmètica al Congrés entre una CiU que venia dels pactes amb Felipe González i una dreta que encara es volia fer perdonar el seu franquisme originari.
Ara, el mapa és ben diferent. El gruix del conservadorisme espanyol ve d'anys de recàrrega ideològica i desacomplexament psicològic. Ni tan sols hi ha en els rengles del PP aquell cert sentit d'estat que s'atribuïa a un Manuel Fraga o un Herrero de Miñón. L'actual dreta és profundament antiintel·lectual i descarnada en el seu capteniment. I es fa molt difícil imaginar un panorama en què Vox sigui matemàticament irrellevant. Si més no, durant un temps.
I encara hi ha un altre factor, sovint menystingut a Catalunya com és l'escenari internacional. Els anys 80 i 90 es vivien temps de construcció europea. El neofeixisme o els populismes negres eren una dimensió literària. Ara és ben diferent. El pes de la dreta recalcitrant, dels Estats Units al cor d'Europa, és evident i l'element català -en aquest cas, Junts- d'una teòrica suma de forces de dreta al Congrés no podria tenir, per molt que es volgués, una significació que no fos irrisòria. Si la nostàlgia sol ser un error, tot i el seu regust agredolç, la del Majestic podria ser simplement una marrada imperdonable.